CARTA OBERTA A UN AMIC: SOBRE LA LLENGUA, LA CULTURA I LA PÀTRIA /CARTA ABIERTA A UN AMIGO: SOBRE LA LENGUA, LA CULTURA Y LA PATRIA

També enviada al Gabinet de la Presidència del Govern d'Espanya amb data del 28-11-2009) amb el text previ que segueix: /
Enviada también al Gabinete de la Presidencia del Gobierno de España con fecha 28-11-2009) con el texto previo que sigue a continuación:

Señor Presidente,

como ciudadana catalana y española he podido comprobar a lo largo de mi vida las dificultades que tiene mi país para entender y compartir lúcida y respetuosamente el sentimiento de much@s de sus ciudadan@s en lo que refiere al eterno malentendido entre diversidad cultural (lingüística...) y sentimiento nacional (patrio).

Quisiera con estas líneas, que he dirigido a un amigo mío, también catalán, contribuir a arrojar algo de luz sobre esta viciada y lamentable polémica cuya desaparición tant@s habíamos esperado con la muerte de Franco y que, tristemente, ha permanecido entre nosotr@s como su más pernicioso legado.

Concebí esta carta en mi lengua materna y, por respeto al original, se la envío en catalán. Sigue a la versión original la traducción que yo misma he hecho al español, que también es lengua mía, si bien no materna.

Agradecería encarecidamente que transmitiera esta carta a tod@s l@s ministr@s de España y que hiciera extensiva su difusión a cuantos organismos e instituciones oficiales pudiera hacerla llegar.

Cordialmente,

Anna Rossell
http://localhost/annarossell/sites/default/files/articles/blogspot

P.D.: La carta está publicada (primero en catalán y a continuación en español) en mi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell, en la dirección que consta bajo mi nombre, con el título: Carta oberta a un amic: sobre la llengua, la cultura i la pàtria / Carta abierta a un amigo: sobre la lengua, la cultura y la patria. Y puede leerse pinchando la etiqueta Cuestiones de lengua. También se la envío en un archivo adjunto para facilitar su difusión. Agradecería muchísimo una respuesta por su parte y que, caso de publicarse en algún medio de comunicación, me lo hicieran saber oportunamente.

(A continuación del texto catalán sigue su traducción al español)

Català:

El Masnou, 16-11-2009

Estimat amic,

no t’he contestat al moment i a corre-cuita perquè el que em plantejaves en el teu últim correu -la resposta teva a aquell discurs d’en Quim Monzó, que jo t’havia enviat- demanava una mica més de calma que el temps que empro d’habitud quan despatxo els correus urgents. El que volia explicar-te no era urgent, però exigia reflexió i un esperit temperat i assossegat capaç de plantejar amb claredat idees i argumentacions.

Aquestes línies no pretenen ser tant una resposta a les teves, sinó més aviat un aclariment més matisat d’aquelles que jo, ràpidament, t’havia escrit quan et vaig enviar el discurs d’en Monzó i que molt probablement van ser mal enteses o, més segur encara, poc explícites per part meva, perquè aquelles sí que te les havia enviat a corre-cuita. Dic que no gosen ser cap resposta perquè el sentiment que tu vesses en el teu correu és un sentiment que és i convé acceptar tal qual. Contra aquest sentiment, com contra cap altre, no hi pot haver resposta. Les coses són com són i s’ha acabat.

Però sí que m’agradaria esplaiar-me una mica sobre el tema per fer més entenedor el meu de sentiment respecte a aquest altre tema que també ens acosta a tu i a mi. Voldria començar tornant a plantejar la idea, a partir de la qual se n’ha derivat tot el demés:
Jo deia que el concepte “literatura catalana” calia entendre’l com “literatura escrita en català”, perquè –deia- no és el mateix que “literatura de catalans”. D’això se’n desprenia (malgrat que no ho deia) que podia haver-hi catalans que escrivissin en una altra llengua que no fos el català i això no volia dir que no se sentissin catalans en un altre sentit (conec algun alemany que ho sent així). Jo al·ludia al rebombori que (com tan sovint, avui per A, demà per B) s’havia creat arran dels termes “literatura catalana” quan, fa un any, la catalana va ser la literatura convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt. A mi m’indignava que, una altra vegada, es tornés a barrejar política i literatura i es tallés de socarrel la llibertat humana de sentir la pàtria allà i en allò més íntim per a ell@. Per posar un exemple, jo em remetia a Kafka del qual deia: “ningú no dubte, en canvi, que els textos de l’autor txec siguin ‘literatura alemanya’ “. Per a mi és evident, l’autor és txec o, millor dit, un hereu de l’Imperi Austro-Hungarès, ell, però, escrivia en alemany. Com cal adjectivar, doncs, la seva literatura? La literatura, que per definició és feta de lletres, que al seu torn composen paraules i frases, és a dir, l’essència de la qual és el llenguatge escrit i que fa servir una llengua determinada, cal adjectivar-la tot remetent-se a la llengua que empra, crec jo. I així ho creuen, en general, aquell@s que tracten amb literatura. A ningú se li ocorreria incloure Vladimir Nabokov dins del capítol de la literatura russa, ni considerar els textos de Joseph Conrad com literatura polonesa. I és que l’adjectiu “català(na)” o “alemany@”, etc. poden ser entesos en dos sentits diferents: “de nacionalitat catalana”, “de nacionalitat alemanya”, o bé, “escrit en llengua catalana” o “escrit en llengua alemanya”, etc. I és que no té per què coincidir la nacionalitat (ni el sentiment individual de la nació a la qual hom pertany) amb la llengua que el mateix individu empra per a expressar-se. Ja n’hem vist alguns exemples a dalt. Però posant més exemples encara, em sembla prou clarificador pensar en molts països de l’Àfrica subsahariana: quantes llengües coexisteixen en un mateix país? Quants països comparteixen alguna mateixa llengua? I és per aquest motiu que a cap africà subsaharià se li acudiria pensar mai que “país” és sinònim de “llengua (única)”, perquè no estan acostumats a pensar en termes de monocultura dins d’un mateix país. Jo crec que és aquesta la raó per la qual la major part d’africans subsaharians tenen tanta facilitat per aprendre llengües i la raó per la qual el que veuen / senten davant seu i al seu voltant és una persona o persones, un grup de gent que parla en una llengua determinada, i reaccionen immediatament pensant que aquesta és la llengua que ha de parlar ell@. I a l’inrevés, precisament exactament el contrari és el que succeeix amb altra gent, que no ho entenen d’altra manera que com a sinònim: una llengua determinada = una nació determinada, i només una. Jo crec que aquesta és la causa que impedeix als governants del govern central d’Espanya entendre la possibilitat d’un país amb moltes cultures diferents. Els és impossible d’imaginar, no ho comprenen.

Evidentment el tema no és gens senzill, sobre tot perquè les sensibilitats, els sentiments són molt complexos i posar claredat en qüestió de sentiments mai no ha estat fàcil.

Hi ha una frase, que es cita molt, de Wilhelm von Humboldt, que diu que “la vertadera pàtria de l’ésser humà és la llengua”. Hi estic absolutament d’acord. No tant perquè PENSI que té raó, sinó perquè ho SENTO així en el més profund de la meva persona. És clar que cal aclarir: quan Humboldt deia “pàtria” no es referia tant a aquest concepte en el sentit d’afiliació i pertinença a un país determinat del qual se’n té carta de ciutadania, sinó que es referia a aquell lloc on l’ésser humà se sent “a casa”, allò que toca més profundament la seva intimitat, el lloc que ha servit de gresol de les seves emocions, dels seus sentiments, de la seva història (que no té per què coincidir amb la història que s’ha proclamat oficial o, millor dit, que, per definició, mai no coincideix amb ella). Humboldt la va encertar de ple. I és per això que les qüestions de llengua aixequen tanta polseguera, però les raons se’ns escapen, la llengua remet a l’inconscient, i això ho intuïa -ho sabia- Humboldt molt abans que Freud.

El tema al voltant del qual escric ara mateix té molt a veure amb un complex temàtic més ample que és aquest de la cultura. Demanar a algú: "d’on et sents?" ve a ser el mateix que demanar-li: "quina consideres que és la teva cultura?" On posem els límits per definir la nostra cultura? Quan dic “nostra” vull dir “nostra” no com a grup, sinó cada individu: on poso jo els límits per definir la meva cultura? És possible fer-ho? Ho considero molt difícil. I això entronca amb una afirmació que feies tu en la teva resposta: tu escrivies que jo –malgrat que no ho deia de manera explícita- ben segur que pensava que qui se sent català no pot sentir-se universal, una cosa així, deies. No sé què et pot haver portat a interpretar-me així, res més lluny del meu sentiment i del meu enteniment. Precisament pel fet que considero que és impossible posar límits a LA CULTURA, també n’estic convençuda que sentir-se d’un lloc (sigui aquest lloc gran, mitjà, petit o enorme) no té res a veure amb estar obert a altres llocs. La pàtria, al meu entendre, no és una qüestió de mida. Jo sempre he entès aquesta qüestió com un dibuix dialèctic, que els romàntics alemanys tenien molt clar: per poder viatjar cal saber d’on parteixes. Viatge i arrels són dos conceptes que conviuen en una relació dialèctica. El viatge –allunyar-se de les terres pròpies- en el romanticisme era considerat essencial per a la formació de l’ésser humà complert. Però el viatger, que deixava les terres pròpies, era molt conscient de les seves arrels, se sentia molt d’un lloc concret. No, mai no he pensat ni per un moment que sentiment de catalanitat (o de qualsevol altre àmbit cultural) estigui renyit amb universalitat. Ben al contrari. Tu n’ets un bon exemple, com tanta altra gent.

No sé si amb tot això he aclarit coses o si encara he embolicat més la troca, espero que no. Si encara te’n queden ganes, fa temps que vaig escriure un article on m’estenc més sobre aquest últim punt de la cultura. Si t’abelleix, pots trobar-lo al meu blog: http://localhost/annarossell/sites/default/files/articles/blogspot2009/03/emine-sevgi-ozdamar.htm . Duu el títol: Manifestaciones poéticas de la identidad en la literatura de autores neoalemanes: ¿A qué llamamos literatura intercultural? Es tracta d’una conferència que vaig donar en el marc d’un congrés.

Bé, ja veus, a mi em passa tot sovint: m’hi poso pensant: li escriuràs quatre ratlles i em surt la Bíblia. Ja em perdonaràs... .

Una forta abraçada,

Anna

Resposta aclaridora a la resposta:
Segueixes donant-li voltes i més voltes, perquè el tema dóna per moltes voltes, i em dius que "és molt habitual que la 'progresia' d'abans i d'ara interpreti com a sinònims 'catalanisme' i 'localisme', d'una banda, i 'curt d'horitzons', d'una altra." Com et deia, per a mi "la llengua és la vertadera pàtria de la gent" i entenc la llengua no com una frontera (com un obstacle) per a la comunicació amb algú, sinó com una eina d'apropament, l'única eina que pot fer ponts per acostar persones. I sovint penso que com més minoritària és la llengua en qüestió, més serveix com a eina d'apropament, quan el que no la té com a llengua materna, la parla. Són les persones més sensibles les que ho fan. Tinc bastants amics alemanys i britànics que viuen a Catalunya i parlen un català fluid i fins i tot impecable (algun@s fins i tot no han après mai l'espanyol), i coneguts de les mateixes procedències culturals que també viuen a Catalunya des de fa molts anys i, en canvi, no el parlen mai. Entre ambdós grups hi ha, sensiblement parlant, un abisme. Fixa't que per a referir-me al primer grup t'he dit: "amics" i per al·ludir al segon he escrit "coneguts". Aquesta és la abismal diferència. No és poc. Personalment penso, com et deia també a la carta, que això de les llengües i de les cultures no és definible "per la mida". Una llengua NO és més important perquè la parli més quantitat de gent, en tot cas pot ser més útil per a segons quines coses, però mai més important. Allà on hi ha una llengua hi ha una pàtria (en el sentit de Humboldt), hi ha un individu amb una cultura i una idiosincràsia. I una llengua és valuosa en tant que la parla un ésser humà. Encara que sigui "només" un ésser humà qui la parli.

I seguirem...

Una abraçada,

Anna

***

CARTA ABIERTA A UN AMIGO: SOBRE LA LENGUA, LA CULTURA Y LA PATRIA
(Enviada también al Gabinete de la Presidencia del Gobierno de España con fecha 28-11-2009) con el texto previo que sigue a continuación:

Señor Presidente,

como ciudadana catalana y española he podido comprobar a lo largo de mi vida las dificultades que tiene mi país para entender y compartir lúcida y respetuosamente el sentimiento de much@s de sus ciudadan@s en lo que refiere al eterno malentendido entre diversidad cultural (lingüística...) y sentimiento nacional (patrio).

Quisiera con estas líneas, que he dirigido a un amigo mío, también catalán, contribuir a arrojar algo de luz sobre esta viciada y lamentable polémica cuya desaparición tant@s habíamos esperado con la muerte de Franco y que, tristemente, ha permanecido entre nosotr@s como su más pernicioso legado.

Concebí esta carta en mi lengua materna y, por respeto al original, se la envío en catalán. Sigue a la versión original la traducción que yo misma he hecho al español, que también es lengua mía, si bien no materna.

Agradecería encarecidamente que transmitiera esta carta a tod@s l@s ministr@s de España y que hiciera extensiva su difusión a cuantos organismos e instituciones oficiales pudiera hacerla llegar.

Cordialmente,

Anna Rossell
http://localhost/annarossell/sites/default/files/articles/blogspot

P.D.: La carta está publicada (primero en catalán y a continuación en español) en mi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell, en la dirección que consta bajo mi nombre, con el título: Carta oberta a un amic: sobre la llengua, la cultura i la pàtria / Carta abierta a un amigo: sobre la lengua, la cultura y la patria. Y puede leerse pinchando la etiqueta Cuestiones de lengua. También se la envío en un archivo adjunto para facilitar su difusión. Agradecería muchísimo una respuesta por su parte y que, caso de publicarse en algún medio de comunicación, me lo hicieran saber oportunamente.

(Traducción al español de Anna Rossell)

Querido amigo

no te he respondido a vuelta de correo porque lo que me planteabas en tu última carta -tu respuesta a aquel discurso de Quim Monzó, que yo te había mandado- reclamaba más calma que el tiempo que empleo habitualmente cuando despacho los correos urgentes. Lo que quería explicarte no era urgente, pero exigía reflexión y un espíritu temperado y sosegado, capaz de plantear con claridad ideas y argumentaciones.

Estas líneas no pretenden ser tanto una respuesta a las tuyas, sino más bien una aclaración más matizada de aquellas que yo, rápidamente, te había escrito cuando te envié el discurso de Monzó y que muy probablemente entendiste mal o, más probablemente aún, fueron poco explícitas por mi parte, porque aquellas sí que te las había mandado a vuelta de correo. Digo que no pretenden ser una respuesta porque el sentimiento que tu viertes en tu carta es el sentimiento que es, y conviene aceptarlo tal cual. Contra este sentimiento, como contra ningún otro, no puede haber respuesta alguna. Las cosas son como son y no hay más.

Pero sí me gustaría extenderme un poco sobre este tema para hacer más comprensible mi sentimiento al respecto. Quisiera empezar planteando de nuevo la idea, a partir de la cual se han derivado todas las demás:

Yo decía que el concepto "literatura catalana" convenía entenderlo como "literatura escrita en catalán", porque -decía- no es lo mismo que "literatura de catalanes". De ahí se desprendía (si bien no lo decía) que podía haber catalanes que escribieran en otra lengua que no fuera el catalán y ello no significaba que no se sintieran catalanes en otro sentido (conozco algún que otr@ alemán@ que lo siente así. Yo aludía al revuelo que (como sucede tan a menudo, hoy por H, mañana por B) se había levantado a raíz de los términos "literatura catalana", cuando, hace un año, la catalana fue la literatura invitada a la Feria del Libro de Frankfurt. A mí me indignaba que, una vez más, se volviera a mezclar la política con la literatura y se cortara de raíz la libertad humana de sentir la patria allí y en aquello más íntimo para el ser humano. Por poner un ejemplo, yo me remitía a Kafka, de quien decía: "en cambio, nadie pone en duda que los textos del autor checo sean 'literatura alemana' ". Para mí es evidente: el autor es checo, o mejor dicho, es un heredero del Imperio austro-húngaro, pero él escribía en alemán. ¿Cómo debemos pues adjetivar su literatura? La literatura, que por definición está hecha de letras, que a su vez componen palabras y frases, es decir, cuya esencia es el lenguaje escrito y que utiliza una lengua determinada, conviene adjetivarla remitiendo a la lengua que utiliza, creo yo. Y así lo creen, en general, aquell@s que tratan con la literatura. A nadie se le ocurriría incluir a Vladimir Nabokov dentro del capítulo de la literatura rusa, ni considerar los textos de Joseph Conrad como literatura polaca. Y es que el adjetivo "catalán@" o "aleman@" pueden ser entendidos en sentidos distintos: "de nacionalidad catalana", "de nacionalidad alemana", o bien, "escrito en lengua catalana" o "escrito en lengua alemana", etc. Y es que no tiene por qué coincidir la nacionalidad (ni el sentimiento individual de la nación a la que un@ pertenece) con la lengua que el mismo individuo emplea para expresarse. Ya hemos visto algunos ejemplos de esto más arriba. Pero para añadir aún más ejemplos de lo que digo, me parece clarificador pensar en lo que sucede en muchos países de África subsahariana: ¿cuántas lenguas coexisten en un mismo país? y es por esta razón por lo que a ningún africano subsahariano se le ocurriría pensar ni por un momento que "país" es sinónimo de "lengua (única)", porque no están acostumbrados a pensar en términos de monocultura dentro de un mismo país. Yo creo que esto explica el hecho de que la mayoría de africanos subsaharianos tienen tanta facilidad para aprender lenguas y creo que ésta es la razón por la cual lo que ell@s ven / sienten delante suyo y a su alrededor es una persona o personas, un grupo de gente que habla en una lengua determinada, y reaccionan inmediatamente pensando que ésta es la lengua que debe hablar él / ella. Y al contrario sucede que otra gente -actuando y sintiendo justamente al revés- no son capaces de entender estos dos conceptos de otro modo que como sinónimos: una lengua determinada = una nación determinada, y sólo una. Yo creo que ésta es la causa que impide a nuestros gobernantes del gobierno central de España entender la posibilidad de un país con muchas culturas diferentes. Les resulta imposible imaginarlo. No lo comprenden.

Evidentemente el tema no es nada sencillo, sobre todo porque las sensibilidades, los sentimientos son muy complejos, y poner claridad en cuestión de sentimientos nunca ha sido fácil.

Hay una frase, que se cita mucho, de Wilhelm von Humboldt, que dice que "la verdadera patria del ser humano es la lengua". Estoy absolutamente de acuerdo con él. No tanto porque PIENSE que tiene razón, sino porque lo SIENTO así en lo más profundo de mi persona. Claro que conviene aclarar: cuando Humboldt dice "patria" no se refiere tanto a este concepto en el sentido de afiliación y pertenencia a un país determinado del que se tiene carta de ciudadanía, sino que se refería a aquel lugar donde el ser humano se siente "en casa", aquello que toca más hondamente su intimidad, el lugar que ha servido de crisol de sus emociones, de sus sentimientos, de su historia (que no tiene por qué coincidir con la historia que se ha proclamando oficial, o mejor dicho, que, por definición, nunca coincide con ella). Humboldt dio de lleno en el blanco. Y es por ello por lo que las cuestiones de lengua levantan tantas ampollas, pero las razones se nos escapan: la lengua remite al subconsciente, i esto lo intuía -lo sabía- Humboldt mucho antes que Freud.

El tema sobre el que te escribo ahora tiene mucho que ver con un complejo temático más amplio que es el de la cultura. Preguntarle a alguien: "¿de dónde te sientes?" viene a ser lo mismo que preguntarle: "¿a qué cultura perteneces?" ¿Dónde ponemos los límites para definir nuestra cultura? Cuando digo "nuestra" quiero decir "nuestra", no como grupo, sino cada individuo: ¿Dónde pongo yo los límites para definir mi cultura? ¿Es posible hacerlo? Lo considero muy difícil. Y esto entronca con una afirmación que hacías tú en tu respuesta: tú escribías que yo -si bien no lo decía de un modo explícito- seguro que pensaba que quien se siente catalán no puede sentirse universal -algo parecido afirmabas-. No sé qué puede haberte llevado a interpretar así mis palabras, nada más lejos de mi sentimiento y de mi entendimiento. Precisamente por el hecho que considero que es imposible poner límites a LA CULTURA, también estoy convencida de que sentirse de un lugar (sea éste grande, mediano, pequeño o enorme) no tiene nada que ver con estar abiert@ a otros lugares. La patria, según yo la entiendo, no es una cuestión de tamaño. Yo siempre he entendido esta cuestión como un dibujo dialéctico, que los románticos alemanes tenían muy claro: para poder viajar es necesario saber de dónde se parte. Viaje y raíces son dos conceptos que conviven en una relación dialéctica. El viaje -alejarse de las tierras propias- en el romanticismo era considerado esencial para la formación completa del ser humano. Pero el viajero, que dejaba atrás las tierras propias, era muy consciente de sus raíces, se sentía de un lugar muy concreto. No, nunca he pensado ni por un momento que el sentimiento de catalanidad (o de cualquier otro ámbito cultural) esté reñido con la universalidad. Al contrario. Tú eres un buen ejemplo de ello, como tanta otra gente.

No sé si con todo esto he aclarado las cosas o si aún las he liado más, espero que no. Si aún te quedan ganas, hace tiempo escribí un artículo donde me extiendo sobre este último punto de la cultura. Si te apetece, puedes encontrarlo en mi blog: http://localhost/annarossell/sites/default/files/articles/blogspot2009/03/emine-sevgi-ozdamar.htm
Lleva el título Manifestaciones poéticas de la identidad en la literatura de autores neoalemanes: ¿A qué llamamos literatura intercultural? Se trata de una conferencia que di en el marco de un congreso.

Bueno, ya ves, a mí me sucede a menudo: me pongo a la labor pensando: le escribirás unas líneas y me sale la Biblia. Espero que sepas perdonarme... .

Un fuerte abrazo,

Anna

Respuesta aclaradora a tu respuesta:
Sigues dándole vueltas y más vueltas, porque el tema da para muchas vueltas, y me dices que "es muy habitual que la 'progresía' de antes y de ahora interprete como sinónimos 'catalanismo' y 'localismo', por un lado, y 'corto de horizontes', por otro". Como te decía, para mí "la lengua es la verdadera patria de la gente" y entiendo la lengua, no como una frontera (como un obstáculo) para la comunicación con alguien, sino como una herramienta de acercamiento, la única herramienta que puede construir puentes para acercar a las personas. Y a menudo pienso que, cuanto más minoritaria es la lengua en cuestión, más sirve como herramienta de acercamiento, cuando el que no la tiene como lengua materna, la habla. Son las personas más sensibles las que lo hacen. Tengo bastantes amig@s aleman@s y británicos que viven en Cataluña y hablan un catalán fluido e incluso impecable (algun@s hablan sólo catalán y nunca han aprendido el español, por ejemplo), y conocidos de las mismas procedencias culturales que también viven en Cataluña desde hace muchos años y, en cambio, no lo hablan nunca. Entre ambos grupos hay, sensiblemente hablando, un abismo. Observa que para referirme al primer grupo digo: "amigos" y para aludir al segundo escribo: "conocidos". Ésta es la abismal diferencia. No es poco. Personalmente pienso, como te decía también en la carta, que esto de las lenguas y de las culturas no es definible "por la cantidad". Una lengua NO es más importante porque la hable un mayor número de gente, en todo caso puede ser más útil para según qué cosas, pero nunca es por ello más importante. Donde haya una lengua hay una patria (en el sentido de Humboldt); hay un individuo con una cultura y una idiosincrasia. Y una lengua es valiosa en tanto que la habla un ser humano. Aún que sea "sólo" uno el ser humano que la hable.

Seguiremos...

Un abrazo,

Anna

Etiquetes: