Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (01-09-2009)
Català:
El Masnou, 01-09-09
Estimat Xec,
seguim amb el nostre tema:
Trobo que en la teva última t’has posat més filosòfic que de costum (que ja és dir...); llegir-te requereix més concentració i capacitat d’imaginació. Però m’ha agradat molt que hagis reprès la correspondència i, ara que el dia a dia s’anirà normalitzant amb el començament del nou curs, espero que no decaigui el ritme de les nostres cartes.
M’agrada molt la interpretació que fas de la història del Gènesi quan dius que es pot llegir com una “qüestió d’instrumentalització del feble”. També coincideixo amb la teva sensibilitat interpretativa a l’hora de posar l’exemple dels immigrants com a “febles del moment” i amb la lectura que suggereixes de les suposades prerrogatives masculines de força, orgull i domini com una màscara, com una feblesa emmascarada –tu n’hi dius “disfressada”-, que ha produït i produeix el Mal i que un dels paradigmes d’aquest Mal és el de fer caure la CULPA sobre el feble del moment. Ho dius en aquests tres punts, que em semblen crucials:
“Em sembla que, fins i tot en el marc cultural del patriarcat, la relectura que podem fer avui del text en qüestió és la de la instrumentalització del feble. El Maligne pren la criatura per tocar el fort (Déu), i escull la dona per tocar l’home. El tema és, idò, el de la manipulació. I el Mal manipula allà on és més fàcil de fer-ho. No hi ha un origen de gènere en el pecat, sinó la fragilitat pròpia de la naturalesa humana, sotmesa a la tensió entre l'ésser i el voler ésser; entre l’ésser-jo i l’ésser-en-relació.
Les cultures i les dinàmiques socials poden transformar els paradigmes de força-feblessa, de dominació-submissió. I la història passada i contemporània ens ensenya que el gènere femení és “normalment” feble i sotmès. Però també podem llegir la història trobant que la feblesa masculina disfressada de força (orgull i domini) ha produït i produeix el Mal i un dels paradigmes d’aquest mal és el de fer caure sobre el feble del moment la CULPA.
I per veure que no es tracta només d’una qüestió de gènere podem considerar la culpabilització dels "pobres", dels "marginats" quan els equilibris socials i polítics dels “rics” estan en joc. Llavors són els immigrants els qui produeixen desordre. El Mal, l’Amenaça, no són un ordre econòmic i una mundialització al servei de la reproducció de la riquesa dels ja rics, sinó l’existència de pobres i marginats, de països “subdesenvolupats” i dels sistemes polítics resistents a l’occidentalització de la democràcia liberal.”
Una altra reflexió que m’ha semblat molt suggerent és la interpretació que fas tu de la temptació, del pecat original -aquell entre Adam i Eva- com negació de la bona relació, com dominació i negació de l’altre. Dius: “pecat”, el “tentador@”. Justament per negar la relació insinuant mecanismes de dominació i de negació de l’altre”. Mai no se m’havia acudit de llegir-ho així. Gràcies per aquesta aportació i per tantes d’altres.
Pel que fa a la resta de la teva carta, el tema que hi domina jo diria que el podem resumir en una afirmació: que el text bíblic cal llegir-lo sempre metafòricament, en sentit figurat, i que de cap manera no podem donar una interpretació genèrica a aquesta qüestió de la culpa, afirmació que també et serveix d’argument per dir que el text sagrat es pot interpretar, es pot traduir, però que la lletra del text mai no es pot canviar. Per recolzar aquesta manera de pensar fas una comparació entre el text sagrat i una peça de literatura o una obra d’art (un poema, una pintura...).
Amb una part d’aquesta tesi també hi estic d’acord: que cal llegir els textos mitològics metafòricament, en sentit figurat, és una veritat que, pel que fa als àmbits culturals en els quals nosaltres ens movem, és prou universalment acceptada. Precisament en aquesta lectura universal i metafòrica radica l’enorme poder d’influència dels textos mitològics. La seva força i el seu poder d’influència són tan grans, que fins i tot actuen amb contundència sobre aquell@s que no en coneixen la lletra, perquè impregnen de manera absoluta la cultura i, a través d'ella, tots els àmbits de la vida. Així, algú que no hagi llegit mai la Bíblia i que, preguntat sobre el relat del Gènesi, no et sàpiga respondre ni de què va, està tan influenciat per ella com el que en té coneixement profund; jo diria que fins i tot ho està més, perquè no pot tenir tanta distància amb el text, tanta capacitat crítica i hermenèutica com el que té uns estudis superiors i, per tant, més possibilitats de defensa. Ben al contrari, els mortals més comuns -la gent del carrer, com acostumem a dir-ne- no tenen les eines per considerar la seva cultura de manera distanciada i per tant en són víctimes molt més fàcils. Tu dius que avui en dia tenim prou eines per llegir els textos sagrats de manera metafòrica i insisteixes en què en la història del Gènesi “Déu es passeja amb el primer hom@ en el jardí de l’Edén”. I més endavant segueixes: “L’hom@ és home i dona; l’hom@, és l’un i l’altra”.
No només del que dius, sinó també del COM ho dius (fas servir @ per remarcar que el gènere masculí d’Adam és purament anecdòtic i que el nom podria haver estat també el d’una dona, com al seu torn el d’Eva hagués pogut ser el d’un home) se’n desprèn la teva insistència a la lectura asexuada del text. Tu dius: “buscar un origen de gènere a això que anomenem pecat no té cap sentit”. I jo voldria remarcar que el fet que “no tingui cap sentit” no implica que la concreció del gènere en els textos mitològics –que és un fet- no exerceixi el seu efecte determinant sobre els individus influenciats per la corresponent cultura. Com et deia en la meva última carta, hi ha estudis de sociòlegs, de psicòlegs i de pedagogs que destaquen la importància de les il·lustracions dels llibres de text escolars en el sentit que tenen una funció correctora dels rols socials, tanta és la seva influència sobre el subconscient de les persones. Un nen (masculí) s’identifica amb les il·lustracions que mostren nois-homes, una nena s’identifica amb les que mostren nenes-dones. I així cadascun dels gèneres projecta en el seu imaginari allò que mostren les il·lustracions i els exemples corresponents en la vida real. Evidentment, sempre hi ha excepcions, però ara parlem d’allò que passa a la majoria.
Et deia en la meva darrera carta: “necessitem l’empatia”... . Un exemple clar d’aquesta necessitat és la tendència a la imitació de personatges que ens serveixen de guia: esdevenen una mena d’ídol per a nosaltres, un exemple que considerem, no només digne de seguir amb la nostra actuació, sinó fins i tot quelcom més: volem esdevenir com ell@s. Un cas concret: Don Bosco per als salesians. En aquesta relació entre la persona admiradora i l’admirada s’estableix un nexe on el gènere és bàsic i fonamental. En el fons és una relació de dependència (en aquest cas, positiva, si no hi ha relació d’esclavatge i es desenvolupa en tot moment des del sentiment de la llibertat d’actuació i de decisió). Però això funciona així malgrat nosaltres mateixos. És un mecanisme psicològic automàtic contra el qual no hi podem fer res. No hi ha escapatòria. És per això que es tan greu el tema de què et parlo.
El mateix succeeix amb la dominació masculina de la llengua. El fet que el gènere considerat “no marcat” coincideixi amb el masculí té uns efectes psicològics insospitats (però lamentablement molt reals) força greus. I, com a exemple molt simple d’això que et dic, mira una mica més amunt aquesta carta, quan escrivia que “Un nen (masculí) s’identifica amb ....” he hagut de posar entre parèntesi “masculí” per aclarir que em referia només als nois, i no, també, a les noies. Aquest és un malentès constant que fa la seva feina de formigueta i guanya terreny arreu. Es tracta d’una dominació com qualsevol altra, en aquest cas de la llengua, que és la nostra eina d’expressió i de comunicació més important (no és poca cosa!...). I, encara un altre exemple: en moltes cultures, fins i tot en molts països de la Unió Europea, contraure matrimoni implica, per part de la dona, perdre el seu nom. També això té unes implicacions importantíssimes, perquè, per més que sembli una contradicció, cal llegir l i t e r a l m e n t la metàfora: la dona perd el seu nom, d’alguna manera perd la seva identitat. Però, si tu li preguntes a qualsevol dona que hagi sofert aquesta pèrdua sobre el particular, probablement et titllarà de sonat i pensarà que estàs boig. Tanmateix, no crec que cap psicoanalista pensi que no s’esdevé tal com jo penso. El geni de Kafka rau precisament en la seva clarividència per descriure en aquesta clau metafòrica les situacions a què l’individu es veu confrontat. Té una manera de plantejar les situacions que obliga a interpretar-les en clau de gran metàfora. I és així com funciona en el subconscient dels individus.
Penso que això escapa a la consciència de molta gent, i crec que també se t’escapa a tu. Quan hi reflexionem, quan hi pensem, ens sembla molt clar el que diem i escrivim, trobem els nostres arguments..., però el que ÉS i PASSA REALMENT EN EL NOSTRE INTERIOR no és el que creiem que pensem quan hi reflexionem, sinó allò que se’ns escapa quan, per exemple, parlem i escrivim sobre altres coses, però s’esmuny entre les línies, involuntàriament, i és llavors quan es reflecteix el que REALMENT PASSA I PENSEM.
A tall d’exemple: en la teva carta del 19-05-2009 escrivies:
“Un vell llibre, que més que definir el “pla” de Déu (encara que sigui Déu qui parla) expressa constants en l’experiència humana, diu de la dona “Ton désir te poussera vers ton homme et lui te dominera”. És en el llibre del Gènesis de la Bíblia, després que home i dona hagin violat la prohibició de l’arbre de la vida.”
Això ho deies en un context en què parlaves de les estratègies de seducció de les dones: no feies tu aquí una lectura concretament genèrica del text bíblic? És així, Xec. I crec que caldria canviar el text, i tant que sí! La Bíblia no és cap obra d’art. És, des dels seus orígens, una interpretació de la Paraula o, molt millor dit, de les Paraules, i no només una interpretació, sinó una selecció, una tria (moltes de les Paraules han quedat fora, s’han exclòs, finalment, de l’última versió acceptada que ha acabat sent la Bíblia que coneixem). Qualsevol traducció és una interpretació, i qualsevol interpretació –precisament perquè cal fer-la metafòricament, com dius tu mateix- admet una versió corregida de la lletra.
Ja n’hi ha prou per avui. No triguis massa a respondre, ara que en Cisco ja ha tornat de Lomé, deus quedar una mica més descarregat de feina.
Una molt forta abraçada,
Anna
El Masnou, 01-09-09
Querido Xec,
sigamos con nuestro tema:
Percibo que en tu última carta te has puesto más filosófico que de costumbre (que ya es decir...); leerte requiere más concentración y capacidad de imaginación. Pero me ha gustado mucho que hayas retomado la correspondencia y, ahora que el día a día se irá normalizando con el comienzo del nuevo curso, espero que no decaiga el ritmo de nuestras cartas.
Otra reflexión que me ha parecido muy sugerente es la interpretación que tú haces de la tentación, del pecado original -aquél entre Adán y Eva- como negación de la buena relación, como dominación y negación del otro. Dices: " 'pecado', el 'tentador@'. Justamente para negar la relación insinuando mecanismos de dominación y de negación del otro". Nunca se me había ocurrido leerlo así. Gracias por esta aportación y por tantas otras.
Con una parte de esta tesis también estoy de acuerdo: que es necesario leer los textos mitológicos metafóricamente, en sentido figurado, es una verdad que, por lo que se refiere a los ámbitos culturales en que nosotros nos movemos, está universalmente aceptada. Precisamente en esta lectura universal y metafórica radica el enorme poder de influencia de los textos mitológicos. Su fuerza y su poder de influencia son tan grandes, que incluso actúan con contundencia sobre aquell@s que no conocen el texto, porque impregnan de manera absoluta la cultura y, a través de ella, todos los ámbitos de la vida. Así, alguien que nunca haya leído la Bíblia y que no sepa responderte a la pregunta sobre de qué va el relato del Génesis, está tan influenciado por ella como el que tiene un conocimiento profundo del texto; yo diría que incluso lo está más, porque no puede tener tanta distancia con respecto al texto, tanta capacidad crítica y hermenéutica como aquél que tiene estudios superiores y, por consiguiente, más posibilidades de defensa. Bien al contrario, los mortales más comunes -la gente de la calle, la expresión que acuñamos habitualmente para referirnos al ciudadano medio- no tienen las erramientas para considerar su cultura de manera distanciada y por tanto son víctimas mucho más propiciatorias. Tu dices que hoy en día tenemos las erramientas suficientes para leer los textos sagrados de modo metafórico e insistes en que en la historia del Génesis "Dios se pasea con el /la primer@ hombre en el jardín del Edén”. Y más adelante sigues: "El/la hombre es hombre y mujer, es uno y otra."
Esto lo decías en un contexto en el que hablabas de las estrategias de seducción de las mujeres: ¿No hacías tú aquí una lectura concretamente genérica del texto bíblico? Así es, Xec. Y creo que es necesario cambiar el texto, ¡y tanto que lo es! La Biblia no es ninguna obra de arte. Es, desde sus orígenes, una interpretación de la Palabra o, mucho mejor aún, de las Palabras, y no sólo una interpretación, sino una selección, una criba (muchas Palabras han quedado fuera, han sido excluidas, finalmente, de la última versión aceptada que ha terminado por ser la Biblia que conocemos). Cualquier traducción es una interpretación y cualquier interpretación -precisamente porque es necesario hacerla metafóricamente, como tú mismo dices- admite una versión corregida de la letra.