CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

  • Xec Marquès amb amics, maig 2016/Xec Marquès con amigos, mayo 2016

Traducción al español a continuación

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL

(Xec Marquès -ciutadellenc de Menorca-, ha treballat durant més de trenta anys a l'Àfrica de l'oest en diversos projectes socials, sovint de nens/es del carrer. Actualment treballa a Duékoué -Costa d'Ivori-)

3 maig 2016

Benvolguda i estimada: és des de la tranquil·litat de "S’Olivera", en un matí de sol i de fresqueta que em poso a escriure per respondre la teva darrera carta, en què responies a la meva reflexió sobre la “liquidesa” de la societat i dels seus valors, sobre la plasticitat ètica dels subjectes, sobre com això va molt bé al neoliberalisme i sobre la pregunta de com donar solidesa a la societat i els individus que la composen.

Començ per una reflexió que m’he fet aquests dies. En poques hores de viatge: sis d’autobús entre Duékoué i Abidjan, quatre i mitja entre Abidjan i Casablanca i, finalment, dues entre aquesta i Barcelona... com canvia el món!!!
Carrers nets i amb poca gent, circulació fluida i ben organitzada, cases comfortables i acollidores... No hi ha res a fer: enlluerna. M’imagin aquesta al·lota sortida de Duékoué i que es troba en una escola barcelonina. Més enllà de la distància cultural es fa sentir la distància material de sales de classe netes i polides, eines d’estudi sofisticades, ofertes de lleure de tota mena... És un altra món. 
M’imagin aquella al·lota descobrint un ritme de vida on els minuts són contats, on el temps és mesurat pel rellotge i no per l’instant, on, si no arribes a l’hora, ja has arribat tard. I s’al·lota se n’adona que, malgrat tabletes, accés a internet i altres tecnologies per aprendre, s’ha d’estudiar i consentir esforços i disciplina.
Són milers de joves que, enlluernats pel somni d’Europa, travessen el desert del Sahara, es llancen a la Mediterrània. I tenen raó. No són tots, i alguns tenen èxit i envien diners al poble i fotos en paisatges fets de cotxes, edificis, bons vestits i esplèndids “smartphones”. I s’ho han guanyat. I a Europa, vella i envellida, li cal aquesta mà d’obra. 
Quan el flux és massa i els mitjans de comunicació no tenen més remeï que informar dels centenars que moren pel camí, Europa imagina polítiques de desenvolupament en els països matrius de desesperació econòmica i de futur. Però sense renunciar als seus privilegis ni a l’aprofitament de la riquesa de l’Africa ni a les avantatges de les seves polítiques, poc exigents en matèria de drets socials, de respecte dels drets humans i de cura del medi ambient. 
El flux no s’acaba.
S’hi afegeixen aquells que mai havien pensat deixar la seva terra, les seves tradicions, la seua llibertat. Expulsats per la guerra, desnonats per la sequera, per inundacions i altres manifestacions violentes del desgavell climàtic, no els queda més remeï que marxar, exiliar-se, buscar refugi.
I pens en les xifres astronòmiques de refugiats “que esperen sense esperança davant els filats improvisats (...) de les (noves i velles) fronteres”. No són “clandestins” buscant la llum enlluernadora d’Occident. Son gent que fuig. Són tants que els hem tancat en camps de concentració, que hem convertit Turquia en un immens camp de refugiats i, a mesura que avancen, es tracen noves fronteres en un espai que, quan només era pels europeus, es deia “Shenguen”.
És clar que cal organitzar la resposta a la urgència humanitària, és clar que, en nom de la dignitat de la persona, del risc d’infiltració terrorista, no es pot acollir de qualsevol manera. Cal identificar, reagrupar, distribuir... Però no és aquesta la raó del col·lapse. La raó és que no es vol acollir. El sentiment que tenc és que no només no hi ha voluntat política, sembla que tampoc hi ha voluntat ciutadana. 
En la teva carta de finals de març ho identifiques molt bé : “Però els/les polítics/ques no poden fer-ho sense els recolzament dels ciutadans i de les ciutadanes europeus/es, que hem de renunciar al consumisme desenfrenat amb què la publicitat interessada ens embadaleix; hem de canviar la nostra idea de felicitat i de benestar, i hem d’estar disposats/des a compartir i a repartir”.
Aquest canvi de mentalitat interpel·la les religions institucionalitzades. Hi estic d’acord. Des de la seva creença en Déu, des del seu reconeixement del valor transcendental de la persona humana i de la seva vocació a la plenitud són cridades a “unir-se” i a “unificar-se”, unir-se entre elles en un discurs i una acció comuns pel valor de la dignitat humana com a fonament de tota política per fer front als conflictes i per a fer front a la resposta i a la urgència d’acollir els refugiats. I que cadascuna en la seva praxis faci un amb els seus valors i creences.

En el lliurament del premi “Charles Magne” el papa Francesc va fer un discurs a la plana major dels dirigents estatals europeus. Els deia :

"Au Parlement européen, je me suis permis de parler d’une Europe grand-mère. Je disais aux Eurodéputés qu’en bien des endroits grandissait l’impression générale d’une Europe fatiguée et vieillie, stérile et sans vitalité, où les grands idéaux qui ont inspiré l’Europe semblent avoir perdu leur force attractive; une Europe en déclin qui semble avoir perdu sa capacité génératrice et créative. Une Europe tentée de vouloir assurer et dominer des espaces plutôt que de créer des processus d’inclusion et de transformation: une Europe qui est en train de ‘‘se retrancher’’ au lieu de privilégier des actions qui promeuvent de nouveaux dynamismes dans la société; des dynamismes capables d’impliquer et de mettre en mouvement tous les acteurs sociaux (groupes et personnes) dans la recherche de solutions nouvelles aux problèmes actuels, qui portent du fruit dans d’importants événements historiques; une Europe qui, loin de protéger les espaces, devienne une mère génératrice de processus".

El Papa propone tres capacidades: la de integrar, la de dialogar y la de generar. Se inspira en el reto lanzado por la idea de Elie Wiesel, que tú debes conocer mejor que yo, de la transfusión de la memoria:

"Cette transfusion de la mémoire nous permet de nous inspirer du passé pour affronter avec courage le complexe cadre multipolaire actuel, en acceptant avec détermination le défi d’‘‘actualiser’’ l’idée de l’Europe. Une Europe capable de donner naissance à un nouvel humanisme fondé sur trois capacités: la capacité d’intégrer, la capacité de dialoguer et la capacité de générer".

Es cierto que se debe llegar a decisiones políticas que vayan en el sentido que tú propones: [Europa] debe dar ejemplo, debe olvidar la vieja manera de hacer política y converger en un gobierno único con un presupuesto único que descanse en unos criterios sostenidos por valores que tengan a la persona humana como eje y referente, y no la economía especulativa, incorporando a su ciudadanía a todos / as aquellos / as que lleguen y quieran encontrar en ella un hogar ".
Pero no sé si la respuesta es la de un gobierno y de un único. La sensibilidad soberanista es muy fuerte a nivel de estados y de nacionalidades. Justamente la reacción a las políticas más abiertas de acogida de refugiados es el aumento del poder político de los partidos de extrema derecha y xenófobas.
Cuando Francia se da cuenta que hay barriadas enteras de inmigrantes que se sublevan, cuando descubre la radicalización islámica de franceses de origen magrebí,... se da cuenta de que ha habido un problema de integración. El síntoma es la incapacidad de dialogar y la consecuencia es la reproducción de las políticas de represión y el aumento de la xenofobia en la ciudadanía "de pura raza".
La guerra en Siria se deriva de la incapacidad de dialogar, la inmigración clandestina es consecuencia de la falta de diálogo entre el occidente deslumbrante y el sur empobrecido.
Las economías en desarrollo no se podrán integrar en la economía mundializada mientras impere el liberalismo capitalista especulativo.
La capacidad de generar de Europa creo que sólo se podrá desarrollar si de verdad entra en diálogo con las tradiciones y culturas que vienen de otra historia distinta de la de Europa. Las ideas de desarrollo, de diplomacia internacional, de gestión de conflictos son generadas por instituciones que pretenden ser la cepa humanista de los valores de la revolución francesa y que hoy defienden más los derechos individuales y subjetivos que los derechos y los valores humanos (de todos y cada uno de los humanos y de todos comprendidos en una sola comunidad humana que comparte retos y destino). Y estas ideas no sólo han fracasado, sino que alimentan nuevos radicalismos y nuevas expresiones de la guerra como única solución a los conflictos.
La capacidad de generar no vendrá por ahora de la clase política ni del poder financiero. Vendrá, como dices, de la ciudadanía. En cuanto a la ciudadanía europea estoy de acuerdo con tu perspectiva de liberación del consumismo que es síntoma de una idea de felicidad y bienestar. Añado la liberación de una ideología de los derechos humanos y de la libertad que absolutiza el individuo en sus derechos y en su libertad.
Integrar y dialogar para crear reclama, ante todo, escuchar. Para los creyentes la escucha de Dios y de sus Revelaciones puede conducir a la escucha de lo humano, de su valor y del sentido de la cualidad absoluta del mismo. Pero el Humano también se puede escuchar sin la mediación de Dios. Su revelación primera es justamente el Humano: su dignidad, su libertad, su valor absoluto. Todo lo que impide la interioridad y la vivencia de la alteridad genera los "males" y las "enfermedades" de nuestra sociedad: la indiferencia al sufrimiento y la liquidez de valores y fundamentos sociales y éticos en unos, y el radicalismo fundamentalista en los otros.

Pienso que no somos pocos los que buscamos salir de este círculo vicioso. Y de maneras muy diferentes, en luchas y opciones diversas. Pero somos muchos. Hace unos meses la indignación llevó a mucha gente a la calle y fue fermento de una nueva manera de hacer política. No sé qué pasará ahora, cuando esta indignación se ha estructurado a partir de la lucha por el poder y el ejercicio de su dimensión política, económica y social. Pero es un reto que no se puede eludir. Labrando se conoce el labrador. Desde fuera y desde lejos, pienso que un reto es la integración del "creyente" y de la "creencia" como parte de la ciudadanía. Tengo el sentimiento de que, de entrada, son excluidos y que los creyentes no se hacen ver y la creencia se cierra en sacristías. Me complace y me motiva el líder religioso de los católicos, el Papa Francisco.
Si Europa quiere tener futuro no podrá ser en tanto que potencia política y económica. Sólo podrá serlo si es capaz de integrar, de dialogar y de entrar en una nueva dinámica de creación de valores y de sociedad con el resto de la Humanidad.

 

Etiquetas: