Carta d’Anna Rossell al teòleg i salesiàXec Marquès (11-02-2024)

(Traducción al español, de Anna Rossell, a continucación)

Estimat Xec,

Em deies per correu que t'havies proposat fer versar la teva propera carta reflexiva sobre el món que habitem, tema que ens obliga a reflexionar sobre el bé comú, i que havies consultat Internet, el qual t'havia dirigit a la filosofia grega i a articles de Heidegger i d’Hannah Arendt. Em sembla molt llaminera la proposta, en tenc moltes ganes i miraré de començar jo mateixa a donar-li voltes. També afegies que hi volies incorporar la temàtica del dret dels pobles a definir fronteres per a delimitar un estat sobirà i el tema de com lluitar contra la mentida i l'imperialisme d'una «comunitat internacional» dominada pels interessos dels doblers i de la geopolítica. Tot plegat, molt engrescador. Supòs que, sobre tot quant a la delimitació de ses fronteres i al dret a un estat nacional propi, hi haurem de incloure Marx (per ses fronteres-nació) i Engels (per s'economia en un món pensat des del marxisme). Tenc ganes de veure com ens en sortim.

Esmentaves documents concrets: Étienne Tassin, Espace commun ou espace public (Espai comú o espai públic); Hannah Arendt, Über die Revolution (Sobre la revolució); Jean Patocka, L'espace et sa problematique (L’espai i la seva problemàtica) i Martin Heidegger, Sein und Zeit (L’ésser i el temps).

Certament són grans pensadors els que esmentes i els documents, tot un repte...

De moment he començat amb l’article d´Étien Tassin, Espace commu ou espace public. L’autor es proposa reflexionar què fa d’un espai comú un espai públic, esbrinar quina és la diferència, perquè, com bé diu ell mateix, no tot espai comú és públic; hi ha espais comuns que són privats.

Vaig subratllant allò que em sembla més interessant de l’article en relació a la direcció temàtica que tu proposes: el món entès com a espai públic i comú, públic en el sentit que hi ha una matèria física a mantenir per a l’existència de l’ésser humà i de tot l’entorn d’éssers vius que fan del nostre planeta un lloc habitable i (al menys utòpicament) de benestar per a tots i totes...

Per açò he subratllat dos paràgrefs que em semblen clau de l’article de Tassin:

«[...] définir le régime de communauté – ce qu'il y a de commun, ou en commun – auquel obéit une société dont la dimension politique s'exprime avant tout dans la mise en place d'une res publica...]»[1]

I també aquest altre paràgref:

«[...] l'institution d'un espace public est précisément ce qui maintient la communauté à distance d'elle-même: ce qui, certes, rapporte les individus les uns aux autres, mais qui dans le même temps les déporte les uns des autres, ce qui les soumet à un régime d'impropriété mutuelle afin de préserver les termes d'un échange possible.»[2]

De moment aquest darrer és el que em sembla més interessant perquè l’afirmació parteix del que és una (pseudo)paradoxa. Em sembla que aquesta afirmació és d’una enorme lucidesa. L’autor abans parla d’un tipus de relació entre persones el nexe entre les quals acaba per absorbir l’un/a en l’altre/a, com passa per exemple en una relació amorosa extrema; és a dir, l’essència entre els individus implicats en la relació és tan comuna que es diria que acaba per ser la mateixa i fondre’s. És evident que aquesta mena de relació és com ell diu, paroxística; és per açò que en ella la comunicació deixa de ser possible perquè pràcticament s’elimina la individualitat. Per tal que hi hagi intercanvi és necessari que la individualitat es mantingui. En aquest sentit hauríem de parlar de l’enriquiment de la comunitat precisament perquè hi ha diferències i només quan hi ha diferències és possible la comunicació.

Aquesta reflexió m’ha fet pensar en els textos del nacionalsocialisme en què la individualitat desapareixia i l’individu deixa d’existir per formar part d’un sol cos, un sol cos que, amb la manipulació ideològica dels totalitarismes acaba per portar a magnificar aquella part del COS ÚNIC (l’individu ja anul·lat) fins a convertir-lo en heroi quan dona la vida per la pàtria, etc. etc.

Em sembla molt important aquesta tensió entre individu i societat, una tensió que cal mantenir sempre existent si es vol avançar i créixer, tant individualment com socialment. Com més plural és una societat (individualment o en representació a través de minories) més rica és la comunitat. Mantenir aquest equilibri: el respecte als individus i a les minories que conformen un país o que conformem el món és la clau per a la convivència i el creixement. Cal, però, trobar el camí per a fer-ho i fer-ho. Educar en aquesta mentalitat és el primer pas i el més fonamental. Però igualment important, i molt difícil, és veure el camí per com portar-ho a terme.

De moment, aquí ho deix, Xec, amb moltes ganes de seguir.

Una gran abraçada i tant de bo Senegal se’n surti d’aquesta crisi política i social que esteu vivint actualment.

Anna

[1] «[...] definir el règim de comunitat —allò que hi ha de comú o en comú— al qual obeeix una societat en la qual la dimensió política s’expressa sobre tot amb l’organització d’una res publica...]» (traducció d’Anna Rossell)

[2] «[...] l’institució d’un espai públic és precisament aquell que manté la comunitat a distància d’ella mateixa, aquell que, precisament, manté aprop els individus entre si, però que alhora els manté distants els uns dels altres, aquell que els sotmet a un règim de respectiu allunyament a fi de preservar els termes d’un possible intercanvi.» (trad. d’Anna Rossell)

*

*

Carta de Anna Rossell al teólogo y salesiano Xec Marquès Coll (11-02-2024), traducción de Anna Rossell

Querido Xec:

Me decías por correo que te habías propuesto hacer versar tu próxima carta reflexiva sobre el mundo que habitamos, tema que nos obliga a reflexionar sobre el bien común, y que habías consultado Internet, el cual te había dirigido a la filosofía griega y a artículos de Heidegger y de Hannah Arendt. Me parece muy interesante la propuesta, tengo muchas ganas de abordar el tema e intentaré empezar yo misma a darle vueltas. También añadías que querías incorporar la temática del derecho de los pueblos a definir fronteras para delimitar un estado soberano y el tema de cómo luchar contra la mentira y el imperialismo de una «comunidad internacional» dominada por los intereses del capital y de la geopolítica. Todo ello muy atractivo para la reflexión. Supongo que, sobre todo en cuanto a la delimitación de sus fronteras y al derecho a un estado nacional propio, tendremos que incluir a Marx (por el tema de fronteras-nación) y a Engels (por la economía en un mundo pensado desde el marxismo). Tengo ganas de ver cómo nos las apañamos.

Mencionabas documentos concretos: Étienne Tassin, Espace commun o espace public (Espacio común o espacio público); Hannah Arendt, Über die Revolution (Sobre la revolución); Jean Patocka, L’espace et sa problematique (El espacio y su problemática) y Martin Heidegger, Sein und Zeit (Ser y tiempo).

Ciertamente, son grandes pensadores los que mencionas y los documentos, todo un reto...

De momento he empezado con el artículo de Étien Tassin, Espace commun o espace public. El autor se propone reflexionar qué hace de un espacio común un espacio público, averiguar cuál es la diferencia, porque, como bien dice él mismo, no todo espacio común es público; hay espacios comunes que son privados.

Voy subrayando aquello que me parece más interesante del artículo en relación a la dirección temática que tú propones: el mundo entendido como espacio público y común, público en el sentido de que hay una materia física a preservar para la existencia del ser humano y de todo el entorno, para todos los seres vivos que hacen de nuestro planeta un lugar habitable y (al menos utópicamente) de bienestar para todos y todas...

Por esto he subrayado dos párrafos que me parecen clave del artículo de Tassin:

«[...] définir le régime de communauté – ce qu'il y a de commun, ou en commun – auquel obéit une société dont la dimension politique s'exprime avant tout dans la mise en place d'une res publica...]»[1]

Y también este otro párrafo:

«[...] l'institution d'un espace public est précisément ce qui maintient la communauté à distance d'elle-même: ce qui, certes, rapporte les individus les uns aux autres, mais qui dans le même temps les déporte les uns des autres, ce qui les soumet à un régime d'impropriété mutuelle afin de préserver les termes d'un échange possible.»[2]

De momento este último es el que me parece más interesante porque la afirmación parte de lo que es una (pseudo)paradoja. Me parece que esta afirmación es de una enorme lucidez. El autor antes habla de un tipo de relación entre personas en la cual el nexo acaba por absorber el/la uno/a al /a la otro/a, como pasa por ejemplo en una relación amorosa extrema; es decir, la esencia entre los individuos implicados en la relación es tan común que se diría que acaba para ser la misma y fundirse. Es evidente que este tipo de relación es como él dice, paroxística; es por esto por lo que en ella la comunicación deja de ser posible porque prácticamente se elimina la individualidad. Para que haya intercambio es necesario que la individualidad se mantenga. En este sentido tendríamos que hablar del enriquecimiento de la comunidad precisamente porque hay diferencias y solo cuando hay diferencias es posible la comunicación.

Esta reflexión me ha hecho pensar en los textos del nacionalsocialismo en que la individualidad desaparecía y el individuo deja de existir para formar parte de un solo cuerpo, un solo cuerpo que, con la manipulación ideológica de los totalitarismos acaba por llevar a magnificar aquella parte del CUERPO COMÚN (el individuo ya anulado) hasta convertirlo en héroe cuando da su vida por la patria, etc. etc.

Me parece muy importante esta tensión entre individuo y sociedad, una tensión que hay que mantener siempre existente si se quiere avanzar y crecer, tanto individualmente como socialmente. Cuanto más plural es una sociedad (individualmente o en representación a través de minorías) más rica es la comunidad. Mantener este equilibrio: el respecto a los individuos y a las minorías que conforman un país o que conformamos el mundo es la clave para la convivencia y el crecimiento. Hace falta, sin embargo, encontrar el camino para hacerlo y hacerlo. Educar en esta mentalidad es el primer paso y el más fundamental. Pero igualmente importante, y muy difícil, es saber cuál es el camino para llevarlo a cabo.

De momento, aquí lo dejo, Xec, con muchas ganas de seguir.

Un gran abrazo y ojalá Senegal logre salir airosa de esta crisis política y social que estáis viviendo actualmente.

Anna

[1] «[...] definir el régimen de comunidad —lo que hay de común o en común— al que obedece una sociedad en la que la dimensión política se expresa sobre todo con la organización de una res publica...]» (traducció de Anna Rossell)

[2] «[...] la institución de un espacio público esprecisamente aquel que mantiene la comunidad a distancia de sí misma, aquel que, justamente, mantiene cerca los individuos entre sí, pero que al mismo tiempo los mantiene distantes unos de otros, queel que los somee a un régimen de respectivo alejamiento con el fin de preservar los términos de un posible intercambio.» (trad. deAnna Rossell)