Benvolguda Anna

Dakar-Tambacounda agost-setembre 2023

Primer una precisió: l’Engelbert Mveng no és congolès, sinó camerunès.

Segon, «visió més àmplia i no exclusiva dels drets humans». Escrivint «no exclusiva» vull dir no limitada a una condició. Com un dret absolut de l’esser humà, sense règim d’excepció. Són sempre, en tot lloc i per a tota persona.

Desprès de llegir sa teua darrera carta crec necessari presentar millor dos conceptes que utilitzem amb significats diferents: inculturació i pastoral (sé que també el concepte de missió suposa problema).

El terme inculturació neix en l’àmbit de la reflexió dels jesuïtes portat pel que era als anys 70 el superior general Pedro Arrupe. Aquesta congregació té una llarga tradició «missionera». Al segle XVII entrarà en tensió amb Roma amb una proposta de ritus xinès de la litúrgia catòlica. En aquell temps es parlava d’«adaptació» i d’«indigenització». Tot amb l’objectiu d’aculturitzar la litúrgia romana i adoptar la llengua, els símbols i les expressions de la cultura xinesa per anunciar i expressar la fe.

El 1974, els jesuïtes tenen una assemblea general, se’n reuneixen més de 200 d’arreu del mon, amb el tema «La nostra missió avui: servei de la fe i promoció de la justícia». Arrupe aquesta vegada utilitzarà el terme «aculturació» i li dona el següent significat: «que l’on pénètre la culture qu’on la connait suffisamment bien pour qu’on trouve les mots, les concepts, les symboles de cette culture qui vont servir efficacement de support à l’évangélisation»[1]. Aquest procés afecta el missioner en la seua manera de pensar, de sentir i d’actuar.

L’aculturació afecta el missatger que s’insereix en una cultura altra que la seva per a portar un missatge.

El 1978, els jesuïtes defineixen la inculturació, no en termes etno-sociològics sinó teològics: «l’inculturation est l’incarnation de la vie et du message chrétien dans une aire culturelle concrète en sorte que, non seulement l’expérience chrétienne s’exprime avec des éléments propres de la culture en question (adaptation superficielle mais aussi que cette même expérience devienne source d’inspiration, à la fois norme et force d’inspiration, qui transforme et recrée cette culture, étant ainsi à l’origine d’une nouvelle création.»[2]

Al darrera hi ha una convicció: cap cultura particular no pot expressar, ella sola, els valors universals. I en conseqüència, els valors universals no es poden estalviar el treball d’acollida, de diàleg, perquè els valors universals constitueixen una mena d’espai comú que pertany a totes les cultures i a cadascuna. I perquè siguin universals la seua expressió no pot fer fi de cap cultura.

Pel que fa al cristianisme, podem dir el mateix, cap expressió cultural de la fe cristiana, ella sola, pot esgotar el missatge evangèlic. L’objectiu de l’acció «missionera» no és només anunciar l’Evangeli, també és  fer viure à l’Evangeli amb la riquesa de noves cultures. I no pens només en cultures que no el coneixen, sinó també en el fet que tota cultura és dinàmica mai fixada en el temps i que la inculturació és una exigència per a tota comunitat cristiana immersa en la cultura en la que viu.

La teua proposta que s’alliberin primer i desprès ja escolliran xoca amb l’evidència que no existeixen cultures aïllades i el fet històric que la fe cristiana, com la fe musulmana i tots els seus derivats s’han arrelat a l’Africa.

Mveng, davant la contradicció de l’Església entre el missatge evangèlic que proposa i la seua acció «missionera» no s’ha d’entendre en una lògica de «dédans-dehors» [de dins o de fora][3], sinó des del fet de la infidelitat de l’Església a l’Evangeli. El problema no rau en què l’Evangeli vingui anunciat des de l’exterior, sinó en el fet que qui l’anuncia ho fa malament.

El Jean Marc ELA és un altra teòleg camerunès. La seua reflexió critica de les «etno-filosofies» i les teologies de la inculturació es fonamenta en la constatació que s’estalvien el fet que tota cultura implica una organització del poder, que els pobles africans viuen encara sota la dependència de les potències polítiques i econòmiques de l’occident. Escrivia el 1985 (Le cri de l’homme africain):

«Dans la mesure où les modes d’expression de la foi n’ont de sens qu’à partir d’une insertion de l’Eglise dans les combats où les hommes agissent contre les conditions qui restreignent leurs libertés d’homme, la participation de l’Église à ces combats devient la condition de la possibilité de toute liturgie, de toute catéchèse et de toute théologie en Afrique».

L’altre concepte que et crea problema és el de pastoral, un concepte que t’envia emocionalment a la del pastor que condueix el ramat. El llenguatge, el mots que s’utilitzen, son molt importants per a tu. Però a més de filòloga també ets escriptora i una gran lectora. Però el sentit que en la «cultura» salesiana donem al terme «pastoral» és molt lluny de les imatges i de la mena de relació que estableixes entre l’educador i els joves a partir de la teua interpretació.

Digues-li com vulguis. La cita que he fet del JM Ela dona una bona definició del que podem entendre per a pastoral.

La inculturació de la pastoral salesiana a l’Àfrica, si vols més modestament a Senegal, més enllà de la «cultura» no pot deixar de banda l’actualitat social i política dels/les joves amb què treballem.

El fet que és més d’actualitat són les expressions d’exercici del poder polític, no des de la democràcia implantada, sinó des del cop d’estat «revolucionari». En aquest sentit són molt significatius els discursos del president de la República de Guinea i dels primes ministres del Burkina i de Mali en la sessió de l’AG [Assemblea General] de l’ONU d’aquest mes.

També hi ha el fet del recurs a l’emigració clandestina de milers de joves africans i el ventall de raons que la motiven, totes lligades al sentiment dels/de les joves de manca de futur (immediat o a llarg termini) en el seu propi país.

Crec que el repte de la inculturació és avui aquesta nova matriu cultural de la revolta africana a una ordre mundial incapaç d’assumir el repte del dret a una expressió africana del que és la dignitat humana i amb ella dels Drets Humans, dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, dels organismes de regulació del món de la finança (les institucions de Bretons Wood) i de la geo-política internacional.

Aquesta cultura, diguem-li neo-revolucionària, es presenta com una resposta al repte de la plena descolonització i de la plena dignificació de l’home i de la dona africanes.

Si a l’occident cultura i religió gaudeixen d’estatuts diferents, a l’Àfrica la cultura està íntimament lligada a la religió. Hi ha una tensió entre el fonamentalisme islàmic (la religió assumeix la cultura i la seva expressió d’exercici del poder polític) i els països on la identitat cultural s’expressa i es construeix tant sent cristià com sent musulmà.

Fins ara, la lluita contra el terrorisme s’ha fet des dels interessos occidentals, la cultura «neo-revolucionària» té davant un repte major en el fonamentalisme islàmic i el terrorisme. Aquest front també ha de ser assumit per la teologia i la praxis de la inculturació.

No hi ha religió sense institució. La cultura «neo-revolucionària» és el tema que ha d’assumir el diàleg entres les diferents institucions religioses presents a l’Àfrica. L’Església catòlica per la seua part ha de fer front a la qüestió que posa el títol d’un dels primers llibres del Mveng, L’Afrique dans l’Église, que dona la volta a la inculturació interpel·lant la institució catòlica a deixar-se «re-crear» pel viscut del cristianisme africà.

Som conscient que no he abordat tota la problemàtica present a la teua darrera carta. Però em vull limitar a aquests aclariments i reflexions sobre dos conceptes als que donam una significació molt diferent.

Escriure la carta m’ha «obligat» a posar-me al dia en la reflexió sobra la inculturació i la pastoral salesiana a l’Àfrica. No som encara capaç de definir millor quines han de ser les estratègies. Aquestes només poden sortir si a la societat, a l’Església i a la congregació salesiana troben el coratge, el temps i l’espai de la reflexió i del diàleg des del compromís concret i creatiu de la solidaritat amb els que sofreixen més les conseqüències del domini de l’occident i amb les seues cultures a l’Àfrica.

Gràcies per estimular-me.

Xec

*

*

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL

(TRADUCCIÓN AL ESPAÑOL DE ANNA ROSSELL)

 

Dakar-Tambacounda, agosto-septiembre 2023

Querida Anna:

Ante todo una precisión: Engelbert Mveng no es congoleño, sino camerunés.

Segundo: «visión más amplia y no exclusiva de los derechos humanos». Cuando escribo «no exclusiva» quiero decir no limitada a una condición, como un derecho absoluto del ser humano. Sin régimen de excepción. Son siempre, en todo lugar y para toda persona.

Después de leer tu última carta creo necesario presentar mejor dos conceptos que utilizamos con significados diferentes: inculturación y pastoral (sé que también el concepto de misión supone un problema).

El término inculturación nace en el ámbito de la reflexión de los jesuitas llevado por lo que era en los años 70 el superior general Pedro Arrupe. Esta congregación tiene una larga tradición «misionera». En el siglo XVII entrará en tensión con Roma con una propuesta de rito chino de la liturgia católica. En aquel tiempo se hablaba de «adaptación», de «indigenización». Todo con el objetivo de aculturizar la liturgia romana y adoptar la lengua, los símbolos y las expresiones de la cultura china para anunciar y expresar la fe.

En 1974, los jesuitas tienen una asamblea general, se reúnen más de 200 de todo el mundo, con el tema «Nuestra misión hoy: servicio de la fe y promoción de la justicia. Arrupe esta vez utilizará el término «aculturación» y le da el siguiente significado «que l’on pénètre la culture qu’on la connait suffisamment bien pour qu’on trouve les mots, les concepts, les symboles de cette culture qui vont servir efficacement de support à l’évangélisation»[4]. Este proceso afecta al misionero en su manera de pensar, de sentir y de actuar.

La aculturación afecta al mensajero que se inserta en una cultura distinta de la suya para llevar un mensaje.

En 1978, los jesuitas definen la inculturación, no en términos etno-sociológicos, sino teológicos «l’inculturation est l’incarnation de la vie et du message chrétien dans une aire culturelle concrète en sorte que, non seulement l’expérience chrétienne s’exprime avec des éléments propres de la culture en question (adaptation superficielle mais aussi que cette même expérience devienne source d’inspiration, à la fois norme et force d’inspiration, qui transforme et recrée cette culture, étant ainsi à l’origine d’une nouvelle création.»[5]  

A esto subyace la convicción de que ninguna cultura particular puede expresar, ella sola, los valores universales. Y en consecuencia, los valores universales no se pueden ahorrar el trabajo de acogida, de diálogo, ya que los valores universales constituyen un tipo de espacio común que pertenece a todas las culturas y a cada una. Y para que sean universales su expresión no puede agotarse en ninguna cultura.

En cuanto al cristianismo podemos decir lo mismo, ninguna expresión cultural de la fe cristiana, ella sola, puede agotar el mensaje evangélico. El objetivo de la acción «misionera» no es solo anunciar el Evangelio, también es  hacer vivir el Evangelio con la riqueza de nuevas culturas. Y no pienso sólo en culturas que no lo conocen, sino también en el hecho de que toda cultura es dinámica, nunca fijada en el tiempo y que la inculturación es una exigencia para toda comunidad cristiana inmersa en la cultura en la que vive.

Tu propuesta de que se liberen primero y, una vez liberados, ya escogerán choca con la evidencia de que no existen culturas aisladas y el hecho histórico de que la fe cristiana, como la fe musulmana y todos sus derivados se han arraigado en África.

Mveng, ante la contradicción de la Iglesia entre el mensaje evangélico que propone y su acción «misionera», no debe entenderse en el marco de una lógica de «dédans-dehors» [desde dentro–desde fuera][6] sino desde el hecho de la infidelidad de la Iglesia al Evangelio. El problema no es que el Evangelio venga anunciado desde el exterior, sino que el problema viene de que quien lo anuncia lo hace mal.

Jean Marc ELA es otro teólogo camerunés. Su reflexión critica de las «etno-filosofías» y las teologías de la inculturación se fundamenta en la constatación de que se ahorran el hecho de que toda cultura implica una organización del poder, que los pueblos africanos viven todavía bajo la dependencia de las potencias políticas y económicas de occidente. Escribía en 1985 (Le cri de l’homme africain)

«Dans la mesure où les modes d’expression de la foi n’ont de sens qu’à partir d’une insertion de l’Eglise dans les combats où les hommes agissent contre les conditions qui restreignent leurs libertés d’homme, la participation de l’Eglise à ces combats devient la condition de la possibilité de toute liturgie, de toute catéchèse et de toute théologie en Afrique».

El otro concepto que te supone un problema es el de pastoral, un concepto que te remite emocionalmente a la idea del pastor que conduce el rebaño. El lenguaje, las palabras que se utilizan, son muy importantes para ti. Pero además de filóloga también eres escritora y una gran lectora. Pero el sentido que en la «cultura» salesiana damos al término «pastoral» está muy lejos de las imágenes y del tipo de relación que se establece entre el educador y los/las jóvenes a partir de tu interpretación.

Llámalo como quieras. La cita que he aportado de JM Ele da una buena definición de lo que podemos entender por pastoral.

La inculturación de la pastoral salesiana en África, si quieres más modestamente en Senegal, más allá de la «cultura» no puede ignorar la actualidad social y política de los/de las jóvenes con que trabajamos.

El hecho que es de más actualidad son las expresiones de ejercicio del poder político, no desde la democracia implantada sino del golpe de estado «revolucionario». En este sentido son muy significativos los discursos del presidente de la República de Guinea y de los delgados ministros de Burkina y de Malí en la sesión de la AG [Asamblea General] de la ONU de este mes.

También está el hecho del recurso a la emigración clandestina de miles de jóvenes africanos/as y el abanico de razones que la motivan todos ligados al sentimiento de los/las jóvenes de carencia de futuro (inmediato o a largo plazo) en su propio país.

Creo que el reto de la inculturación es hoy esta nueva matriz cultural de la revuelta africana contra un orden mundial incapaz de asumir el reto del derecho a una expresión africana de lo que es la dignidad humana y con ella de los Derechos Humanos, de los Objetivos de Desarrollo Sostenible, de los organismos de regulación del mundo de las finanzas (las instituciones de Bretons Wood) y de la geo-política internacional.

Esta cultura, llamémosla neo-revolucionaria, se presenta como una respuesta al reto de la plena descolonización y de la plena dignificación del hombre y de la mujer africanas.

Si en occidente cultura y religión disfrutan de estatutos diferentes, en África la cultura está íntimamente ligada a la religión. Existe una tensión entre el fundamentalismo islámico (la religión asume la cultura y su expresión de ejercicio del poder político) y los países donde la identidad cultural se expresa y se construye tanto si se es cristiano como si se es musulmán.

Hasta ahora, la lucha contra el terrorismo se ha hecho desde los intereses occidentales, la cultura «neo-revolucionaria» tiene ante sí un reto mayor en el fundamentalismo islámico y el terrorismo. Este frente también debe ser asumido por la teología y la praxis de la inculturación.

No hay religión sin institución. La cultura «neo-revolucionaria» es el tema que debe asumir el diálogo entras las diferentes instituciones religiosas presentes en África. La Iglesia católica por su parte tiene que hacer frente a la cuestión que pone el título de uno de los primeros libros de Mveng, L’Afrique dans l’Église, que da la vuelta a la inculturación interpellando a la institución católica a dejarse «re-crear» por lo vivido del cristianismo africano.

Soy consciente de que no he abordado toda la problemática presente en tu última carta. Pero me quiero limitar a estas aclaraciones y reflexiones de dos conceptos a los que danos un significado muy diferente.

Escribir la carta me ha «obligado» a ponerme al día en la reflexión sobra la inculturación y la pastoral salesiana en África. No soy todavía capaz de definir mejor cuáles deben ser las estrategias. Éstas sólo pueden salir si en la sociedad, en la Iglesia y en la congregación salesiana encuentran el coraje, el tiempo y el espacio para la reflexión y el diálogo desde el compromiso concreto y creativo de la solidaridad con los que sufren más las consecuencias del dominio de occidente y con sus culturas en África.

Gracias por estimularme.

Xec

 

[1] En francès a l’original de Xec Marquès

[2] En francès a l’original de Xec Marquès

[3] Traducció entre claudàtors d’Anna Rossell

[4] En francés en el original de Xec Marquès

[5] En francés en el original de Xec Marquès

[6] Traducción entre corchetes de Anna Rossell