CORRESPONDÈNCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

  • Anna Rossell

CARTA D’ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS,

El Masnou, 25-03-2017

Al original catalán sigue traducción al español

Català

Estimat Xec,

ja fa més d’un mes que et dec resposta a la teva darrera carta sobre la nostra reflexió arran de la desgraciada mort de la vostra alumna Christabelle per voler provocar-se un avortament. Si ja sabíem que l’educació i la il·lustració (en el sentit d’il·luminació) era urgent i necessària, la tragèdia de la Christabelle ens va desencadenar el fort sentiment d’haver postposat aquesta reflexió massa temps. Disculpa, doncs, la meva tardança a respondre’t.

Hi ha moltes observacions a la teva carta que em semblen molt encertades:

Tens tota la raó quan dius:

“Sovint, el que és a la base de la feixuguesa davant el desvetllar de la sexualitat no són els principis de la moral cristiana sinó un sentiment o una emoció més primordial que té a veure amb el fet que la sexualitat humana no és pur instint sinó que està impregnada del fonament arcaic de la religiositat, el ‘tremendus et fascinans’”.

Ignoro si en totes les cultures el tema de la sexualitat és tabú, però, en tot cas, i pel que es conclou del que tu expliques dels països africans en què has viscut, sí que sembla que el tabú en aquesta vessant tan important de la naturalesa humana no és exclusiu de la nostra cultura. Aquest ‘tremendus et fascinans’ a què tu fas referència és clau en la temàtica que ara ens ocupa. També m’he demanat moltes vegades si el pudor, la vergonya que les persones sentim quan parlem de sexualitat (fins i tot quan no parlem de la nostra sexualitat personal, sinó en general), és un sentiment innat en la persona humana o és educat. Però no és ara el moment d’esmerçar esforços a dilucidar sobre si és primer l’ou o la gallina, una reflexió que, d’altra banda, dubto que ens portés gaire més lluny. L’important, crec, és partir del fet que el pudor, la vergonya hi són, que es donen. Aquest sentiment, doncs, és el primer obstacle amb què l’educador/a es troba si vol educar. Perquè, evidentment, per educar cal parlar del tema amb els/les nois/es que pretenem educar i cal “crear un clima de confiança i de respecte [...]”, com tu dius també en la teva darrera carta.

Crec molt convenient observar que la vergonya i el pudor quant al tema de la sexualitat no és exclusiu dels/de les adolescents, sinó de tot ésser humà i en totes les edats. Cal remarcar-ho, perquè crec que és molt important que les persones que eduquem –els/les adults/es que ens dirigim als/a les adolescents amb la intenció d’educar- hem de desempallegar-nos d’aquesta vergonya, hem de tractar el tema amb naturalitat per tal de no transmetre als/a les joves que aquest és un tema vergonyós. Tots/es devem recordar algun moment (segurament molts) en les nostres vides d’infància i/o adolescència en què un/a adult/a, quan sorgia alguna conversa o situació relacionada amb el sexe, enrogia o mirava d’evitar el tema baixant la mirada. I això no passava una vegada, sinó sempre que sorgia el tema del sexe. És amb aquestes reaccions que eduquem, que maleduquem, perquè transmeten a l’infant i l’adolescent la convicció que això és abominable, que és pecat.

En relació amb això dius:    

“Duc prou anys a Àfrica i en diferents països per poder afirmar que són centenes de milers els jov@s que han trobat i que troben acollida, compassió i reconfort en la trobada de capellans i monges desprès d’haver viscut experiències (avortaments inclosos) que els han fet mal. En teologia cristiana, el pecat sempre és acompanyat del perdó i de la misericòrdia; de la compassió[1] i de l’alliberament.

Són milers els religiosos i religioses, els laics i làiques cristi@ns per a qui la proposició d’una moral sexual no els impedeix d’acollir i d’acompanyar persones que se senten frustrades, sovint amb una noció de culpa o de pecat del que necessiten alliberar-se.”

Aquest és el problema. Per crear un clima de confiança, en què els/les adolescents puguin superar aquest sentiment de pudor i de vergonya quan necessiten consell perquè es troben en una situació fràgil de desorientació és indispensable que els/les adults/es no acollim les seves preguntes, el seu desvaliment, per perdonar-los, hem de crear l’ambient de confiança que elimini qualsevol por de preguntar, eliminar qualsevol actitud per part nostra que evoqui que aquest és un tema de pecat, vergonyós o intocable. Ben al contrari, els hem de transmetre la idea que cal parlar-ne amb transparència i naturalitat. Als meus ulls, els/les primers/es que ens hem d’educar en aquest sentit som els/les adults/es, per poder, després, i només després, educar els/les joves de manera sana. Aquesta paraula –sana- em sembla crucial.

I, en aquest sentit, crec que l’encertes de ple quan escrius:

“Quan parlem d’educar suposem que la sexualitat deixada a ella mateixa, sense una transmissió de coneixements i de valors no pot arribar a humanitzar-se, però potser més important és el bagatge en el viscut del desig, de la tendresa, de la capacitat d’estimar i de ser estimat. Per això en els àmbits educatius, a més de la transmesa de coneixements i de valors, cal crear un clima de confiança i de respecte que faci possible també la comunicació interpersonal, que faci possible la trobada entre adults/tes madurs/es afectiva i sexualment i la trobada entre adolescents despertant a la sexualitat adulta superant les barreres de la vergonya i dels prejudicis morals.[2]

I fent referència a la vergonya i als prejudicis morals dius:

“I aquí s’expressen els límits de la relació educativa i de la seva capacitat d’evitar drames com el de la Christabelle. Hi ha silencis molt difícils de rompre. Hi ha experiències molt difícils de superar, hi ha necessitats molt difícils de reorientar. A açò jo no li dic conformisme. I açò no excusa l’educador d’evitar tot el que pugui crear barreres a la comunicació : la por a ser jutjats, rebutjats o estigmatitzats; com la por de l’educador o obrir els ulls a l’evidència de la vida sexual dels adolescents.”[3]

Certament, no és fàcil gestionar la vergonya, la dificultat hi és. En aquest sentit, és important ser conscients que els/les adults/es també la tenim, aquesta vergonya, i que és necessari que ens en desprenguem per posar-nos, després, i només després, a educar.

I per eliminar la vergonya crec que una de les eines que ens pot ajudar molt és la de tractar el tema de manera estrictament funcional, per exemple a la classe de biologia, a l’edat adequada. Això ens permet apropar-nos a la qüestió amb la naturalitat d’abordar un tema més, referit al cos humà, des d'una òptica distant i purament descriptiva, que facilita, a més (cosa també molt important), introduir els coneixements tant de la concepció com de la contracepció. Amb això abordem el que en podríem denominar la mecànica, que no és poc, perquè, de moment al menys, haurem transmès una informació absolutament necessària, que pot evitar moltes tragèdies.

Un altre aspecte essencial és la vessant psicològica de la relació, una vessant bastant més complexa que la mecànica a què m’acabo de referir. Molt més complexa en primer lloc, perquè la psicologia humana és diversa i diferent en cada individu i el seu funcionament no es deixa descriure esquemàticament com el funcionament del cos humà i, en segon lloc, perquè a l’adult/a educador/a li cal desprendre’s, a més de la seva pròpia vergonya davant del tabú del sexe, també dels seus prejudicis i/o conviccions morals.

Com bé dius tu en una de les cites ressaltades per mi en negreta: “Cal crear un clima de confiança i de respecte [...] superant les barreres de la vergonya i dels prejudicis morals”. Perquè es doni aquest clima de respecte és necessari que ens desprenguem dels nostres prejudicis morals, perquè la nostra moralitat pot no coincidir amb la de la persona a educar; aquest és el cas de les persones que desperten al sexe amb la pulsió homosexual. Aquestes ho tenen encara molt més difícil, perquè al tabú del sexe s’hi suma encara l’altre tabú: el de l’homosexualitat. Aquestes persones estan en una situació molt més elevada de risc, tant física como psicològica (tenim xifres de suïcidis per aquesta causa). Cal, doncs, que les protegim especialment i que els/les adults/es que ja estiguem en condicions d’educar en aquests temes siguem capaços de tractar la qüestió que tant els/les angoixa amb la mateixa naturalitat que tractem les relacions heterosexuals. Aquestes persones pateixen molt, perquè la seva naturalesa no és un caprici, no és una opció, sinó que ni ells/es no s’entenen i sovint no s’accepten a si mateixos/es i, quan finalment se’n surten i es reconeixen com són, se n’adonen que la societat no els/les accepta i en molts països són condemnats/des a presó i fins i tot a la mort. Cal que els evitem aquest patiment.

Crec entendre’t en aquest sentit quan escrius:

“Actualment hi ha prou reflexions amb noves perspectives de comprensió. No es tracta aquí de desplegar arguments de teologia moral. Sense renunciar al matrimoni com a ideal, com a perspectiva (que serveix també d’ideal al celibat i a la virginitat en la vida religiosa), avui no podem afirmar el seu estatut d’únic valor i d’únic espai possible de criteri per a jutjar el valor de la relació sexual[4].

També escrius:

“En el meu context social, el treball de sensibilització i d’educació en el valor i la dignitat de la feminitat és fonamental. Àfrica, les africanes són encara molt lluny de proposar una reflexió sobre la feminitat que superi la mentalitat patriarcal de les cultures de les que en són filles. Moltes noies es valoren elles mateixes en tant que objecte sexual; per aconseguir un bon matrimoni, per aconseguir bones notes o “bailleur” per a finançar les seves despeses.”

No fa massa anys això també era així al nostre país, i no et pensis que aquesta mentalitat ha quedat del tot obsoleta; aquesta és la conseqüència de l’abominable educació patriarcal que patim. L’expressió: “es un buen partido”, que va de bracet amb aquell costum de fer estudiar els nois i no donar estudis a les noies “perquè es casen”, té molt a veure amb això que dius i encara és prou vigent i gaudeix de bastant bona salut. Cal doncs, començar a fer la feina educativa per la base: els/les educadors/es hem de deconstruir amb urgència aquesta mentalitat patriarcal, crear en les nenes i en les dones l’autoestima necessària que es mereixen i que els ha estat negada des del principi de la Història. La persona que no té autoestima no pot estimar ningú altre/a, de cap de les maneres: has de sentir en allò més íntim de tu que tens una riquesa a donar per poder estimar l’altra/e; si no et valores tu mateixa no pots donar res. Qui no té autoestima –i crec que es pot afirmar que la major part de les dones del món no la tenen, i que no només no la tenen, sinó que es menyspreen elles mateixes- està en situació elevadíssima de risc, físic i psicològic, tal com ja he dit també dels/de les persones homosexuals.

I aquí ho deixo de moment, Xec, i començo a esperar la teva resposta.

Una forta abraçada,

Anna

*

*

CORRESPONDENCIA XEC MARQUÉS-ANNA ROSSELL

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÉS

Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 25-03-2017

Querido Xec,

ya hace más de un mes que te debo respuesta a tu última carta sobre nuestra reflexión a raíz de la desgraciada muerte de vuestra alumna Christabelle por querer provocarse un aborto. Si ya sabíamos que la educación y la ilustración (en el sentido de iluminación) era urgente y necesaria, la tragedia de Christabelle nos desencadenó el fuerte sentimiento de haber pospuesto esta reflexión demasiado tiempo. Disculpa, pues, mi tardanza en responderte.

Hay muchas observaciones en tu carta que me parecen muy acertadas:

Tienes toda la razón cuando dices:

"A menudo, lo que es en la base de la pesadez ante el despertar de la sexualidad no son los principios de la moral cristiana sino un sentimiento o una emoción más primordial que tiene que ver con el hecho de que la sexualidad humana no es puro instinto sino que está impregnada del fundamento arcaico de la religiosidad, el 'tremendus et fascinans".

Ignoro si en todas las culturas el tema de la sexualidad es tabú, pero, en todo caso, y por lo que se concluye de lo que tú explicas de los países africanos en los que has vivido, sí parece que el tabú en esta vertiente tan importante de la naturaleza humana no es exclusivo de nuestra cultura. Este 'tremendus et fascinans' al que tú haces referencia es clave en la temática que nos ocupa. También me he preguntado muchas veces si el pudor, la vergüenza que las personas sentimos cuando hablamos de sexualidad (incluso cuando no hablamos de nuestra sexualidad personal, sino en general), es un sentimiento innato en la persona humana o es educado. Pero no es momento de invertir esfuerzos en dilucidar sobre si es primero el huevo o la gallina, una reflexión que, por otra parte, dudo que nos llevara mucho más lejos. Lo importante, creo, es partir de que el pudor, la vergüenza, están, que se dan. Este sentimiento, pues, es el primer obstáculo con el que el/la educador/a se encuentra si quiere educar. Porque, evidentemente, para educar hay que hablar del tema con los/las chicos/as que pretendemos educar y hay que "crear un clima de confianza y de respeto [...]", como tú dices también en tu última carta.

Creo muy conveniente observar que la vergüenza y el pudor en cuanto al tema de la sexualidad no es exclusivo de los/las adolescentes, sino de todo ser humano y en todas las edades. Hay que remarcarlo, porque creo que es muy importante que las personas que educamos -los/las adultos/as que nos dirigimos a los/las adolescentes con la intención de educar debemos deshacernos de esta vergüenza, debemos tratar el tema con naturalidad para no transmitir a los/las jóvenes que este es un tema vergonzoso. Todos/as debemos de recordar algún momento (seguramente muchos) en nuestras vidas de infancia y/o adolescencia en que un/a adulto/a, cuando surgía alguna conversación o situación relacionada con el sexo, se ruborizaba o miraba de evitar el tema bajando la mirada. Y esto no pasaba una vez, sino siempre que surgía el tema del sexo. Son estas reacciones las que educan, las que maleducan, porque transmiten al/a la niño/a y al/a la adolescente la convicción de que esto es abominable, de que es pecado.

En relación con ello dices:

"Llevo bastantes años en África y en diferentes países para poder afirmar que son cientos de miles l@s jóvenes que han encontrado y que encuentran acogida, compasión y consuelo en el encuentro de sacerdotes y monjas después de haber vivido experiencias (abortos incluidos) que les han hecho daño. En teología cristiana, el pecado siempre va acompañado del perdón y de la misericordia; de la compasión y de la liberación.

Son miles los religiosos y religiosas, los laicos y laicas cristian@s para quienes la propuesta de una moral sexual no les impide acoger y acompañar a personas que se sienten frustradas, a menudo con un sentimiento de culpa o de pecado del que necesitan liberarse."

Este es el problema. Para crear un clima de confianza, en el que los/las adolescentes puedan superar este sentimiento de pudor y de vergüenza cuando necesitan consejo porque se encuentran en una situación frágil de desorientación es indispensable que los/las adultos/as no acojamos sus preguntas, su desvalimiento, para perdonarlos; debemos crear el ambiente de confianza que elimine cualquier miedo de preguntar, debemos eliminar cualquier actitud por nuestra parte que evoque que este es un tema de pecado, vergonzoso o intocable. Al contrario, les debemos transmitir la idea de que hay que hablar con transparencia y naturalidad. A mis ojos, los/las primeros/as que nos hemos de educar en este sentido somos los/las adultos/as, para poder, después, y sólo después, educar a los/las jóvenes de manera sana. Esta palabra -sana- me parece crucial.

Y, en este sentido, creo que aciertas de lleno cuando escribes:

"Cuando hablamos de educar suponemos que la sexualidad dejada a sí misma, sin una transmisión de conocimientos y de valores no puede llegar a humanizarse, pero quizás más importante es el bagaje en el vivido del deseo, de la ternura, de la capacidad de amar y de ser y ser amados/as. Por ello en los ámbitos educativos, además de la transmisión de conocimientos y de valores, hay que crear un clima de confianza y de respeto que haga posible también la comunicación interpersonal, que haga posible el encuentro entre adultos/as maduros/as afectiva y sexualmente y el encuentro entre adolescentes que despiertan a la sexualidad adulta superando las barreras de la vergüenza y los prejuicios morales."

Y haciendo referencia a la vergüenza y los prejuicios morales dices:

"Y aquí se expresan los límites de la relación educativa y de su capacidad de evitar dramas como el de la Christabelle. Hay silencios muy difíciles de romper. Hay experiencias muy difíciles de superar, hay necesidades muy difíciles de reorientar. A esto yo no lo llamo conformismo. Y esto no excusa al educador de evitar todo lo que pueda crear barreras a la comunicación: el miedo a ser juzgados, rechazados o estigmatizados; como el miedo del educador o abrir los ojos a la evidencia de la vida sexual de los adolescentes."

Ciertamente, no es fácil manejar la vergüenza, la dificultad existe. En este sentido, es importante ser conscientes de que los/as adultos/as también la tenemos esta vergüenza, y que es necesario que nos desprendamos de ella para ponernos, después, y sólo después, a educar.

Y para eliminar la vergüenza creo que una de las herramientas que nos puede ayudar mucho es tratar el tema de manera estrictamente funcional, por ejemplo en la clase de biología, a la edad adecuada. Esto nos permite acercarnos a la cuestión con la naturalidad de abordar un tema más, referido al cuerpo humano, desde una óptica distante y puramente descriptiva, que facilita, además (algo también muy importante), introducir los conocimientos tanto de la concepción como de la contracepción. Con ello abordamos lo que podríamos denominar la mecánica, que no es poco, porque, de momento al menos, habremos transmitido una información absolutamente necesaria, que puede evitar muchas tragedias.

Otro aspecto esencial es la vertiente psicológica de la relación, una vertiente bastante más compleja que la mecánica a la que me acabo de referir. Mucho más compleja, en primer lugar, porque la psicología humana es diversa y diferente en cada individuo y su funcionamiento no se deja describir esquemáticamente como el funcionamiento del cuerpo humano y, en segundo lugar, porque el adulto/a educador/a debe desprenderse, además de su propia vergüenza ante el tabú del sexo, también de sus prejuicios y/o convicciones morales. Como bien dices tú en una de las citas resaltadas por mí en negrita: "Hay que crear un clima de confianza y de respeto [...] superando las barreras de la vergüenza y los prejuicios morales". Para que se dé este clima de respeto es necesario que nos desprendamos de nuestros prejuicios morales, porque nuestra moralidad puede no coincidir con la de la persona a educar; este es el caso de las personas que despiertan al sexo con la pulsión homosexual. Estas lo tienen aún mucho más difícil, porque al tabú del sexo se suma aún otro tabú: el de la homosexualidad. Estas personas están en una situación mucho más elevada de riesgo, tanto física como psicológica (tenemos cifras de suicidios por esta causa). Debemos, pues, protegerlas especialmente y es necesario que los/las adultos/as que ya estemos en condiciones de educar en estos temas seamos capaces de tratar la cuestión que tanto los/las angustia con la misma naturalidad que tratamos las relaciones heterosexuales. Estas personas sufren mucho, porque su naturaleza no es un capricho, no es una opción, sino que ni ellos/as se entienden y a menudo no se aceptan a sí mismos/as y, cuando finalmente consiguen entenderse y se aceptan, se dan cuenta de que la sociedad no lo hace y en muchos países son condenados/as a prisión e incluso a la muerte. Es necesario que les evitamos este padecimiento.

Creo entenderte en este sentido cuando escribes:

"Actualmente hay suficientes reflexiones con nuevas perspectivas de comprensión. No se trata aquí de desplegar argumentos de teología moral. Sin renunciar al matrimonio como ideal, como perspectiva (que sirve también de ideal al celibato y a la virginidad en la vida religiosa), hoy no podemos afirmar su estatus de único valor y de único espacio posible de criterio para juzgar el valor de la relación sexual."

También escribes:

"En mi contexto social, el trabajo de sensibilización y de educación en el valor y la dignidad de la feminidad es fundamental. África, las africanas, están todavía muy lejos de proponer una reflexión sobre la feminidad que supere la mentalidad patriarcal de las culturas de las que son hijas. Muchas chicas se valoran ellas mismas como objeto sexual; para conseguir un buen matrimonio, para conseguir buenas notas o un "bailleur" [finanzador] para financiar sus gastos."

No hace demasiados años esto también era así en nuestro país, y no creas que esta mentalidad ha quedado del todo obsoleta; esta es la consecuencia del abominable educación patriarcal que padecemos. La expresión: "es un buen partido", que va de la mano con aquella costumbre de hacer estudiar los chicos y no dar estudios a las chicas "porque se casan" tienen mucho que ver con eso que dices y todavía son vigentes y gozan de bastante buena salud. Hay pues, empezar a hacer el trabajo educativo por la base: los/las educadores debemos deconstruir con urgencia esta mentalidad patriarcal, crear en las niñas y en las mujeres la autoestima necesaria que se merecen y que les ha sido negada desde el principio de la Historia. La persona que no tiene autoestima no puede amar, de ninguna de las maneras: has de sentir en lo más íntimo de ti que tienes una riqueza que dar para poder amar a otro/a; si no te valoras a ti misma no puedes dar nada. Quien no tiene autoestima -y creo que se puede afirmar que la mayor parte de las mujeres del mundo no la tienen, y que no sólo no la tienen, sino que se desprecian a sí mismas- está en situación elevadísima de riesgo, físico y psicológico, tal como ya he dicho también de los/las personas homosexuales.

Y aquí lo dejo por el momento, Xec, y comienzo a esperar tu respuesta.

Un fuerte abrazo,

Anna

 

[1] La negreta és meva

[2] La negreta és meva

[3] La negreta és meva

[4] La negreta és meva

Etiquetes: