NUEVA TRADUCCIÓN DE "HAMLET" AL CATALÁN, por Anna Rossell
*
A la traducción catalana le sigue el texto original, en español, de la adaptación de José Mª Paraje Usandivaras
*
CIRCUS (On habita Hamlet)
*
Adaptació de Hamlet, de William Shakespeare, de José Mª Paraje Usandivaras
Traducció de l’espanyol d’aquesta adaptació d’Anna Rossell Ibern, guiada per la de Magí Morera Galícia -http://ca.wikisource.org/wiki/H%C3%A0mlet_-_Portada-, també sobre consulta de la traducció espanyola de José Mª Valverde i al text original de William Shakespeare, a partir de l’adaptació de José Mª Paraje Usandivaras.
*
Obra en un acte
*
[Disposició escenogràfica: un carro atrotinat sobre el fons d'escena, amb elements que es distribuiran segons la disposició que el director cregui oportuna, d’acord amb el format italià o circular.]
[A teló tancat, so de passos i esforç d'un grup d'actors tirant del carro a les fosques. En obrir el teló es descobreix el moviment, alguns llums, pocs, il•luminen l'escena, aquests surten de les petites llanternes que porten alguns dels que empenyen el carro, els moviments són constants i canvien de posició. Al prosceni, sobre el lateral esquerre, Narradora 1, amb moviments kabuquis, comença el relat]
*
Narradora: Veig un carro antic, que vaga de ciutat en ciutat, portant les seves càrregues. Són actors cansats, gastats de tantes i tantes representacions..., el seu fracàs extern els preserva, els protegeix de les banalitats del món exterior, mai no trairien els seus personatges..., tot i que no se sap si han actuat mai per a cap públic, si han fet vessar alguna llàgrima o si cap públic ha somrigut mai contemplant la seva actuació, però, de fet, poc els importa; vaguen guiats pels seus somnis: actuar, actuar, actuar .. "Un grup de tafurs", com va insinuar alguna veu, una invocació feta per xamans cercadors d'una realitat plena de bellesa i harmonia o potser utòpics desgraciats.
Ells, els actors, són pobres éssers plens d'expectatives..., buits d'elogis i de butxaques... amb soroll als budells..., obsessionats només per una obra, una única obra. Pel camí han quedat actors i el personatge ha desaparegut amb ells, però res ni ningú els farà desistir, no hi ha inclemència que els detingui, és una lluita constant, viuen submergits en el laberint de les eternes preguntes existencials...
Senyores i senyors..., preparin-se; potser a vostès també els atrapi la recerca de l'èxit o l’experiència del fracàs més absolut... però mai, mai, la indiferència.
*
[La llum es fa més intensa sobre el carro i comença el moviment amb més vehemència; passen per les situacions climàtiques més adverses: vent, pluja i un sol de justícia, les veus comencen a distingir-se, es lamenten, s'animen...]
[Disposició física sobre el carro: una actriu pujada al carro exerceix de guia en un constant moviment, la resta tira el carro]
*
Guia [Que albira el lloc gelosament escollit, en un treball de recerca constant, crida]: Aquí, aquí, aquest és el lloc!
*
[Salta ràpidament, es dirigeix al centre de l'escenari i marca amb un cercle el lloc, els altres actors l'observen i després d'un moment riuen, s'abracen, sona la música i ballen en una roda que marcarà el cercle màgic de l'obra. Acabada la dansa, els actors comencen a baixar del carro els objectes que formaran l'escenografia: tres bancs, un mirall i l'Actriu 1 deixa el grup per un moment i camina cap al prosceni; s’atura amb la mirada perduda. L'Actor 1 la segueix i l’abraça].
*
Actor 1: Què et passa?
*
Actriu 1: [Acceptant de bon grat l’abraçada]: Res..., res.
*
Actor 1: Explica’m-ho, ens coneixem massa.
*
Actriu 1: Tinc fred.
*
Actor 1: És el fred de la necessitat.
*
Actriu 1: Per què aquesta sensació, si només som actors?
*
Actor 1: Som molt més que això, estimada..., som inquiets, som buscadors.
*
Actriu 1: Què vols dir, “buscadors”?
*
[Des del fons, una veu del grup un Actor que s’està preparant per a la representació, crida]:
*
Un altre actor : Vinga, que és per avui, això; enllestiu que ja és l’hora! [i segueix amb els preparatius].
*
Actriu 1: Digues, tu l’has vist? Era el mateix? Com anava vestit?
*
Horaci: Espera, dona, calma, quantes preguntes per tan poques respostes.
*
Actriu 1: Digue’m, tu, que eres allà; jo t'he vist tremolar..., no era res més que una fantasia? Si et plau, digue’m què opines; se suposa que som actors que li donen vida... Però ja no sé si és realitat o ficció... .
*
Actor 1: Ficció? I què és la realitat, si no això? Al principi aquesta ombra va semblar un malson, però va passar per davant de nosaltres dues vegades, a la mateixa hora de silenci mortal.
*
Actriu 1: Llavors, si només era una fantasia, per què fatigaven de tal manera els súbdits amb guàrdies tan severes? Per què tanta fosa de canons de bronze? I aquest aplec de pertrets de guerra, aquesta feina que no distingeix el diumenge de la resta de la setmana... . Quin perill s'acosta? Qui pot explicar-m'ho?
*
Actor 2: Jo puc explicar-ho, o almenys això és el que es murmura: Com sabeu, el nostre últim rei, la imatge del qual ha aparegut, va ser reptat en combat singular per Fortimbràs de Noruega, a qui agullonava l’enveja de la gelosia. Aquell valerós Hamlet es va omplir de glòria en una part del món desconeguda, va matar Fortimbràs, qui, en un contracte segellat i ratificat plenament segons la llei, cedia al vencedor totes les terres del seu domini. Per contra, el nostre rei es va comprometre a lliurar una porció equivalent, que havia de passar a poder de Fortimbràs, en cas que sortís vencedor. Llavors el fill de Fortimbràs, un jove de caràcter indòmit i inexpert, va anar reclutant per aquí i per allà, a les fronteres de Noruega, una turba de desheretats resolts per menjar, amb la finalitat de recobrar les terres perdudes en tal llanci. Per això l'ombra del nostre rei s’apareix amb la mateixa armadura amb què va vèncer l'ambiciós noruec.
*
Actriu 1 [Mirant cap a la resta de l'elenc]: Anem, anem; hem de preparar-nos, no podem trigar...
*
[El pren pel braç i l'estira perquè s’afanyi. Sona música cortesana, com a començament de la representació, tots es disposen en parelles, amb passos solemnes donen una volta a l'espai escènic ja marcat i cadascú ocupa el seu lloc on tornaran cada vegada que acabi la seva participació. Al centre queden El Rei, La Reina i Hamlet, la resta dels personatges queden asseguts, immòbils].
*
Rei: Hamlet, per més que sigui viu encara el record de la mort del nostre estimat germà i s’escaigui mantenir l’ànima trista i que els súbdits del nostre regne duguin el dol a la cara, ens cal pensar en ell amb pena més discreta i no oblidar-nos de nosaltres, per això he pres per esposa a qui fa un temps era la nostra germana i és avui la nostra reina, la consort imperial del nostre bel·licós regne. D’una banda, afligits, de l’altra, alegres, amb un ull rialler i un altre abocat al plor, pesant en igual balança el plaer i l'aflicció.
Hamlet, com és que damunt teu encara hi ha aquests foscos núvols?
*
Reina: Estimat Hamlet, llença d’una vegada aquest vestit de dol i de tristesa i mira amb ulls d’amic el rei de Dinamarca; que les teves parpelles no estiguin abatudes, buscant sempre en la pols el teu noble pare. Tot el que viu ha de morir, creuant per la vida cap a l'eternitat.
*
Hamlet: No és només el meu mantell negre, bona mare, ni l'obligat vestit de dol solemne, ni el sospir sorollós d'alè ofegat, ni el trasbals adolorit del rostre, ni cap de les manifestacions de dolor. És tot el que sento dins meu, això sobrepassa totes les formes exteriors de dolor.
*
Rei: És bo i escau a un natural sensible com el teu, Hamlet, retre al teu pare aquest tribut fúnebre, però no has d’ignorar que el teu pare va perdre el seu pare i aquell el seu. Perseverar en el desconsol és fer camí d’obstinació impietosa, és una pena indigne de l'home, mostra una voluntat rebel al Cel, un cor feble, una ànima sense resignació, una ànima dèbil sense resignació, una Intel·ligència limitada i inculta.
*
Reina: Escolta els precs de la teva mare, Hamlet, queda’t amb nosaltres, t’ho suplico, no vagis a Wittemberg.
*
Hamlet: Senyora, faré en tot per obeir-te.
*
Rei: Heus aquí una resposta amable i respectuosa! Senyora, vine, aquesta noble i espontània decisió de Hamlet se m’ha posat com un somriure al cor.
*
[Rei i Reina fan una passejada cortesana al voltant de Hamlet, que es queda al centre de l'escena, i es dirigeixen cap al seu lloc inicial. Hamlet, afligit, canvia d'espai escènic, sempre que es desplaça ho farà amb el seu element (un tamboret)].
*
Hamlet: Ah, si aquest cos sòlid es desfés i es fongués i es fes rosada!, o si L'Etern no hagués dictat la seva llei contra el suïcidi!, oh, Déu meu! Que vanes i enutjoses em semblen les pràctiques d'aquest món! Em fa vergonya! Ah, vergonya! Haver arribat a això! Només dos mesos fa que va morir! No, no tant, ni dos mesos fa! Ell, un rei tan Excel·lent, tan afectuós amb la mare, que ni als aires del Cel els consentia que li freguessin el rostre amb tacte aspre! Déu meu! Caldrà que me’n recordi? Ella se li penjava al coll, com si el desig s'acreixés. I no obstant això, un mes escàs ..., no, no vull pensar-hi.
¡Fragilitat, el teu nom és de dona! Oh, Déu!, fins una bèstia mancada de judici raonable l’hauria plorat més..., casada amb el meu oncle, amb el germà del meu pare... Oh, Déu!, això no és bo ni pot acabar bé! Però trenca't, cor; em cal frenar la llengua!
*
[Hamlet està assegut on acaba la seva declamació. Laertes i Ofèlia, amb un gir, comencen la seva interpretació].
*
Laertes: El meu equipatge ja és a punt, germana meva, sempre que el vent sigui favorable i hi hagi mitjans de comunicació, no t'adormis i fes-me saber de tu.
*
Ofèlia: Ho dubtes?
*
Laertes: Quant a Hamlet i els seus obsequis frívols, pren-los com una fantasia i un capritx ardorós, una violeta de la florida primavera de la joventut.
*
Ofèlia: Res més?
*
Laertes: No hi pensis més, potser ara t'estima, i no entela cap ombra la puresa de les seves intencions, però has de témer el seu alt llinatge: el príncep no és senyor de la seva voluntat, perquè el mana la llei del seu naixement; no li és permès -com a les persones més humils- triar per si mateix, doncs de la seva elecció depèn la salut i la prosperitat de tot l’Estat. Si et diu que t'estima, serà prudent que no t’ho creguis. Per tant, medita bé els teus actes. Si ets massa crèdula i escoltes els seus cants, si alienes el teu cor o obres el tresor de la teva castedat a la insistència del seu caprici, el teu honor patiria molt. Guarda't d’això, Ofèlia.
*
Ofèlia: Conservaré com a salvaguarda del meu cor el record d'aquests consells tan assenyats. Però, bon germà, no facis com alguns predicadors estrictes, que ensenyen la via dels treballs i espines, mentre ells trepitgen el florit camí dels plaers ignorant la seva pròpia doctrina.
*
Laertes: No temis per mi!, però em deturo massa i el nostre pare m’apressa, he de partir ... Adéu, Ofèlia, i recorda bé el que he dit!
*
Ofèlia: Tancat queda dins de la memòria i tu mateix en guardes la clau.
*
[Ofèlia camina, meditant]
*
Ofèlia: Des de fa un temps m'ha fet mil demostracions del seu amor..., no sé què pensar ... Encara que el meu pare no ho cregui, m'ha requerit amb afecte i ha autoritzat les seves paraules amb els juraments més sagrats del Cel. Tot i que, per obeir el meu pare, m’haig de limitar a les meves ocupacions; des d'avui ignoraré les seves insinuacions.
*
[Hamlet s'incorpora i camina lentament al prosceni, un estendard s'acosta i queda a la seva esquena. Des del centre, Horaci el reclama]:
*
Horaci: No, no ho feu, senyor! I si us atreu fins dins les ones?, o cap a l'espantosa roca d'aquesta cimera escarpada que avança mar endins i sorgeix allà alguna forma horrible que us pugui privar de la raó i arrossegar-vos a la bogeria...? Tingueu seny!, No hi aneu!
*
[Hamlet es troba amb l'ombra gravada en l'estendard, mentre crida]
*
Hamlet: El meu destí em crida! Què? Que tu ets l'ombra del meu pare, condemnat a caminar errant de nit i a alimentar el foc durant el dia? Oh, Déu meu! ... Com dius? ... ¡Assassinat! ... Què dius? Que no ha estat una serp la que va apagar la teva vida, mentre tu dormies al jardí? Que la serp que et va matar porta avui la teva corona? Que el meu oncle...? Va ser un verí gelat, allò que va ferir la teva orella? Aquest incestuós, aquesta bèstia adúltera, amb enginy de bruixeria... Que no he de consentir que el tàlem reial de Dinamarca sigui un llit de luxúria i incest criminal? ... Adéu! No marxis ... Adéu! ....
*
[Abatut, es desploma]
*
Hamlet: Oh, legions celestials! Oh, Terra! I què més afegiré?: l'infern? Oh, infàmia! Detura’t, detura’t, cor meu! I vosaltres, nervis, no m’abandoneu de sobte i conserveu-me dreçat!
Que em recordi de tu! Sí, ombra desventurada, mentre la memòria tingui un lloc en aquest món trasbalsat. Que em recordi de tu! Sí, esborraré dels fulls de la meva memòria tot record trivial i frívol, totes les sentències dels llibres, totes les idees, totes les impressions passades, i només el teu mandat viurà en el llibre del meu cervell, sense mescla de les coses vulgars. Pel Cel t’ho juro! Dona perniciosa! Oh, infame! Bo és dir que es pot somriure i ser un bergant... assassí.
Ara sé que això pot succeir a Dinamarca, he d’escriure-ho. [Fa gest de no voler-se’n oblidar] De manera, oncle, que aquestes tenim. Ara, a la meva consigna!, que és el jurament que li he fet al meu pare. Adéu..., adéu, recorda't de mi... Ho he jurat!
*
Hamlet [cridant]: Horaci!..., Horaci!
*
[S'acosta Horaci, Hamlet l'abraça, i es col•loquen esquena amb esquena; mirant cap amunt, giren]
*
Horaci: Quina notícia em doneu, senyor?
*
Hamlet: No la diràs?
*
Horaci: Pel Cel, senyor, que no diré res.
*
Hamlet: Sobre la meva mà.
*
Horaci: Senyor, us ho he jurat...
*
Hamlet: Vinga, sobre la meva mà, vinga... L'ombra també ho demana.
*
Horaci: Oh, llum i tenebres! Però això és molt estrany!
*
Hamlet: Jura-ho sobre la meva mà i per l'ombra, així sabré que mai ho diràs.
*
Horaci: Mai, senyor! Per Déu!!!
*
Hamlet: No habita en tot Dinamarca un bergant que no sigui un brivall rematat!
*
Horaci: Senyor, no calia que cap fantasma deixés la seva tomba, per saber això.
*
Hamlet: Ho has jurat, Horaci, recorda [Crida], ho has jurat! [Dirigint-se a l'ombra] Calma't, calma't, ànima en pena, ho ha jurat. Així, cavaller, confia’m el teu afecte i tot el que un pobre home com Hamlet pugui fer per donar-te prova de la seva amistat, i estimació no t’ha de faltar, si Déu vol! Retirem-nos junts i et prego, [El dit als llavis] ... El món està fora de si! Oh, sort maleïda! I que hagi nascut jo per posar-lo en ordre! Anem-nos-en junts! Vine!
*
[Hamlet es dirigeix cap a un costat de l'escena, entra Ofèlia, que recorre el cercle i recorda el que ha passat al centre de l’escena. A mesura que ella recorda l’escena amb el seu pare, Poloni, Hamlet s'acosta i reprodueix l'acció].
*
Ofèlia: Ai, senyor meu! Quin ensurt! Era cosint a la meva cambra, quan s’ha presentat el príncep Hamlet, davant meu, amb les mitges brutes, pàl·lid com la seva camisa, tremolant-li els genolls, i amb un aspecte tot ell tan llastimós com si l'haguessin aviat de l'Infern per dir coses espantoses... Quina por he passat! M’ha agafat els canells i, estrenyent-los fortament, després s’ha fet enrere i, a la distància d'un braç i, amb l'altra mà posada sobre el meu front, m’ha fitat la cara amb gran atenció, com si la volgués dibuixar. S’ha estat així una llarga estona, fins que, sacsejant un poc el braç i movent-lo tres vegades de dalt a baix, el cap ha exhalat un sospir tan profund i dolorós que semblava que el pit se li fes trossos i haver arribat a la fi de la seva existència. Després m’ha deixat, amb el cap girat cap enrere, com si no es servís dels ulls per caminar; fins a l'últim moment m’ha fitat. Però no ho expliqueu al rei; jo, obeint-vos, pare, he ignorat les seves cartes [Les de Hamlet] i l’he rebutjat, tal com em vareu demanar ... No, pare, no li expliqueu res al rei! ... No li he permès que s’acostés a mi.
*
[Hamlet cau al tamboret. Ofèlia torna al seu lloc, alhora que es preparen Rei i Reina a un costat].
*
Rei [Girant i, prenent-se el mentó, reflexiona]: Ja veig en què ha acabat la transformació operada en Hamlet.
*
Reina: Temo que la principal raó no sigui altra que la mort del seu pare i el nostre precipitat enllaç.
*
Rei [Amb unes cartes a la mà]: No, estimada meva, a les meves mans tinc les cartes que el teu benvolgut fill li va enviar a Ofèlia, crec que aquí rau la veritat, i no fan res més que corroborar el que ja sospitava: la bogeria de nostre estimat fill. Escolta [Llegeix]:
Dubte que hi ha foc als astres,
dubte si el sol es mou,
dubte si la veritat és certa,
però no dubtis mai del meu amor.
Oh, Ofèlia estimada! Que inepte em mostro en aquests versos, sóc maldestre en l’art de mesurar els meus sospirs, però t'estimo moltíssim, infinitament.. Creu-ho! Adéu. Teu per sempre, Hamlet.
*
Reina: I com ha rebut ella aquest amor?
*
Rei: De cap manera; conec el seu pare i sé de la seva lleialtat i honestedat, mai n’he rebut notícia contrària. Ho sabrem amb l'ajuda dels seus dos millors amics, que l’observaran i no el deixaran lliurat a la seva sort -ja que són de la seva absoluta confiança- i un pla ordit per Poloni, el pare d'Ofèlia.
*
Reina: Com?
*
Rei: Sabeu que ell sol passejar hores senceres a la galeria; Poloni li deixarà anar a la seva filla com a esquer i ens col·locarem darrere dels tapissos per observar la seva trobada. Si no l'estima i no és aquesta la causa que hagi perdut la raó, l’allunyaré de tot ofici de govern i marxarà a tenir cura d'una granja i de les seves cobles.
*
[Rei i Reina tornen mentre Hamlet dóna voltes en petits cercles i recorda la seva conversa amb Poloni, pare d’Ofèlia].
*
Hamlet: Vells enutjosos i ximples [Riu] ..., confós jo? Per dir-li peixater a Poloni! Tant de bo fos tan honrat! ¡Honrat, honrat..., tal com camina el món avui dia, equival a ser escollit un entre deu mil. M’assegura que té una filla? Doncs que no la deixi passejar al sol! Paraules, paraules, paraules... Així que el senyor vol saber de la meva lectura? Llegeixo calúmnies ... aquí diu que els vells tenen la barba blanca, que els seus rostres estan solcats per les arrugues, que els seus ulls destil·len una espessor ambre i goma de prunera i que els manca plenament l’enginy, alhora que tenen les natges fluixes, les quals coses, ni que jo fermament me les cregui, no trobo decent que les escrigui en aquests termes, perquè Poloni mateix tindria l’edat meva si pogués caminar cap enrere, com els crancs.
I em diu que és pur deliri? Perquè em volia treure a l'aire... [Rient]. I, perquè tinc l’ocurrència feliç de dir-li que és a la meva tomba on m’hauran tret l’aire, em té per boig. I em demana, disculpant-se amb fals respecte, si pot prendre comiat de mi. No podeu prendre'm res, senyor, de què jo més voluntàriament vulgués desprendre'm [A part] excepte ma vida, excepte ma vida, excepte ma vida. ¡Vells enutjosos i ximples!
*
[Per un lateral, apareixen una parella d'actors, Actriu 2 i Actor 2, caracteritzats].
*
Hamlet: Els meus amics, els que diuen ser-ho, creuen que no sé quin mandat els porta a aquesta presó anomenada Dinamarca. Sí, una superba presó on hi ha moltes cel·les, calabossos i masmorres, i Dinamarca n’és una de les pitjors i em diuen que és el meu estret pensament, que és la meva ambició que així me la fa veure, i em diuen que l'ambició és insubstancial, només l'ombra d'una ombra. Llavors, a Dinamarca, nostres captaires són cossos i nostres herois i monarques estarrufats les ombres dels captaires. Però millor serà que me'n vagi a la cort, perquè a fe em costa de raonar.
[Entren els actors]: Benvinguts, senyors. [S'acosten entusiasmats] Benvinguts tots, benvinguts, bons amics! ... Quan jo era a la ciutat, recordo que la presència dels actors era molt sol·licitada...
*
Actor 1: No, senyor meu, ... de fet, ja no.
*
Hamlet: I com és? ... Potser s’han rovellat?
*
Actor 1: No, senyor, en aquest ofici es tracta d'agradar, com de costum, però ara hi ha una niuada de pollets en borrissol, que escridassen les millors obres i són rabiosament aplaudits. Ara estan de moda i parlen tan malament dels teatres ordinaris, que molta gent armada tem la crítica d’aquests polls d'oca i no gosen anar-hi.
*
Hamlet: Com! Són nens? Qui els manté? Quin sou els donen? Seguiran l'ofici només mentre conservin la veu? I, quan passi el temps i esdevinguin comediants ordinaris, com és molt probable si no milloren de fortuna, no diran després que els han perjudicat fent-los cridar?
*
Actriu 1: La veritat és que ja hi ha hagut molts disgustos per les dues bandes; el poble no hi veu cap mal a enfrontar-nos. Durant un temps no s’ha fet cap diner amb cap peça dramàtica.
*
Hamlet: I els nois se’n surten?
*
Actriu 2: Sí que ho fan, els nois tiren endavant el teatre amb tanta força com Hèrcules feia amb el món a les seves espatlles.
*
Hamlet [Dirigint-se a Actor 2]: Molt m'alegro de veure't, antic camarada. La teva cara ha criat pèl des de l'última vegada que et vaig veure. Véns a Dinamarca a faltar-me el respecte?
[A ella]: Hola, senyoreta! Espero que la veu no se’t trenqui com una peça d'or fora de curs perquè està escardada.
[A l'Actor 2]: Vinga, doneu-nos un tast del vostre mèrit.
*
Actor 1: Quina part voleu, senyor?
*
Hamlet: Et vaig sentir recitar una vegada un parlament que mai ha estat representat o, si ho ha estat, no pas més d'una vegada, perquè recordo que la peça no va agradar a la multitud; era caviar per a la plebs, però a mon parer i al d’altres, el judici dels quals supera el meu, era una obra excel·lent, d’escenes ben meditades i escrita amb tanta sobrietat com enginy. Hi ha un tros que em va agradar especialment: Aquell on Enees parla a Dido i, sobre tot, el passatge en què aquell parla de l'assassinat de Príam. Si tens el passatge fresc a la memòria, comença per aquest vers... . Espera, a veure, espera...: Pirrus, ferotge com la fera hircana..., no, no és així, comença amb Pirrus, Pirrus, el ferotge, el de les negres armes -negres com la seva intenció i com la nit-, quan jeia estès en son cavall sinistre, s’ha tenyit criminalment amb sang de pares i mares, torrats per les fogueres dels carrers encesos, que difonen una llum salvatge i diabòlica sobre la matança del seu senyor. Cremant en còlera i foc i empastifat de sang coagulada, l'infernal Pirrus corre a la recerca de l'ancià Príam. Segueix tu, ara.
*
Actor 1: Aviat el troba batent als grecs amb cops febles, la seva vella espasa, ja rebel al seu braç, queda inerta allà on cau, desobedient al mandat, en desigual contesa, es llança Pirrus sobre Príam. Cec de ràbia, l’envesteix inútilment, però amb el vent que aixeca, el dèbil ancià cau. Sens esma, Ilion sembla ressentir-se d’aquest cop, doblega sobre els seus fonaments els flamejants merlets i sostres i el sorollós esfondrament arriba a l'oïda de Pirrus. I la seva espasa, que ja queia sobre la lletosa testa del vulnerable Príam, resta en l'aire, erta. Talment com un tirà sembla Pirrus, i com aquell que es troba indiferent de voluntat i objecte, no fa res. Però així com veiem amb freqüència al cel, abans de la tempesta, una calma silenciosa, així, després de la quietud de Pirrus, la venjança es desperta i torna a l’obra.
*
Hamlet: Està bé. Ja us faré recitar després el que resta, ara aneu i m'encarregaré que tinguin cura de vosaltres. Si no ho fan, us prego que m'ho feu saber, ja em faré càrrec jo que sigueu ben tractats, perquè sou el compendi i la crònica breu dels temps [Crida als servents]: Tracteu-los segons s’escau a vostre honor i a la vostra dignitat. ¡Acompanyeu-los!
[Abans de retirar-se atura l'Actor 1 i li diu a cau d'orella]: Escolta, bon amic, podràs representar L'assassinat de Gonzago?
*
Actor 1: Sí, senyor.
*
Hamlet: Doncs el representareu demà al vespre. I podries, si cal, estudiar un parlament que jo escriuria i intercalar-lo en la peça, oi?
*
Actor 1: Sí, senyor.
*
Hamlet: Molt bé, podeu marxar. Amics meus, us deixo. Fins al vespre! Sigueu benvinguts a Elsinor!
[Mira cap als costats]
Ja estic sol. Oh, que miserable sóc!, i quin esclau que sóc, tan baix i rústec! No és terrible que aquest còmic, no més que en ficció, en somni de passió, pugui subjugar de tal manera la seva ànima al seu propi antull, fins al punt d’empal·lidir el seu rostre, saltar-li llàgrimes dels ulls, angoixar el seu rostre, tallar-se-li la veu i adaptar la seva naturalesa sencera al seu interior, al seu pensament ... I tot per res! Per Hècuba! I què és Hècuba per a ell o ell per a Hècuba, que el faci plorar? Què no faria si tingués els meus motius? Ja hauria inundat de llàgrimes el teatre i esbotzat les orelles del públic. Hauria tornat boig el criminal i aterrat el deshonest, hauria confós l'ignorant i sorprès sens dubte les facultats mateixes dels nostres ulls i la nostra oïda. Jo, en canvi, fet un estúpid, insensible a la meva pròpia causa, no sé què dir, ni que sigui en favor del nostre rei, d’aquell a qui un malvat criminal ha tret la vida, per a mi tan preciosa, i que ha atemptat contra el seu regne. Sóc un covard? És que no hi ha qui em digui que sóc un brètol?, que m’esberli el cap, m’arrenqui la barba i me la tiri a la cara? No hi haurà qui ho faci? Ah! Déu meu! Si em tractessin així em contindria, però no em puc contenir si no sóc cor-de-colom, i em manca fel que m’amargui l’ultratge.
Aquest miserable!, aquest canalla sanguinari i lasciu! ¡Assassí inhumà, traïdor, impúdic i desnaturalitzat. Oh, Venjança! Però que groller que sóc! Heus aquí el més dur: que jo, fill d'un estimat pare assassinat, incitat pel Cel i per la terra a venjar-lo, hagi de desfogar amb paraules el meu cor, com una prostituta.
Oh, Vergonya! Prou! Cervell, a l’obra! Tinc entès que, algun cop, en el teatre, assassins i delinqüents s'han sentit profundament impressionats, i en l'encís de l'escena, han confessat els seus delictes.
Faré que els còmics representin davant del meu oncle una cosa semblant a l'assassinat del meu pare, el sondejaré fins a la medul·la. Vull tenir proves segures. El teatre és la llaçada amb què atraparé la consciència del rei!
*
[Hamlet surt d'escena cap al fons, mentre El Rei avança cap al prosceni].
*
Rei: Seguiré el desig de Hamlet, assistiré a la representació de la peça.
*
[Entra en escena La Reina].
*
Rei: Ves-te’n, estimada Gertrudis, perquè he fet cridar en secret Hamlet, a fi que es trobi aquí amb Ofèlia, com per casualitat, de manera que el seu pare i jo, representant el paper de lleials espies -veient sense ser vistos-, puguem jutjar lliurement la trobada i deduir per la seva conducta si és o no el sofriment del seu amor el que l’afligeix.
*
Reina: Obeiré [S'acosta a Ofèlia]. I pel que a tu toca, Ofèlia, m'alegra que els teus encants fossin la causa feliç del trastorn d'Hamlet, així podré esperar que les teves virtuts el condueixin al camí habitual, en bé del teu honor i el seu.
*
Ofèlia: Així ho pogués, senyora.
*
[Des del fons de l'escena i caminant cap al prosceni, Hamlet declama]:
*
Hamlet: Ser o no ser, aquest és el dilema! Què és més elevat per a l'esperit: patir els cops i dards d’una Fortuna indigna o prendre les armes contra un mar de calamitats i eliminar-les combatent? Morir..., dormir..., res més! I pensar que amb un somni posem fi a les afliccions del cor i a mil naturals conflictes que són l'herència de la carn! Heus aquí un terme devotament desitjable! Morir..., dormir... dormir i potser somiar!
Sí, aquest és l'obstacle! Cal que ens aturem a considerar quins somnis acompanyaran el son etern un cop alliberats d’aquesta pell mortal. Heus aquí la reflexió que tant alimenta les calamitats! Perquè, ¿qui suportaria els ultratges i desdenys del món, el jou dels opressors, el greuge dels superbs, les angoixes de l'amor burlat, la lentitud de la justícia, les insolències del poder i el desdeny dels ineptes pel mèrit pacient, quan un mateix podria procurar el seu repòs amb una simple daga? Qui arrossegaria el pes d’aquest bagatge tan feixuc, si no fos que el temor d’alguna cosa més enllà de la mort, confon la voluntat i fa que preferim patir mals coneguts a fugir cap a uns altres que desconeixem? Així la consciència fa de tots nosaltres uns covards, els colors naturals del nostre impuls empal•lideixen sota l’ombra de la reflexió, i per aquesta raó empreses de gran pes i gran volada desvien el seu curs i perden el nom d'acció... Però silenci! ... ¡Bella Ofèlia, nimfa, en les teves pregàries recorda't dels meus pecats.
*
[Ofèlia, que era al centre d'escena, s'acosta al prosceni].
*
Ofèlia: Benvolgut senyor, com esteu, Altesa, després de tants dies?
*
Hamlet: Et dono humilment les gràcies: bé, bé, bé.
*
Ofèlia: Senyor, conservo de vós alguns records, que fa temps desitjo retornar-vos. Us prego que els admeteu ara.
*
Hamlet: No, jo mai t'he donat res.
*
Ofèlia: Respectable senyor, sabeu molt bé que sí, i vareu acompanyar els vostres presents amb frases tan dolces que els feia molt més preciosos. Un cop perdut el seu perfum, preneu-los de nou, perquè, per a un cor noble, els més rics dons esdevenen mesquins, quan ja el donador no mostra afecte ¡Aquí els teniu, senyor.
*
Hamlet [Rient]: Ets honesta?
*
Ofèlia: Senyor!
*
Hamlet: Ets bella?
*
Ofèlia: Què voleu dir, senyor?
*
Hamlet: Que, si ets honesta i bella, la teva honestedat no hauria d’ admetre tracte amb la teva bellesa.
*
Ofèlia: Senyor, podria tenir la bellesa millor comerç que amb l'honestedat?
*
Hamlet: Ho afirmo, perquè el poder de la bellesa convertiria l'honestedat en una alcavota molt abans que la força de l'honestedat transformés la bellesa a la seva semblança. Abans, això era una paradoxa, però ara és cosa provada. Jo t'estimava abans, Ofèlia!
*
Ofèlia: En efecte, senyor, així m'ho vareu fer creure.
*
Hamlet: Doncs no t’ho havies d’haver cregut. Jo no t'estimava!
*
Ofèlia: Doncs és més gran encara la meva decepció.
*
Hamlet: Vés-te’n a un convent! Per què havies de ser mare de pecadors? Millor hagués estat que la meva mare no m'hagués posat al món. Sóc vanitós, ambiciós i venjatiu, amb més pecats sobre el meu cap que pensaments per concebre'ls. Per què han d'existir individus com jo? Per arrossegar-se entre el cel i la terra? Tots som uns bergants rematats, no et fiïs de cap de nosaltres. Vés-te’n a un convent! On és el teu pare?
*
Ofèlia: A casa, senyor.
*
Hamlet: Doncs que tanqui bé la porta perquè no faci ximpleries, si no a casa... Adéu!
*
Ofelia [Clama]: Oh, ajudeu-lo, Déu del cel!
*
Hamlet: Si et cases, et donaré en dot aquesta maledicció: encara que siguis tan casta com el gel i tan pura com la neu, no et lliuraràs de la calúmnia. Vés a un convent! Vés! I, si t'obstines a casar-te, casa't amb un foll, perquè els homes de seny prou saben quina classe de monstres feu d'ells... A un convent..., vés-hi! Adéu!
*
[S'allunya uns passos i queda d'esquena].
*
Ofèlia: Oh, Poders del Cel, guariu-lo!
*
[Torna i, des del darrere, replica].
*
Hamlet: També he sentit parlar dels vostres cosmètics: la natura us va donar una cara i vosaltres us en fabriqueu una altra. T'ho dic, els casaments s’han acabat. Aquells que ja estan casats viuran tots menys un, els altres seguiran com són... ¡Al convent, vés!
*
Ofèlia: Oh, noble intel·ligència trastornada! El paradigma del cortesà, la llengua del lletrat, l'espasa del guerrer, la flor i l'esperança d'aquest pobre país, el mirall de la moda, el blanc de totes les mirades... Perdut, totalment perdut! I jo la més malaurada i infeliç de les dones, que vaig tastar la mel de les seves dolces promeses..., haver de sentir ara en aquest estat aquell noble enteniment! Oh, desgraciada de mi! Haver vist el que vaig veure i veure ara el que veig!
*
[Torna lentament, abatuda. Entra El Rei]
*
Rei: Amor? Les afeccions de Hamlet no van per aquest camí, ni el que ha parlat, encara que un poc excèntric, no sembla bogeria. Porta a l’ànima alguna cosa que cova la seva tristesa i el seu recel, i, quan es trenqui la closca, donarà a llum algun perill. En previsió d’això he pres el determini d’enviar-lo de seguida a Anglaterra, a reclamar els nostres tributs endarrerits. Tal vegada diferents mars expulsin aquest no sé què tan arrelat en el seu cor, que el posa fora de si. La bogeria dels grans cal vigilar-la.
*
[El Rei torna al seu lloc. Entra Horaci. Hamlet ja està en escena].
*
Hamlet: Qui sou? Ah, Horaci!
*
Horaci: Aquí em teniu, bon senyor, al vostre servei.
*
Hamlet: Horaci, ets l'home més assenyat de tots els que he tractat en la meva vida.
*
Horaci: Oh, bon senyor!
*
Hamlet: No, no creguis que vull afalagar-te, quin avantatge puc esperar de tu, que per sustentar-te i vestir-te no tens més rendes que els teus bons dots? Des que la meva ànima va ser mestressa d'escollir i saber distingir entre els homes, va segellar-te a tu, elegint-te per seu. Però no parlem més d'això. Aquest vespre es representarà un drama davant del Rei, i hi ha una escena amb certa semblança amb les circumstàncies que et vaig explicar de la mort del meu pare. Et suplico que, quan arribi aquest passatge, observis el meu oncle amb tota la penetració de la teva ànima. Fixa't en ell amb atenció, que els meus ulls estaran clavats a la seva cara, i després confrontarem les nostres observacions.
*
Horaci: Bé, senyor. Si durant la representació es sostreu alguna cosa a la meva perspicàcia, jo en pagaré el furt.
*
Hamlet: Ja arriba la funció. Torno a fer-me el boig. Vés a seure.
*
[Música: sona una marxa danesa. Horaci surt d'escena i es vesteix de còmic, entren El Rei, La Reina i Ofèlia, en forma de tall real, mentre sona la música].
*
Rei: Com va la vida, nebot Hamlet?
*
Hamlet: Perfectament, senyor, visc de l’aliment del camaleó, de l'aire, ple de promeses.
*
Rei: No tinc res a veure amb aquesta resposta.
*
Reina: Vine aquí, estimat Hamlet, asseu-te al meu costat.
*
Hamlet: No, mare. [Assenyalant Ofèlia]: Aquí hi ha un iman més atractiu. [S'acosta a Ofèlia]: Senyora, puc reposar a la vostra falda?
*
[Hamlet s'asseu als peus d'Ofèlia]
*
Ofèlia: No, senyor.
*
Hamlet: Vull dir, recolzar-hi el cap.
*
Ofèlia: Sí, senyor.
*
Hamlet: Heu pensat que volia dir alguna cosa lletja?
*
Ofèlia: No penso res, senyor.
*
Hamlet: És bonica la idea de reposar entre les cames d'una donzella!
*
Ofèlia: Què dieu, senyor?
*
Hamlet: Res.
*
Ofèlia: Esteu alegre, senyor.
*
Hamlet: Només per a vós sóc un bufó! Què ha de fer un home, si no estar alegre? I si no, mira quin aire rialler té la meva mare, i el pare tot just fa dues hores que ha mort.
*
Ofèlia: Què dieu? ... Dos cops dos mesos!
*
Hamlet: Tant de temps? Doncs, llavors, que es vesteixi de dol el diable!, jo vull un vestit de pell de marta!
*
[Música. Comença la funció, entren els actors. Un actor entra, es tira a terra amb gest de dormir, un altre li tira al Rei verí per l'oïda mentre li treu la corona i s'abraça a La Reina].
*
Ofèlia: Què vol dir, això, senyor?
*
Hamlet: Bah, una malesa, això que familiarment se’n diu crim.
*
Ofèlia: Es deu referir a l’argument de l’obra.
*
[Dempeus, sobre un dels bancs, La Narradora diu]:
*
Narradora: Us demanem que, pacients,
escolteu la nostra tragèdia;
ens sotmetem, humilment,
al vostre judici i clemència.
*
[Baixa del banc i entren Actor 1 i Actriu 1].
*
Ofèlia: Que breu ha estat!
*
Hamlet: Talment com amor de dona.
*
Actor 1 (Rei): Trenta voltes completes ha donat el carro d'Apol·lo a les salobres ones de Neptú i a la regió esfèrica de Tellus. Trenta dotzenes de llunes la volta al món, des que Amor i Himeneu -aquell els cors i aquest les mans- ens van unir mútuament en llaços sagradíssims.
*
Actriu 1 (Reina): I altres tantes jornades ens deixin comptar el sol i la lluna abans que el nostre amor s'extingeixi. Però ai de mi! D'un temps ençà et veig tan dolgut, tan lluny de l'alegria del teu antic estat, que temo pel teu bé. Però la meva temença no ha de preocupar-te, doncs ja saps que en les dones l'amor i el recel corren parells: o nuls tots dos, o tots dos en extrem. Doncs bé, el que és del meu amor les proves en tens i tan gran com el meu amor és el meu recel. On és gran l'amor l’aprensió més lleu es torna temença, i on creixen els temors hi vencen els amors
*.
Actor 1 (Rei): Temo perdre’t, amor meu, i aviat. Les meves forces m’han abandonat i em sobreviuràs en aquest bell món, respectada, estimada, i potser no faltarà qui sigui prou tendre per espòs.
*
Actriu 1 (Reina): Calla, per Déu! Aquest amor seria una traïció dins del meu cor. Maleïda haig de ser amb el segon marit! Ningú es casa amb el segon si és que no ha matat el primer!
*
Hamlet [Crida]: Absenta, absenta!
*
Actriu 1 (Reina): Els mòbils que inciten a un segon matrimoni són vils raons de lucre, mai d'amor. Per segona vegada mato el meu difunt marit, si el segon em fa un petó al seu llit.
*
Actor 1 (Rei): Opino que penseu com dieu, però abandonem sovint els nostres propòsits; el que prometem a la calor de la passió, un cop calmada la passió, ho oblidem. No sempre és perdurable nostre món, i així, no és estrany que el nostre amor canviï amb la nostra fortuna. Som amos dels nostres pensaments; però la seva execució ens és aliena. Així t'imagines que mai has de prendre segon espòs, però el teu pensament morirà quan mori el teu senyor.
*
Actriu 1 (Reina): Que el Cel no em doni llum ni pa la terra!, que així en aquest món com en l’altre eterna adversitat em persegueixi si, un cop vídua, torno a ser muller.
*
Hamlet: I si ara ella trenqués el vot?
*
Actor 1 (Rei): Ha fet solemne jurament! Deixa’m un moment, estimada. Les meves forces llangueixen i voldria burlar el tedi del dia amb el son [Es recolza a terra i dorm].
*
Actriu 1 (Reina): Que el son t'assossegui la ment i que mai s'interposi la desgràcia entre nosaltres!
*
[Surt d'escena].
*
Hamlet: Què els sembla l'obra?
*
Reina: Em sembla que la dama promet massa.
*
Hamlet: Però complirà la seva paraula.
*
Rei: Coneixes bé l'argument? No hi ha res d'ofensiu?
*
Hamlet: No, no, tot és pura broma, l’enverinament és de broma. Però res d’ofensiu.
*
[Entra Laertes]
*
Hamlet: Vinga, comença, assassí! Prou d’aquestes maleïdes ganyotes i comença, mala pesta! El corb cridaire està clamant venjança!
*
Laertes: Negre destí, ràpida la mà, propicia l'hora, còmplice l'ocasió i sense testimonis! Violenta mixtura de verinoses plantes collides a mitjanit, tres vegades infectes, tres vegades emmetzinades amb la maledicció d'Hécate!, que les teves naturals virtuts li arrenquin la vida en plena salut!
*
Hamlet [Mirant El Rei de fit a fit]: L’enverina en el jardí per usurpar-li la corona! L’assassinat de Gonzago és real, i l'obra està escrita en perfecte italià! Ara veuran com l'esposa s'enamora de l'assassí.
*
[El Rei, pertorbat, s'aixeca per sortir].
*
Ofèlia: El rei s'aixeca.
*
Hamlet: L'espanta un fals incendi?
*
Reina [Al Rei]: Com et sents, senyor?
*
[El Rei crida]
*
Rei: Llum!, llum!, porteu llum! Sortim d'aquí!
*
Hamlet [Cantant]:
Mentre fuig plorant el cérvol ferit,
el cabirol ferit segueixi triscant.
Mentre que un vetlla, l'altre està adormit
i d'aquesta manera el món segueix rodant.
*
[Rient enmig de l'escenari, crida]:
*
Una mica més de música! [Es queda al centre de l’escenari, escoltant].
*
Hamlet: Així que el rei se sent malament? Per què no ho expliquen a un metge? Si jo m'encarregués de purgar-lo, bé podria empitjorar-li el còlera... I la meva mare em demana a les seves estances?
*
[Hamlet s'allunya de l'escena i entra El Rei a la meitat del recitat de Hamlet. El Rei posa un genoll a terra].
*
Rei: No m'agrada, ni és segur per a nosaltres, serà millor que el despatxi immediatament cap a Anglaterra. Les circumstàncies del nostre Estat no permeten perills tan imminents com originen a cada moment els successos de la seva demència. Hem de subjectar el perill, que ara està massa solt. Ara Poloni s'amagarà darrere d'un tapís i em donarà la informació de bona mà. Oh, perdoneu-me, Senyor, mon crim infecte! La pudor de podrit arriba fins al Cel! ¡Sobre mi pesa la més antiga de les malediccions: la del fratricidi! Però, encara que aquesta maleïda mà s'hagués endurit amb sang germana, no hi hauria prou aigua al Cel per rentar-la i deixar-la neta com la neu? Alcem la vista al Cel!: El meu crim ja s'ha consumat! Ai!, però quina forma de pregària podrà valer-me per aquest tràngol? Perdoneu l'horrible assassinat que vaig cometre! No, no pot ser; encara conservo tot allò per la qual cosa vaig cometre el crim: la corona, objecte de la meva ambició, i la meva dona. Puc aconseguir perdó, retenint els fruits del delicte? Com pot haver-hi perdó, sens reparar l'ultratge? Pels vils camins del món, la mà del crim pot fer endarrere la justícia, i amb el guany criminal sovint es compra la llei.
*
[S'incorpora, retrocedeix i s'agenolla].
*
Hamlet: Ara podria fer-ho, ara que resa, i ara ho faré!
[Treu una daga entre la seva roba, avança uns passos]
Però què faig?, he de reflexionar...: I així quedaria venjat? Matant-lo en el moment que ell es neteja l’ànima? Un infame assassina el meu pare i jo, el seu fill, asseguro el Cel al malfactor.
[Guarda la seva daga]
No, haig d’escometre’l quan estigui embriagat de plaer en el seu llit d’incest, de tal manera, que la seva ànima, tan negra, es condemni a l'infern! La meva mare m'espera. [Mirant el Rei, que està encara de genolls] Això no farà sinó allargar-te la teva agonia!
*
[Hamlet surt d'escena, El Rei s'incorpora].
*
Rei: Les meves paraules volen a les altures, però no les segueix el meu anhel, paraules sense anhel mai van al cel.
*
[Surt d'escena i La Reina queda espantada pel que acaba de succeir: Hamlet ha matat Poloni, que s'amagava darrere d'un tapís].
*
Reina [Cridant]: Pobre de mi! Què has fet?
*
[Entra Hamlet amb una daga a la mà amb què ha matat a Poloni].
*
Hamlet: Doncs... no ho sé pas. És el rei?
*
Reina: Quina acció més boja i criminal!
*
Hamlet: Criminal!, quasi tan horrible, bona mare, com matar un rei i casar-se després amb el seu germà!
*
Reina: Matar un rei!
*
Hamlet: Darrere d'aquest tapís jeu un cadàver, el de Poloni, pare d'Ofèlia. Pobre babau, ja veus que té els seus riscos moure’s massa. Ja n’hi ha prou de retorçar-te les mans! Calma, calma! Seu i deixa que jo et retorci el cor!
*
Reina: Però què he fet jo perquè gosis deixar anar la llengua d’aquesta manera i m’insultis amb paraules tan aspres?
*
Hamlet: Una acció que entela la gràcia i la vergonya del pudor, una acció que en diu de la virtut hipocresia, que arrenca la rosa del bell front d’un amor pur i fa els vots conjugals més falsos que un jurament de tafur.
*
Reina: Pobra de mi! Quina acció és aquesta, que crida i trona tant en esmentar-se? Oh, Hamlet, no parlis més! Em fas girar els ulls ànima endins, i hi veig taques de negror profunda, que mai no es netejaran!
*
Hamlet: I tot això només per viure en la rància suor d'un llit infecte, covant corrupció, gaudint dolceses sobre una sentina immunda!
*
Reina: Prou, prou, prou! ¡Aquestes paraules són punyals a les meves orelles! Calla ja, estimat Hamlet!
*
Hamlet: Un rei de peces i retalls!
*
[Hamlet cau de genolls, parla a l'ombra].
*
Hamlet: Oh, salveu-me i protegiu-me amb les vostres ales, guardes del Cel!
*
Reina: Ai, està boig! A qui dius això?
*
Hamlet: No hi veus res, allà?
*
Reina: Absolutament res, i veig bé tot el que hi ha al meu voltant.
*
Hamlet: I tampoc has sentit res?
*
Reina: No, tan sols les nostres veus.
*
Hamlet: Com! Mira, mira com s'allunya d'amagat! El meu pare, vestit com quan vivia!
*
Reina: Això és invenció del teu cervell! El deliri és molt destre en aquestes quimèriques invencions!
*
Hamlet: He de partir a Anglaterra, ho sabies?
*
Reina: Me n'oblidava, així s’ha disposat.
*
Hamlet: Hi ha cartes signades i els meus companys d'estudis, dels que em fio com de vespes amb agulló, em duen al seu càrrec.
[Assenyalant el cadàver]:
Aquest home cadàver m'obliga a embolicar els estris a corre-cuita, n’arrossegaré les despulles fins a la cambra veïna
[Mirant La Reina]:
Bona nit, mare!, aquest conseller ara està molt quiet, molt callat i molt greu, ell, que va ser en vida un murri xerraire impertinent. Bona nit, mare.
*
[Surt Hamlet arrossegant un sac, entra Horaci reclamant La Reina, que apareix en escena].
*
Horaci: Senyora, senyora...!
*
Reina: Ah, ets tu, Horaci, què passa?
*
Horaci: He trobat una criada, que ha insistit a parlar amb mi perquè us doni notícies d'Ofèlia. Diu que està pertorbada i que el seu estat inspira compassió.
*
Reina: I què diu?
*
[Des del seu lloc a li dóna veu al personatge, que no apareix visible, La Reina escolta buscant el so].
*
Narradora: Diu que parla molt del seu pare, que al món hi ha moltes maldats, es dóna cops al pit, gemega i s'enfureix per tonteries. Diu coses ambigües i que només tenen sentit a mitges. Però els seus disbarats fan parlar molt a qui els escolta, que formen conjectures segons ells pensen. El seu llenguatge es presta a interpretacions rebuscades, totes desgraciades, i fa gestos, com si ella pensés alguna cosa, pica l’ullet, mou el cap, tota la seva expressió fa pensar que pensa alguna cosa, però res segur; es presta a molt males interpretacions.
*
Horaci: Cal parlar-li, perquè pot provocar recels perillosos als esperits malvats.
*
Reina: Feu-la entrar. Amb l’ànima malalta de pecat, fins qualsevol joguina em sembla pròleg d’algun conflicte greu.
*
[Entra Ofèlia, d'aspecte embogit, els cabells deixats].
*
Ofelia [Cantant]: Com l'amant que t'enamora
se'm farà coneixedor?
Pel seu barret de petxines,
les sandàlies i el bordó.
*
Reina: Estimada amiga! A què ve aquesta cançó?
*
Ofèlia: Què dieu? No, permeteu-me un moment, escolteu:
Mort és ja i partit, senyora,
que amb la mort ja se n’ha anat.
Sota el cap, coixí verd d'herba,
i llosa als peus li han posat.
*
Reina: Sí, Ofèlia, però...!
*
Ofèlia: Us ho prego, escolteu:
Com la neu és la mortalla,
tota coberta de flors.
*
[Entra El Rei].
*
Reina: Oh, dissort! [Dirigint-se al Rei]: Mireu això, senyor!
*
Rei: Desvaris sobre el seu pare!
*
Ofèlia: Us ho prego, senyor, ni una paraula d'això, però si us pregunten què significa, digueu:
-Demà és la festa de Sant Valentí:
tothom desperta matiner.
-Per ser vostra Valentina,
a la finestra em posaré.
Ell es desperta i es vesteix elegant;
truca a la cambra amb gest molt galant;
i aquella, que en entrar-hi era donzella,
quan ell en surt ja no és la que era.
*
Rei: Gentil Ofèlia. [A La Reina]: Des de quan està així?
*
Ofèlia: Espero que tot anirà bé, hem de tenir paciència, però no puc sinó plorar pensant que l’han deixat damunt la terra freda. El meu germà ho sabrà. Doncs agraeixo el vostre consell. A veure, el meu cotxe! Adéu! Adéu! Bona nit, amables senyores.
*
Rei: Horaci, seguiu-la de prop, vigileu-la bé, us ho prego.
*
[Surten d’escena Ofèlia i Horaci].
*
Rei: Ah, això és la ferida d'un dol profund. Tot ve de la mort del seu pare. Oh, Gertrudis, Gertrudis! Quan arriben les desgràcies, no vénen aïllades, sinó en legions. En primer lloc, el seu pare assassinat; després, l'absència del teu fill i ell mateix, per causa dels seus actes violents, l'autor del seu necessari desterrament; el poble agitat, turbulent i displicent; la pobra Ofèlia fora de si, absent i alienada del seu clar judici. Finalment, el seu germà torna de França i l’estupor el nodreix, embolicat en núvols negres –no li falten delators que li infectin les orelles amb pestilents històries sobre la mort del pare-. Oh, Gertrudis! Això és foc de metralla, em fereix i em causa la mort.
*
[S'escolten crits des de fora].
*
Reina: Déu meu! Quin soroll és aquest?
*
Rei: On són els meus suïssos? Que guardin la porta! Què passa?
*
[Des del seu lloc d'escena La Narradora diu]:
*
Criada: Salveu-vos, senyor! L'oceà que salta per sobre dels dics no devora la terra amb més ànsies que les del jove Laertes, quan va al capdavant de la torba irada dels amotinats, atropellant als vostres oficials; la xusma l'aclama el seu senyor, i, com si el món comencés ara -oblidada la infàmia i ignorada la tradició, que sanciona i sosté els bons costums, heus aquí que criden: "Triem nosaltres! ¡Laertes serà el rei!", mentre mans, barrets i llengües aplaudeixen "Laertes serà el rei! ... Visca Laertes!"
*
Reina: Que alegres criden seguint pistes falses! Oh, us equivoqueu del tot, falsos gossos danesos!
*
Rei: Han trencat les portes!
*
[Entra en escena Laertes].
*
Laertes: On és el rei? [Girant-se]: Amics, quedeu-vos fora! Us demano que em deixeu, ¡custodieu la porta! [Girant la mirada] Oh, rei bergant, ¡doneu-me el meu pare!
*
Reina: Calma, estimat Laertes! [Es posa davant del Rei].
*
Laertes: Si una sola gota de sang tingués en calma, em proclamaria bastard.
*
Rei: Però per quina causa, Laertes, la teva rebel·lió ha pres mesures tan gegantines? [Dirigint-se a La
Reina]: Deixa’l, Gertrudis, no temis per mi; la divinitat protegeix els reis.
[A Laertes]: Digues, Laertes, per què estàs tan enfurismat? Deixa’l, Gertrudis! Parla, home!
*
Laertes: On és el meu pare?
*
Rei: Ha mort.
*
Reina: Però no és pas ell, qui l’ha mort. [Assenyalant el Rei].
*
Rei: Deixa que pregunti el que vulgui.
*
Laertes: I com va morir? No m’enganyeu! A l'infern la lleialtat! Al dimoni el jurament! Que la consciència i la pietat caiguin en l’abisme més profund! Només vull una cosa: venjança absoluta per la mort del meu pare.
*
Rei: I qui podrà impedir-t'ho?
*
Laertes: La meva voluntat, no l'univers sencer, i pel que fa als mitjans de què disposo, jo sabré estalviar tant les meves forces que amb poc aniran lluny.
*
Rei: Estimat Laertes, és bo que vulguis saber la veritat sobre la mort del teu estimat pare, però està escrit que la teva urpada destrueixi tant l'amic com l'enemic, tant qui hi guanya com qui hi perd?
*
Laertes: Només els enemics.
*
Rei: Els vols conèixer, doncs?
*
Laertes: Als seus veritables amics els obriré jo així els meus braços, fins i tot a risc de la meva vida.
*
Rei: Perfectament. Ara parles com un bon fill i un lleial cavaller, ja que sóc totalment innocent de la mort del teu pare, és per això que m’afligeix.
*
Laertes: Què passa? Què és aquest soroll?
*
[Entra Ofèlia, adornada amb flors als cabells i herbes silvestres].
*
Laertes: Oh, foc de febre!, asseca’m el cervell! Llàgrimes amargues!, consumiu la potència dels meus ulls! Juro pel Cel que la teva bogeria es pagarà amb escreix, dolça germana, pot ser que el judici d'una tendra donzella sigui tan fràgil com la vida d’un ancià? La naturalesa és subtil en xacres d'amor.
*
Ofèlia: El portaren descobert...
ai, ai, ai!... dins una caixa;
i les llàgrimes de molts
li van ploure a la fossana.
Adéu, colomet meu!
*
Laertes: Si tinguessis el seny clar i em preguessis venjança, no em commouries més.
*
Ofèlia: He de cantar:
Canteu-li a baix, ben baixet
I crideu-lo que és a baix.
Oh, que bé que s’hi adiu aquest tornada! Va ser l'infidel majordom qui va robar la filla del senyor.
*
Laertes: Sembla que no diu res, però i tant que diu!
*
Ofelia [Imaginant que cull herbes i flors]: Aquí tenim romaní, que és per al record; recorda'm, amor meu, t'ho prego; i aquí teniu pensaments, que són per a les penes.
*
Laertes: Una lliçó dins la bogeria, records i penes, ben aparellats.
*
Ofèlia: A vos us porto fonoll i campanetes! [A La Reina]: I rude per a vos, i una mica per a mi, nosaltres podem dir-ne l’herba de la gràcia dels diumenges. Ah, però vos heu de posar-vos la ruda a l’altra banda. Aquí hi ha una margarida. També voldria oferir-vos algunes violetes, però es van marcir totes quan va morir el meu pare. Diuen que va tenir una bona mort.
[Recitant]: Perquè el meu bon Robí és la meva alegria...
*
Laertes: Reflexió i angoixa, deliris i l’infern mateix, ho trasmuda tot en gràcia i gentilesa.
*
Ofelia [Canta]:
I no tornarà més?
I no tornarà més?
No, no: per trista sort,
ja és en son llit de mort:
no tornarà mai més!
Com la neu sa barba era
I com lli la cabellera.
I no el veurem,
i en va el plorem!
Déu l'hagi en glòria vera!
I a totes les ànimes cristianes: Déu ho faci. Amb Déu siau.
*
[Surt de l'escena].
*
Laertes: Veieu això? Oh, Déu del Cel!
*
Rei: Deixa’m alleujar-te la pena, no em neguis aquest dret. Tria entre els teus amics més prudents i ells ens escoltaran i jutjaran i, si de manera directa o indirecta hi estic implicat, et donaré el meu regne, la meva corona, la meva vida i tot el que em pertany. En cas contrari, dóna'm una mica de la teva paciència.
*
Laertes: Sigui com dieu! Les circumstàncies de la seva mort, el seu fosc enterrament sense honors, sense cerimònia solemne ni ostentació formal...
*
Rei: Ho veuràs clar, i on sigui la culpa, que hi caigui la terrible destral, vine amb mi, t'ho prego.
[Caminen cap a un costat de l'espai escènic]. Ara cal que la teva consciència segelli la meva absolució, i que em tinguis al teu cor com un amic, doncs ja has sentit que qui va matar el teu noble pare atemptava contra mi.
*
[Entra Horaci amb una carta i es queda a l'altra banda, d'esquena a dos personatges, El Rei i Laertes].
*
Laertes: Per què no heu fet res contra aquests actes tan greus i criminals?
*
Rei: Per dues raons de pes, que potser et semblin molt febles, però per a mi són molt poderoses: per a la reina, la seva mare, ell és com les nines dels seus ulls, i jo amb la reina, sigui això virtut o desgràcia, m’hi sento molt lligat. L'altre motiu és que no puc acusar-lo en públic, perquè el poble se l’estima.
*
Laertes: Però mentrestant, jo he perdut un noble pare i tinc una germana en situació desesperada. Però la venjança arribarà!
*
[El Rei treu una carta, mentre que Horaci comença la lectura]:
*
Horaci [Llegeix]: Horaci, quan hauràs llegit aquestes línies, procura a aquests homes algun mitjà perquè vegin el rei, doncs porten cartes per a ell: Tot just havíem navegat dos dies, quan varem ser abordats per un altre vaixell, molt ben armat, i, valerosament, ens hi varem llançar a l’abordatge. Quan jo saltava cap a l'altre vaixell, el nostre es va partir en dos, i jo vaig quedar, com a únic presoner, a mercè dels pirates. M'han tractat com a lladres de bon cor, encara que sabien bé el que feien i he de pagar-los el bon servei. Fes que arribin a mans del rei les cartes que li envio i vine tan aviat al meu costat com si fugissis de la mort. He de dir-te paraules a cau d'orella, que et deixaran mut de sorpresa. Aquesta bona gent et conduirà on em trobo, la resta de la tripulació va seguir viatge a Anglaterra. T’he d'explicar moltes coses d’ells. Adéu! Teu per sempre, Hamlet.
[El Rei comença la lectura de la carta de Hamlet al Rei. Laertes escolta].
*
Rei: Laertes, escolta el que diu la carta [Llegeix la carta]: Poderós i alt senyor, sabreu que m'han abandonat, nu, en el vostre regne. Demà sol•licitaré permís per presentar-me a vostra reial presència, i llavors, amb la vostra llicència, us explicaré el motiu de tan sobtat i estrany retorn, Hamlet.
Què vol dir això? També han tornat els altres o és una farsa i tot és mentida?
*
Laertes: Coneixeu la lletra?
*
Rei: La lletra és d'Hamlet ... ¡Nu! ... I aquí, en una postdata, hi afegeix: Sol. Ho entens?
*
Laertes: No, senyor, però feu que vingui, que el meu cor es consola quan penso que he de viure per dir-li a la cara: Això vas fer.
*
Rei: Així doncs, Laertes, ¿vols deixar-te guiar per mi?
*
Laertes: Sí, senyor, mentres no m’obligueu a la pau...
*
Rei: Són ben sabudes les teves dots amb les armes, se n'ha parlat molt, i davant de Hamlet, res no ha despertat tanta enveja en ell, i no feia res més que sospirar i demanar que tornessis per lluitar amb tu.
*
Laertes: Quina oportunitat, senyor! Així ho faré, i untaré amb verí la punta de la meva espasa amb un ungüent que vaig comprar-li a un bruixot. Amb sort, amb un senzill esgarriny, el príncep morirà.
*
Rei: Reflexionem i sospesem el moment i els medis.
[Prenent per l'espatlla Laertes. Entra La Reina amb tribulació]:
Què passa, estimada reina?
*
Reina: Una desgràcia ve sempre acompanyada: la teva germana s'ha ofegat, Laertes.
*
Laertes: Ofegada! Oh, Déu del cel! On?
*
[Mentre La Reina relata, al practicable (la tarima) del fons d'escena, Ofèlia s'estira sobre el practicable].
*
Reina: A la vora del rierol, s'alça un bell salze, que es reflecteix sobre les aigües. Ella s’enfilava, arrapada, pel brancatge decantat, intentava penjar una corona de flors silvestres, quan una pèrfida branca s’ha desprès i ha caigut al rierol; la seva roba, estenent-se inflada, durant un temps l’ha sostinguda, mentre ella cantussejava, com si no se n’adonés del que passava, com si hagués nascut en aquell element, però això no podia durar molt sinó fins que ha estat engolida per les fangoses aigües, enmig dels seus cants dolços.
*
Laertes: Ai de mi! Així que ha mort?! Ofegada?! Però deixem els plors!, me’ls prohibeixo, que tu prou aigua tens, pobre Ofèlia. [Plora]. Quan aquest plor s'assequi, en mi no quedarà cap rastre de dona. Adéu, senyor! Tinc paraules de foc, que aixecarien flames, si no les sufoqués aquest plor neci.
*
[Surt d'escena].
*
Rei: Seguim-lo, Gertrudis. Quant m'ha costat calmar la seva fúria. I em temo que aquesta desgràcia el tornarà a encendre. Seguim-lo, doncs.
*
[Sobre un practicable disposat a l'altra banda, Hamlet es troba amb Horaci i troba uns ossos. Sobre el fons entra el seguici d'esquena, que tapa el cos. Queden immòbils].
*
Hamlet: Estimat Horaci, mira aquests ossos [N’agafa un de terra]: Ah, pobre Yorick! Jo el vaig conèixer, era un home d'una gràcia infinita i d'una fantasia portentosa. Em va portar mil vegades al seu coll, i ara, quin horror que sento en recordar-lo! La seva visió em regira l'estómac. Aquí es movien aquells llavis que jo he besat tantes vegades... Què se n’ha fet de les teves bromes, les teves piruetes, les teves cançons de bon humor? Res, ni un acudit per burlar-te de la teva pròpia mort? [Llançant l'os i dirigint-se a l'os, parlant a l'os]: Vés-te'n ara a la cambra de la dama i diga-li que es posi un dit de maquillatge, acabarà tenint aquest aspecte! Prova de fer-la riure amb això!
[A Horaci]: Horaci, diga’m una cosa, si et plau.
*
Horaci: Quina, senyor?
*
Hamlet: Tu creus que tots seran iguals sota terra?
*
Horaci: Ben iguals, senyor.
*
Laertes: Estireu-la a terra, i que del cos de la meva germana, bell i immaculat, brollin fragants violetes.
*
Hamlet: Com! És Ofèlia!
*
Reina [Escampant flors sobre el seu cadàver]: Flors sobre la flor! Adéu, jo esperava que fossis la dona del meu Hamlet.
*
Laertes: Que caiguin mil cops triplicades les desventures sobre la maleïda testa del criminal que t’ha arrabassat el teu enteniment privilegiat!
*
Hamlet [S'incorpora i s'hi costa]: Qui és aquest, que pregona el seu dolor amb tant d’èmfasi? Sóc aquí, jo, Hamlet, el danès.
*
Laertes: Que el dimoni s’emporti la teva ànima!
*
[Salta i el subjecta per la roba].
*
Hamlet: Mala manera de resar. Si et plau, treu els teus dits del meu coll; encara que no sóc violent, hi ha alguna cosa en mi de perillós, que la teva prudència ha de témer. Aparta aquesta mà.
*
Rei: Separeu-los.
*
Reina: Hamlet!, ¡Hamlet!
*
Horaci: Calmeu-vos, estimat príncep! [Entre tots els separen].
*
Hamlet: Bé, lluitaré amb ell per aquesta causa fins que els meus ulls deixin de parpellejar.
*
Reina: Quina causa, fill meu?
*
Hamlet: Jo estimava Ofèlia, ni que tingués quaranta mil germans que l’estimessin no sumarien tant d’amor.
[Dirigint-se a Laertes]: Què estàs disposat a fer per ella?
*
Rei: Està boig, Laertes!
*
Reina: Per l'amor de Déu, calmeu-lo!
*
Hamlet: Rellamp! Diga’m què faries per ella. Plorar? Lluitar? Vols esquinçar-te? Desfer-te a bocins? Beure vinagre o menjar-te un cocodril? Doncs jo ho faria. Véns aquí a ploriquejar o per provocar-me saltant dins de la seva tomba? Enterra’t viu amb ella i jo m’hi enterro. I si t'obstines a cridar, cridaré tant com tu.
*
Rei: Horaci, amic, t’ho prego, segueix-lo. [Surten d'escena Horaci i Laertes]. Arma’t de paciència recordant la nostra conversa de la passada nit. Gertrudis, fes que vigilin el teu fill. Aviat ens arribarà l'hora del repòs.
*
[Sobre un lateral es troben Hamlet i Horaci].
*
Hamlet: Recordes, Horaci, el que t'he explicat sobre el que va passar en el vaixell en què marxava a Anglaterra?... Jo no podia dormir, estava nerviós i vaig sortir a recórrer a les palpentes les lliteres i, sense cap escrúpol, vaig buscar les cartes enviades pel nostre rei i, sense dubtar-ho, vaig trencar els segells. Oh, amic meu, hi vaig llegir una ordre rasa, quina reial truaneria! Allí deia que, sense entretenir-se ni per esmolar la destral, em tallessin el cap.
*
Horaci: És possible?
*
Hamlet: Doncs veient-me amenaçat, abans que el meu cervell pogués fer el pròleg, l’obra ja començava, vaig asseure’m, vaig rumiar una nova carta i la vaig escriure amb bona lletra. Hi demanava que es fes justícia i es donés mort als portadors, sense atorgar-los temps ni per confessar-se.
*
Horaci: Anglaterra aviat li farà saber l'èxit de l'empresa.
*
Hamlet: Amic meu, sento haver-me excedit amb Laertes, i és que en la imatge de la seva causa veig la meva.
*
Horaci: Senyor meu, què me’n dieu del llanci a què heu estat convidat a participar amb el jove Laertes?, és famós per la seva destresa tan amb el floret com amb la daga.
*
Hamlet: Sóc constant en els meus propòsits, els quals ajustaré als gustos del rei. Si Laertes hi està d’acord, estic disposat, ara mateix o quan vulgui, sempre que em senti tan apte com ara.
*
[Tots els actors en un cercle].
*
Rei: Vine, Hamlet, rep la mà que et presento [Posant la mà de Hamlet sobre la de Laertes].
*
Hamlet [A Laertes]: Concediu-me, senyor, el vostre perdó; us he ofès, però perdoneu-me; bé saben els aquí presents i vos mateix que la meva aflicció és gran a causa de la cruel demència que em va portar a ferir la vostra consciència i el vostre punt d'honor. Hamlet és, doncs, part ofesa: la seva bogeria és l'enemic del pobre Hamlet.
*
Laertes: Dono per satisfet el sentiment, però, quant el meu honor, em mantinc en reserva, i no acceptaré reconciliació fins que jutges i ancians honorables donin consell de com la pau es degui.
*
[Es preparen per a la contesa. La disposició coreogràfica s'observarà en escena i es corregirà en el desenvolupament].
*
Hamlet: Ho admeto de bon grau i combatré de bona gana per aquesta aposta fraternal. Comencem, doncs! Els florets!
*
Laertes: Siguem-hi!, doneu-me’n un a mi. [Li donen a un floret].
*
Hamlet: Jo us daré nou valor, Laertes: la meva ignorància farà treure llambregades a la vostra habilitat, com un estel en la nit fosca.
*
[Tots dos segueixen girant].
*
Rei: Poseu gerres de vi damunt la taula. Si Hamlet dóna el primer cop o el segon, el rei beurà per la salut d'Hamlet per millor encoratjar-lo i posarà a la copa una perla preciosa, més que cap de les que quatre reis successius de Dinamarca han portat a la corona. Ara brinda el rei por Hamlet.
*
Hamlet [Dóna la seva primera estocada]: Una!
*
Laertes: Una estocada perfecta.
*
Rei: Espereu! Porteu-me la beguda! Hamlet, aquesta perla és teva. [La tira dins la copa]: A la teva salut! Ara, doneu-li la copa!
*
Hamlet: Vull acabar aquest assalt. Deixeu-me-la a prop un moment!
*
Laertes: Vinga!, ¡Tornem-hi!
*
Laertes: Tocat, ho confesso.
*
Rei [A La Reina]: El nostre fill guanyarà.
*
Reina: Està gras i es fatiga. Vine, Hamlet, pren el meu mocador i eixuga't el front. La Reina brinda per la teva sort, Hamlet.
*
[Beu d'una de les copes].
*
Rei: [Crida desesperat] No beguis, Gertrudis!
*
Reina: Beuré, senyor, perdó, vull beure. [Beu].
*
Rei [Cridant cap a un costat]: És la copa enverinada! Massa tard!
*
Hamlet: Encara no goso, beuré de seguida.
*
Laertes: Ara el feriré, senyor.
*
Rei: No ho crec pas.
*
Laertes: I tanmateix, va contra la meva consciència.
*
Hamlet: Anem a la tercera, no fas res més que jugar, envesteix amb totes les forces!
*
Laertes: Això demanes? Bé, doncs.
*
[Amb un cop dubtós l'atropella, desarma el seu rival i el fereix].
*
Rei: Separeu-los, estan enfurismats!
*
Hamlet: No, tornem-hi!
*
[La Reina cau sobre un costat].
*
Horaci: Sagnen tots dos!
*
Hamlet: Què té la reina?
*
Rei: Res, s'ha desmaiat en veure la sang.
*
Reina [Recolzada sobre el practicable]: No!, No! La beguda!, és la beguda! M’han enverinat. [Mor].
*
Hamlet: Oh, infàmia! Que tanquin les portes! Traïció! Busqueu-lo!
*
Laertes [Caient]: Hamlet, estàs ferit de mort, no hi ha medicina en el món que pugui salvar-te, tens a la mà l'arma enverinada, la intriga vil s'ha girat contra mi. Mira’m! He caigut per no aixecar-me mai més! És el rei, el rei en té la culpa!
*
Hamlet: La punta del meu floret també està enverinada; doncs,verí, fes el teu efecte! [Fereix El Rei. Criden a cor]: "Traïció!, traïció!"
*
Rei [De genolls]: Ajudeu-me, només estic ferit.
*
Hamlet [Pren una copa i la porta als llavis del Rei]: Beu, criminal incestuós! Maleït danès! Empassa’t la beguda! No és aquí la teva perla? Segueix, doncs, la meva mare! [El Rei mor].
*
Laertes [Ja moribund]: Ha rebut el seu just càstig! És una metzina que ell mateix ha preparat!
Perdonem-nos mútuament, noble Hamlet. Que la meva mort i la del meu pare no caiguin sobre tu, ni la teva sobre mi! [Mor].
*
Hamlet: Que el Cel t’absolgui! Et segueixo. Sóc mort, Horaci. Reina desventurada, adéu!
[Dirigint-se tots els presents]:
Vosaltres, que empal·lidiu i tremoleu davant d’aquest succés i no sou res més que simples espectadors de l’escena.., si tingués temps, us explicaria..., però tant se val! Jo moro, Horaci, tu vius; explica bé la meva història a qui no la conegui.
*
Horaci [S'agenolla, el pren entre els seus braços]: Ara es trenca un gran cor! Que tinguis una feliç nit eterna, estimat príncep, que cors d'àngels amanyaguin el teu repòs. [Sona la marxa fúnebre] Com és que arriben fins aquí els tambors?
*
[Cadascun dels actors es va incorporant molt lentament i es disposen per parelles, com al començament. De bracet, fan una volta a l’escenari i es preparen per sortir. Actriu 1 es queda al prosceni, s'acosta Actor 1].
*
Actor 1: Et trobes millor?
*
Actriu 1: Sí, molt millor, però anem, no podem fer tard.
*
Horaci: Tens raó, som actors, hem de continuar la recerca, l'eterna recerca.
*
[Prenen tots la mateixa disposició al carro; moviment de trasllat i veus d'alè. Sona la música i apagada].
*
FIN
*