LLOANÇA DE L’OCIOSITAT

Peter Handke, La gran caiguda
Traducció de Marta Pera Cucurell
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2014, 171 pàgs.

per Anna Rossell

No, Handke no és un escriptor fàcil. L’autor austríac (Griffen, Carintia, Àustria, 1942) pertany a aquella saga d’autors d’expressió alemanya que es plantegen la literatura com un lloc d’experimentació formal per a la provocació i l’autoconeixement, és agosarat i innovador, d’això no hi ha cap dubte. És un experimentador nat. Però, a més, és un «habitant de la torre de marfil», tal com es definia en el seu assaig autobiogràfic l’any 1972 («Ich bin ein Bewohner des Elfenbeinturms», «Sóc un habitant de la torre de marfil»), no traduïda a cap de les llengües de l’estat espanyol. No ens ha d’estranyar, doncs, que, com a tal,tingui els seus devots i els més enfurismats detractors. Però això ja ho saben els qui el segueixen tant en la llengua original com en les múltiples traduccions que s’han fet d’ell a l’espanyol. Són escasses les que tenim en català, raó per la qual donem la benvinguda a aquesta, tan magníficament reeixida de la mà de Marta Pera Cucurell.

Aquesta novel·la curta, que reprèn l’estil més primerenc de l’autor, no deixa indiferent, com no ho fa cap de les seves obres, i també, com tots els seus textos, exigeix perseverança, paciència i capacitat d’observació i imaginació per part del lector. Perquè La gran caiguda no explica una historia a la manera tradicional —res és tradicional en Handke—, podria dir-se que no narra cap història; el lector no es l’observador que segueix des de fora uns esdeveniments, sinó que es veu instal·lat en la ment d’un sorprenent i peculiar protagonista i l’acompanya en el seu insòlit peregrinatge, que aquest denomina la “marxa dels obstacles”. No és que Handke recorri al monòleg interior del seu personatge com a tècnica narrativa; l’autor dota el seu text d’una veu narradora absolutament present, tanmateix aquesta veu s’identifica incondicionalment amb l’heroi –actor de professió, abans enrajolador-, a qui sovint es refereix amb les paraules «el meu actor».

Així, acompanyem l’actor durant un dia de la seva vida, un dia en què es desperta en un llit que no és el seu, en una ciutat estrangera, a casa d’una dona amb qui ha fet l’amor. La dona ja no és a la casa, no sabrem res d’ella, només que ells s’han de tornar a trobar al vespre. Tot ho llegirem des d’una única sensibilitat, la de l’actor, que ha decidit retirar-se dels escenaris perquè «ja no hi havia res més per interpretar» i que es prepara per rebre el reconeixement al seu treball, en una celebració que algú organitza en el seu honor, però que, finalment, rebutjarà. Diversos detalls del relat —com el fet que un dels personatges li digui «portes el pes del món!», que remet a un dels títols de l’obra de Handke (El peso del mundo, ed. Laia)— fan pensar en l’empatia entre l’actor i el propi Handke.

En les hores que transcorren del matí fins al vespre l’actor fa una llarga passejada des de la casa on ha dormit, als afores d’una gran ciutat –que sembla ser París sense que en cap moment se’n digui el nom—, en direcció al centre, un passeig que cal interpretar com una al·legoria del recorregut del protagonista-Handke al seu propi interior, des de les marges al seu nucli. Capficat en el seu pensament, el protagonista travessa bosc i clarianes i es creua amb diversos personatges —reals o imaginaris—: una prostituta, un indigent, un conegut d’abans, un capellà, un corredor matiner, el president del país (en al•lusió a Sarkozy, que li resulta menyspreable), parelles, gent solitària o apinyada: una colla d’adolescents... Van dirigint les cabòries de l’actor en una direcció determinada i desperten en ell sentiments d’agressivitat o, al contrari, imperiosa necessitat d’ajudar. Una necessitat, però, que sembla obeir a un impuls inexplicable, no remet a cap escala de valors. La veu narradora no és una veu omniscient, sinó que, en la seva empatia amb l’heroi, es planteja els seus mateixos dubtes.
Com ja estem acostumats amb Handke, la seva capacitat d’observació —d’autoobservació— és altament afinada, no es permet perspectiva, no es permet distància, no deixa cap escletxa a la possible objectivitat. Impera el subjecte i la seva percepció, l’única: «en aquell districte intermedi, després dels solitaris venien els apinyats, arramadats aquí i allà, o potser només era la seva manera, la manera de l’actor, de percebre-ho». A través dels seus pensaments, i només a través d’aquests, coneixerem el subjecte-protagonista, valorador de la lentitud com a eina sine qua non de la reflexió i donat a l’ociositat: «Si es trobava corredors, alentia encara més el pas» —ressonen ecos del romàntic Eichendorff i el seu Aus dem Leben eines Taugenichts (De la vida d’un home errant o bé De la vida d’un inútil, inútil en el sentit kantià del terme)—. El nostre és un actor que «s’havia refusat a interpretar el Faust [...], i ara tampoc no estaria disposat a gastar la saliva necessària per interpretar l’eterna hiperactivitat d’aquest personatge per redimir-se». El personatge es caracteritza per la seva agudíssima capacitat sensorial: percep una remor, una brisa suau, una lleugera olor, qualsevol petita alteració en el paisatge és un incentiu per a la cavil•lació, que sempre remet i gira entorn de si mateix. La desconfiança de Handke envers el mòbil ètic de l’actuació humana sembla absoluta: al seu heroi no el commou la fam que pateix la humanitat, ni les plagues o les guerres que assolen els països del sud. I amb això sembla participar de la tesi nietzscheana de La genealogia de la moral, sembla voler desemmascarar la vertadera naturalesa humana i com a hipòcrites aquells pretesament sensibles envers la crueltat del món. Tanmateix d’aquest escepticisme contundent i acre el salva la ironia de què sovint fa gala el pensament de l’actor-Handke. Tot referint-se a les guerres diu: «Les grans [guerres] tenien lloc, sense que se’n pogués veure la fi, per a nosaltres, els d’aquí, els occidentals, als països del tercer món; les petites, però, les teníem dins de casa, [...]. No, en el respectiu país propi era el temps de la guerra de veïns, [...]. Motius per a aquestes guerres: cap, ni el soroll, ni una altra llengua, ni una altra religió, ni un altre color de pell, sinó simplement el fet primordial de no poder sofrir l’olor de l’altre».

La gran caiguda ens deixa moltes preguntes obertes, no és un llibre plaent; fa treballar el lector de valent: a què remet el títol? És un de les grans incògnites que planteja el text i que queda sense resoldre, el gran repte que empeny Handke a seguir escrivint i a nosaltres a seguir llegint. En espanyol —La gran caída— l’ha publicat Alianza Editorial, també el 2014, en traducció de Carmen Gauger.

© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura