ADÉU I FINS SEMPRE, MONTSERRAT

*

Ens ha deixat la nostra poeta. Aquest últim juliol encara varem dedicar-li un homenatge al Festival de Poesia des dels Balcons, a Riba-Roja d'Ebre. Com no podia ser d'altra manera, si no és que la salut l'hi hagués impedit, ella hi era. I tots/es la varem gaudir. Ens va regalar la seva poesia, les seves paraules -que ella tant estimava-, el seu optimisme, la seva força, la seva ferma voluntat de lluita, la seva simpatia, la seva humanitat, la seva convicció pels objectius que s'ho mereixen, la seva profunda estimació de la vida: "Visc i torno / a reviure / cada poema, / cada paraula. / Estimo tant / la vida / que la faig meva / moltes vegades.” (El blat del temps).

L'amic i organitzador de la gran trobada poètica Poesia des dels Balcons, Josep Mª Viñes, va suggerir que alguns/es dels/les poetes presents al recital li traduïssim aquest poema a diferents llengües. Per bé que, finalment, no varem poder llegir les nostres traduccions perquè la Montserrat va haver de retirar-se més d'hora, les nostres traduccions van quedar fetes. Jo em vaig encarregar de l'alemanya:


Ich lebe und erneut
erlebe
jedes Gedicht,
jedes Wort.

Ich liebe das Leben
sosehr,
daß ich es mir eigen mache.
Viele Male

(Montserrat Abelló, das Weizen der Zeit)

Ens deixa la seva obra, el seu record, el seu mestratge. No és poc. Gràcies, Montserrat.

Amb motiu de l'homenatge de Riba-Roja li vaig bastir aquests poemaes, a base d'un grapat dels seus:

Un dia rere l’altre,

quantes vegades vaig sentir

aquelles paraules que

en sospesar-les

em semblaven buides.

Tenies en el blat del temps

tanta mesura cansada, d’ordis

daurats sense sol

i de paraules mutilades.

No t’esmunyis contra el vent.

I encara que el cor t’esclati

mira tothom cara a cara

i sentiràs com et reneix

fort i altiu un nou coratge.

No t’esmunyis contra el vent.

Fes teu aquest desig.


I endinsa't al cor 


de les paraules:


Tan sols la paraula nua

la teva, mai la d’un altre,

la que reflecteix una vida.

 

(© Anna Rossell, Matèria primera: Montserrat Abelló I)
*
*

Trobar-te sola, sense paraules.

El vent m’embolcalla

amb remolins de mort.

Què és això

que vull dir?

La veu em penja

en la fosca. I tota jo

em sostinc, com per miracle,

entre ombres inútils.

Sóc plena de dolor

de records que em reclamen.

i és inútil que m’esforci

a oblidar.

Cadascú ha de tenir

la seva cambra

i un pati blau

on passejar els seus dubtes.

Plantar sobre la terra

els peus. Ja no tenir

por. Sentir com puja

la saba, amunt, amunt.

Lluny sento avui la fressa

dels camins

i respiro la pau

d’aquest saber-me retornada.

I em veig a mi mateixa diferent,

batejada de nou per aquest

dia de sol que ara comença.

I ja no sabré si aquell ahir

haurà esdevingut l’avui

on em costa reconèixer-me.

Al capdavall

el començament

i la fi són

una mateixa cosa.


(© Anna Rossell, Matèria primera: Montserrat Abelló II)

Etiquetes: