Anna Rossell, «Una novel·la excel·lent, sense atenuants. Francesc Fontbona ‘La campana de vidre’», dins: Crítica de Libros: http://www.criticadelibros.com/sin-clasificar/una-novel%c2%b7la-esplendida-sense-atenuants/

UNA NOVEL·LA ESPLÈNDIDA,

SENSE ATENUANTS

Francesc Fontbona

La campana de vidre

Edicions 62, 2019, 397 pàgs.

per Anna Rossell

Esplèndida sense atenuants, aquesta novel·la d’en Francesc Fontbona. Excel·lent tant per la seva arquitectura com pel seu contingut —d’extensíssima i variada gamma d’àmbits d’interès que s’hi despleguen— i per la fluïdesa de la prosa i la riquesa de lèxic. Un llibre d’un gran il·lustrat, d’una erudició fora mesura.

Ja ho sabíem per la seva llarga trajectòria com a crític d’art, sobre tot de l’art contemporani, i de la bona pila de publicacions sobre la matèria: Francesc Fontbona (*Barcelona, 1948) és un gran crític d’art, però com a novel·lista gairebé no el coneixem. De fet, tret d’una altra novel·la publicada el 2023, Jo pinto i prou (etiquetada com a «novel·la d’artistes», segons la Vikipèdia), només La campana de vidre és de tall tradicional en el sentit que conté un gruix d’història ficcionada —la família Pabón-Soler i els personatges construïts al seu voltant, per bé que a partir d’estereotips de fonament absolutament històric—, que permeten encabir-la en aquest gènere literari.

I és que a Fontbona li interessa passar revista històrica a una bona pila d’anys de Catalunya, i de la d’Espanya reflectida sobre la de Catalunya, sobre tot a partir del cop d’Estat franquista i postfranquista en endavant i fins els nostres dies. Això sí, també amb algunes mirades retrospectives cap als anys anteriors per a emmarcar els escenaris que protagonitzen en primera línia el gruix de la narració. Per fer convenientment i fidel el seu recorregut l’escriptor necessita un personatge que li faciliti la tasca. I amb molt d’encert en troba un d’ideal: en Jeno, fill de la família Pabón-Soler, un híbrid català- castellà septentrional. Establerta a Barcelona, la família, com tantes altres famílies castellanes, híbrides o no, dels temps del franquisme i bona part del postfranquisme, viu en una campana de vidre, d’esquenes a la cultura i a la llengua de la terra que els ha acollit i absolutament ignorant de la seva història. Conrado Pabón de Aldana, n’és el cap i marca els valors que cal donar en herència als fills i que han d’imperar i perpetuar-se. Advocat reconegut a la ciutat, forma part de la tercera generació dels Pabón nascuda i criada a Barcelona i «d’imprecisos orígens d’hidalguía». Fontbona no podia haver triat millor la construcció del perfil dels personatges per confegir el seu llibre. Perquè, al voltant d’aquests i d’altres protagonistes de ficció que s’hi relacionen, hi balla una munió de noms, aquests ben històrics i amb cognoms, que desfilen, amb tots els pèls i senyals, pels ambients de poder de tots els àmbits i de tota mena i color. Així hi trobarem polítics, artistes plàstics (escultors, pintors, dibuixants), dissenyadors, editors gràfics...), crítics d’art, escriptors, professors d’universitat, gent de teatre, ballarins, directors i actors de cinema, també els Borbons, dels anys corresponents, revistes d’opinió i culturals, diaris, pel·lícules, tendències i moviments artístics, fins i tot llargues reflexions sobre la percepció i la recepció de les obres d’art... I ho fa —valgui l’expressió paral·lela— sense pèls a la ploma, cap ni un.

No cal dir que se serveix de l’eina de la veu d’un narrador omniscient, que en aquest cas ultrapassa el sentit del terme narrador omniscient que li dona la literatura a l’ús. Perquè l’omnisciència és la de l’autor que escriu i permet al lector entrar en els replecs del capteniment dels personatges en les respectives atmosferes en què es mouen amb un coneixement tan pregon com sorprenent. La pròpia veu omniscient és un dels personatges, un protagonista principal, de la novel·la. Ens fa conèixer les seves criatures de ficció a partir de la tècnica de l’estil indirecte lliure amb precisió, però val a dir que els diàlegs que hi inclou, per bé que no masses, les retraten també amb una minuciositat igualment escrupolosa i en alguns casos —com en les converses que sostenen sobre l’art en Jeno i el seu oncle per part de mare, l’Emili Soler Llinàs, són tota una reflexió sobre l’objectivitat del valor que li atorguem.

Un dels trets de l’estil narratiu que empra Fontbona és la constant ironia, finíssima i alhora contundent. Una ironia que domina la narració i que fa les delícies del lector, que, a més de descobrir un bon reguitzell de circumstàncies i conjuntures ignorades o poc conegudes de temps no massa llunyans i actuals, gaudirà amb gran plaer d’unes hores més que ben aprofitades. Tanmateix, per bé que la ironia hi sigui una figura retòrica permanent, Fontbona no l’esmerça de manera ideològicament maniquea; la seva mirada és distant i analítica, i per això mateix molt més enriquidora, productiva i útil.

Paga la pena fer-ne una reedició.

©  Anna Rossell

(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­