CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

  • Xec Marquès, después de casar a una pareja (2016)

CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL 

*

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL

Al original catalán sigue su traducción al español

Duékoué (Costa d'Ivori), 11-12-2016

 

Benvolguda i estimada:

El tema que voldria encetar en el nostre intercanvi de reflexions és el del fonament de la societat. Fins no fa gaire -no som encara vellet- el principi que es transmetia era que la família és la cèl·lula de base de l’organisme social. La Costa d’Ivori acaba d’aprovar una nova constitució. L’article 31 afirma : “La famille constitue la cellule de base de la société. L’Etat assure sa protection. L’autorité parentale est exercée par les père et mère ou, a défaut, toute autre personne conformement à la loi.” No tenc a mà altres constitucions, però segur que en la definició de l’Estat i dels seus principis fonamentals d’alguna manera s’ha d’esmentar l’element que constitueix la unitat amb la que es construeix el teixit social. Al mateix temps, cap constitució que es vulgui adient al segle XXI no pot deixar de consagrar el dret absolut de la persona (de l’individu). Així la constitució ivoriana dedica el seu segon article a l’individu – “La pesonne humaine est sacrée. Les droits de la personne humaine sont inviolables. Tout individu a droit au respect de la dignité humaine et à la reconnaissance de sa personnalité jurídique”.

No és l’Estat qui ens engendra, no es voluntat de l’Estat que algú neixi. La persona és anterior a l’Estat. Només que els humans venim al món desproveïts de tot. Llavors, el lloc d’on venim, l’allà on som engendrats s’imposa a l’Estat. En conseqüència, la necessitat de l’article 31 afirmant la família com a cèl·lula de la societat i l'obligació de l’article segon, la necessitat de la subsidiarietat de l’Estat qui “a défaut” pot definir per llei “l’autorité parentale”. Al ciutadà que acaba de néixer li cal una relació que el reconesqui en la seva dignitat i n'assumesqui les conseqüències. La constitució ivoriana parla d’autoritat però ben bé es podria substituir per responsabilitat.

El segle XXI ens ha ajudat a crear nous conceptes, noves maneres de referir-nos a la diversitat humana en l’expressió de la sexualitat i de la procreació, que han permès de sortir del judici moral que condemnava absolutament tota expressió que sortís de l’esquema home-dona; marit-muller, pare-mare. I no són només qüestions de paraules, encara que les paraules i els conceptes hi són per a molta cosa. Pens que és qüestió d’una descoberta, d’un desvetllar-se al reconeixement de colca cosa que els prejudicis morals impedien de reconèixer. I segurament encara hi ha camí a fer.

En aquest mateix segle, el reconeixement ha donat lloc a l’aparició de noves figures jurídiques en relació al matrimoni i a la procreació. L’impuls d’aquestes profundes reformes és donat sovint per l’argument de la defensa dels drets individuals. L’objecte del dret han estat aquells drets que eren reservats a la família diguem “clàssica”. Així el dret al matrimoni ha trencat la norma de l’heterosexualitat; el dret a la reproducció s’ha estès, amb ajuda de noves tecnologies, a noves figures jurídiques.

El resultat és que hem entrat en una cultura que pot arribar a no saber definir el que constitueix la família. Una societat que perd la referència de la cèl·lula que constitueix el seu teixit. Aquesta nova unitat sembla ser l’individu. Es dibuixa una societat individualista i subjectivista.

Trob que el repte és d’integrar el deure de construir teixit social, cultural i polític en els drets adquirits pel reconeixement de la diversitat humana en l’expressió de la sexualitat i de la procreació. El deure pot ajudar a redescobrir els límits que s’imposen a la subjectivitat, a l’individu i als seus drets.

Un segon repte s’imposa quant allò que fa que la parella humana i la filiació siguin plenament humans. La família pot ser cèl·lula orgànica i no un conglomerat funcional, si és lligada per l’AMOR.

Ens hem de preguntar què vol dir estimar i quina és l’especificat d’aquest amor que pot construir aquesta institució tan particular que és la família. En aquesta línia, em sembla que a vegades entenem malament el discurs de l’església catòlica en matèria de sexualitat. No és tant la moral sexual la que fonamenta els seus drets i deures com la intel·ligència de l’AMOR.

Com que en l’intercanvi de la nostra correspondència som qualificat de teòleg, em preocupa el diàleg de l’església amb la cultura del nostre temps, el diàleg de la teologia moral sexual amb les conquestes socials de la diversitat humana de la sexualitat i de la reproducció.

Benvolguda i estimada esper aconseguiràs fer avançar la reflexió i el diàleg.

Xec

*

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL

Duekoué (Costa de Marfil), 11-12-2016

Apreciada y querida:

El tema que quisiera iniciar en nuestro intercambio de reflexiones es el del fundamento de la sociedad. Hasta hace poco -no soy todavía un viejecito- el principio que se transmitía era que la familia es la célula de base del organismo social. Costa de Marfil acaba de aprobar una nueva constitución. El artículo 31 afirma: "La familia constituye la célula de base de la sociedad. El Estado asegura su protección. La autoridad parental es ejercida por el padre y la madre o, en su defecto, cualquier persona con arreglo a la ley". No tengo a mano otras constituciones, pero seguro que en la definición del Estado y de sus principios fundamentales de alguna manera se debe de mencionar el elemento que constituye la unidad con la que se construye el tejido social. Al mismo tiempo, ninguna constitución adecuada al siglo XXI puede dejar de consagrar el derecho absoluto de la persona (del individuo). Así la constitución marfileña dedica su segundo artículo al individuo: "La persona humana es sagrada. Los derechos de la persona humana son inviolables. Todo individuo tiene derecho al respeto de la dignidad humana y al reconocimiento de su personalidad jurídica".

No es el Estado el que nos engendra, no es voluntad del Estado que alguien nazca. La persona es anterior al Estado. Sólo que los humanos venimos al mundo desprovistos de todo. Entonces, el lugar de donde venimos, el allí donde somos engendrados se impone al Estado. En consecuencia, la necesidad del artículo 31 afirmando la familia como célula de la sociedad y la obligación del artículo segundo, la necesidad de la subsidiariedad del Estado, ek cual "en su defecto" puede definir por ley "la autoridad parental". El ciudadano que acaba de nacer necesita una relación que lo reconozca en su dignidad y asuma las consecuencias. La constitución marfileña habla de autoridad pero bien podría sustituirse la palabra por responsabilidad.

El siglo XXI nos ha ayudado a crear nuevos conceptos, nuevas maneras de referirnos a la diversidad humana en la expresión de la sexualidad y de la procreación, que han permitido ir más allá del juicio moral que condenaba absolutamente toda expresión que no se adecuara al esquema hombre-mujer; marido-mujer, padre-madre. Y no es sólo cuestión de palabras, aunque las palabras y los conceptos están para muchas cosas. Pienso que es cuestión de un descubrimiento, de un despertar al reconocimiento de aquello que los prejuicios morales impedían reconocer. Y seguramente todavía hay camino por hacer.

En este mismo siglo, el reconocimiento ha dado lugar a la aparición de nuevas figuras jurídicas en relación al matrimonio y la procreación. El impulso de estas profundas reformas es dado a menudo por el argumento de la defensa de los derechos individuales. El objeto del derecho han sido aquellos derechos que eran reservados a la familia digamos "clásica". Así el derecho al matrimonio ha roto la norma de la heterosexualidad; el derecho a la reproducción se ha extendido, con ayuda de nuevas tecnologías, a nuevas figuras jurídicas.

El resultado es que hemos entrado en una cultura que puede llegar a no saber definir lo que constituye la familia. Una sociedad que pierde la referencia de la célula que constituye su tejido. Esta nueva unidad parece ser el individuo. Se dibuja una sociedad individualista y subjetivista.

Pienso que el reto es integrar el deber de construir tejido social, cultural y político en los derechos adquiridos por el reconocimiento de la diversidad humana en la expresión de la sexualidad y de la procreación. El deber puede ayudar a redescubrir los límites que se imponen a la subjetividad, al individuo y a sus derechos.

Un segundo reto se impone en relación con lo que hace que la pareja humana y la filiación sean plenamente humanos. La familia puede ser célula orgánica y no un conglomerado funcional, si está unida por el AMOR.

Cabe preguntarse qué quiere decir amar y cuál es la especificidad de este amor que puede construir esta institución tan particular que es la familia. En esta línea, me parece que a veces entendemos mal el discurso de la Iglesia católica en materia de sexualidad. No es tanto la moral sexual lo que fundamenta sus derechos y deberes como la inteligencia del AMOR.

Como en el intercambio de nuestra correspondencia soy calificado de teólogo, me preocupa el diálogo de la Iglesia con la cultura de nuestro tiempo, el diálogo de la teología moral sexual con las conquistas sociales de la diversidad humana de la sexualidad y de la reproducción.

Apreciada y querida, espero que consigas hacer avanzar la reflexión y el diálogo.

Xec

Etiquetas: 

Comentarios

..."El resultat és que hem

..."El resultat és que hem entrat en una cultura que pot arribar a no saber definir el que constitueix la família. Una societat que perd la referència de la cèl•lula que constitueix el seu teixit. Aquesta nova unitat sembla ser l’individu. Es dibuixa una societat individualista i subjectivista."

Hi ha el perill de confondre (no crec que tu ho facis, com veig més avall, però aviso) la definició de l’individu com a nucli social amb la tendència al individualisme i a la subjectivitat. Individualisme és la actitud de considerar només els propis drets i prescindir dels drets dels altres. Subjectivitat és considerar el propi criteri com a únic vàlid. Les Constitucions crec que vetllen perquè no es donin aquest abusos individuals.

...” El resultado es que hemos entrado en una cultura que puede llegar a no saber definir lo que constituye la familia. Una sociedad que pierde la referencia de la célula que constituye su tejido. Esta nueva unidad parece ser el individuo. Se dibuja una sociedad individualista y subjetivista.”

Existe el peligro de confundir (no creo que tú lo hagas, como veo más adelante, pero aviso) la definición del individuo como núcleo social con la tendencia al individualismo y a la subjetividad. Individualismo es la actitud de considerar sólo los propios derechos y prescindir de los derechos de los demás. Subjetividad es considerar el propio criterio como único válido. Las Constituciones velan para que no se den estos abusos individuales.