Reseña en español en: Las nueve musas. Semanario de Artes y Humanidades. Semana del 6 al 12 de julio - Año MMXV: http://lasnuevemusas.com/ 

*

Emília Illamola Ganduxé

Joc de Llunes,

Nova Casa Editorial, 2014, pàg. 212

per Anna Rossell

Tots sabem que una novel·la és una narració que conta una història, i a primera vista sembla que allò més essencial sigui precisament la història que conta. Tanmateix, tan important com la història és la manera com es conta aquesta història. Hi ha exemples ben coneguts de novel·listes prestigiosos/es que palesen que la forma de narrar, per la seva originalitat, ha prevalgut fins i tot sobre el tema narrat o al menys té tanta importància com aquest (pensem en l’Ulisses, de James Joyce o en Berlín Alexanderplatz, d’Alfred Döblin, en tota la producció de Kafka i en la de Winfried Georg Sebald, per esmentar només uns pocs autors del cànon clàssic -també Sebald pot ser considerat ja un clàssic-). Quan esmento aquests noms vull dir que, en aquests casos, la forma narrativa, en si mateixa, adquireix gairebé la categoria de tema. La novel·la moderna ja no es conforma amb triar un tema original, sorprenent o captivador, com feia la novel·la burgesa del segle XIX, sinó que busca formes noves d’abordar la temàtica triada, de manera que la forma no només aporti al fons un valor afegit, sinó que forma i fons s’adeqüin l’una a l’altre per confegir un cos únic. Una novel·la reeixida serà aquella en què l’autor/a aconsegueixi aquest lligam, o millor dit, aquest acoplament.

Un dels aspectes més remarcables de Joc de llunes és precisament aquesta bona conjunció. Resumir quina història conta la novel·la, ens costaria, perquè concretar el tema de què tracta no es deixa fer fàcilment, no s’adequa a la distribució clàssica: començament, desenvolupament i final. El text d’Illamola ens presenta la història d’una dona que, en la seva maduresa i havent tocat fons, observa retrospectivament la seva vida buscant assossec per al seu esperit, cercant una llum, una veritat que calmi el neguit que la posseeix a causa de l’eterna incertesa que percep en la seva actuació en els moments crucials de la seva biografia. La Lia –aquest és el nom de la protagonista i eix central de la novel·la- és una dona sensible, observadora i reflexiva, que es planteja en tot moment les seves decisions i el seu capteniment vers les persones que estima o amb qui es relaciona. El detonant que impulsa les seves detallades reflexions és l’acabament d’una relació amorosa, el trencament amb l’Andreu, la parella amb qui ha compartit tants anys, la separació de la qual li causa el profund desfici que impulsarà la seva mirada retrospectiva i la farà qüestionar-se cada pas. Així el text és dens, subtil i sensible quant als plantejaments vitals que es fa la protagonista i esdevé un recull de reflexions filosòfiques, que ens obliguen a deturar-nos en la lectura i provoquen la nostra pròpia reflexió.

Aquest personatge principal femení se’ns presenta en el llibre acompanyat de dos altres personatges, també femenins, molt més joves: la Lola i la Bet, íntimament lligades a la Lia, la relació concreta amb la qual no revelaré per no desvetllar el secret que l’autora vol clarament que es mantingui a discreció i que el/la lector/a ha de descobrir per si mateix/a en el decurs de la lectura. El quart personatge -l’únic masculí- és l’Andreu, l’estimat de la Lia, que fa el paper de convidat de pedra en tant que ell no participa directament en la novel·la, sinó que només ho fa indirectament, a través dels ulls de la Lia.

Tenim doncs, tres personatges femenins, un d’axial –la Lia- i els altres dos –la Lola i la Bet- subordinats al primer, perquè la Lola i la Lia deuen la seva existència novel·lística a la Lia, existeixen només en funció d’ella. Els/les lectors/es coneixerem la Lia perquè l’autora ens permet seguir els seus pensaments, el seu malestar, el seu dolor i els seus dubtes de manera directa, perquè ens els transmet ella mateixa, però també la coneixerem per l’opinió que en tenen la Bet i la Lola respectivament, cadascuna projectant una visió diferent de la Lia perquè la perceben diferentment. Aquesta conjunció dels tres prismes és la que inspira el poètic i ben trobat títol de Joc de llunes, que juga amb la metàfora del joc i l’homofonia de llunes (l’astre i el mirall). L’arquitectura de la novel·la es fonamenta, doncs, en tres perspectives complementàries, que es van alternant, per construir el retrat psicològic d’un sol personatge (a Illamola se li escapa en aquest punt la adequada caracterització dels tres personatges a través de tres registres lingüístics convenientment diferenciats). Aquesta tècnica narrativa perspectivista, ja emprada per l’autor nord-americà John Dos Passos a Manhattan Transfer, publicada el 1925, que en el cas de Dos Passos, permet oferir una visió de conjunt d’una ciutat o d’un estat de coses, en el cas de Joc de llunes, ens ofereix la visió de conjunt d’un personatge, alhora que subratlla el component subjectiu de la veritat. Així els/les lectors/es ens fem una idea de la Lia a partir dels ulls de les tres dones, que, reflexionant sempre en primera persona en una mena de monòleg interior, ens donen el seu punt de vista quant a l’actuació de la Lia i de l’estat de la relació entre elles. Aquest component subjectiu de la veritat queda encara més subratllat pel fet que tant la Lola com la Bet van corregint o canviant la seva percepció de Lia amb el pas del temps, quan s’assabenten d’aspectes que abans ignoraven de la seva persona. Illamola -afinada observadora com el seu personatge- ofereix doncs, com un valor afegit, un dibuix realista de la complexitat de les relacions humanes i ens fa recapacitar sobre el concepte de veritat.

La novel·la, que utilitza també la tècnica del flash-back, va passant del moment present dels personatges a moments passats, accentuant també la importància del record i de les circumstàncies de la fixació del record per la visió que la persona acaba tenint de si mateixa o d’altres. Es tracta d’una novel·la temàticament complexa, que, en canvi, es llegeix amb gran fluïdesa perquè és capaç de traslladar la complexitat a la seva arquitectura i a les reflexions i allibera el fil narratiu de complicacions.

Diu la contraportada del llibre que “Joc de llunes transcorre en un ambient rural i alhora de ciutat. Allunyant-se dels estereotips, cada veu narra a la seva manera la difícil comunicació que provoca la falta d’entesa, alternant claredat amb incertesa. L’escriptura és delicada, preciosista, quasi impressionista i amb una important presència de la natura”. És només l’últim paràgraf de tres en què la contraportada dóna compte –per cert molt ben donat- del contingut de la novel·la. Els epítets que dedica a l’aspecte formal: escriptura “delicada”, “preciosista”, “quasi impressionista”, són exactes. Jo fins i tot hi afegiria puntillista - és el tipus d’escriptura que recorda la novel·la To the lighthouse, de Virginia Woolf. Una altra de les virtuts d’Illamola és que sap crear un ambient intimista, gairebé poètic.

La novel·la ha esgotat la primera edició i ja se’n prepara la segona. Els/les lectors/es en llengua espanyola sens dubte agrairien la traducció.

© Anna Rossell  

(Publicat a Núvol. Digital de cultura, 05-07-2015)

**

La misma reseña ha sido publicada en español: Anna Rossell, Narrativa sensible, entre la poesía y la filosofía. Emília Illamola, Joc de Llunes (Juego de lunas), en Las nueve musas. Semanario de Artes y Humanidades. Semana del 6 al 12 de julio - Año MMXV: http://lasnuevemusas.com/