CARTA D’ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS I COLL

(traducción al español a continuación)

Calescoves, 16-03-2003

Estimat amic,

gràcies per ses teues reflexions, que sempre aporten llum i impulsen més reflexions. Doncs seguim :

Sí, Ananda Devi encara la tenc pendent. I la hi tindré força dies, perquè tornen a acumular-se’m els llibres per a ressenyar, i ja fa molt que no escric cap text propi que no siguin ressenyes. Però la veritat és que la lectura per a fer-les és una activitat que compensa. Com et deia s’altre dia per correu, el llibre que ara tenc entre mans i a l’esperit és or pur i encara no l’he acabat. Günther Anders, L’home dalt del pont (Club Editor). Ja te’n seguiré rallant. Es tracta del diari que l’autor va escriure durant l’estada que ell va fer al Japó tretze anys després del llançament de ses bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, és a dir, als anys cinquanta del segle passat. Ell va participar en una trobada internacional de personalitats que van debatre sobre l’armament nuclear i sobre les noves responsabilitats que s’obrien a les persones a partir d’aquell moment: començava una nova era: l’Era Atòmica. A partir de llavors el planeta Terra i la criatura humana eren susceptible de la pròpia destrucció absoluta. A la Terra es corria el risc d’exterminar-hi la vida. I, després d’aquell altre moment als anys setanta i vuitanta, quan la tensió era màxima i la carrera d’armament durant la Guerra Freda va assolir cotes espantoses, és ara que, arran de la Guerra d’Ucraïna, que torna a planar en alt grau la possibilitat de l’autodestrucció. EEUU-OTAN, Rússia-Xina van afegint més i més pes a la fràgil balança; ja no és «només» la guerra, també l’eliminació de globus xinesos per part dels EEUU, etc. Però ja en parlarem més endavant, d’açò.

Esmentes l’actualització dels textos bíblics per part de l’Església catòlica. I dius: L’exegesi bíblica és oberta a totes les disciplines per a determinar el Sitz im Leben[1] del text [per a posar-lo al dia a través de la seva contextualització], però també per a ‘descontaminar-la’ de tota instrumentalització ideològica per a justificar estructures polítiques, socials o culturals i també eclesials.» I aportes cites evangèliques que donen peu a actualitzar-les i fins n’il·luminen la necessitat.

Sí, aquesta contextualització és fonamental, i açò és el que diferencia absolutament la posició de base de l’Església catòlica de la de la mulsumanitat; a la religió musulmana no s’ha fet mai la posada al dia de l’exegesi; com bé saps ni tan sols la traducció de l’Alcorà a cap llengua és reconeguda com Alcorà. Açò vol dir que la paraula primera, l’original, ha de quedar immòbil, fixada sense cap canvi per a sempre més, i que només aquesta és reconeguda com a vertadera. I, per bé que, també entre els/les creients musulmans/es hi ha colque corrent que intenta combatre aquesta creença i defensa que cal sotmetre el seu text sagrat fundacional a l’exegesi en el sentit del nou context històric (açò m’ho va dir el meu amic jesuïta, especialista en mística sufí i en cultures musulmanes), també és cert que ho tenen més difícil, perquè la religió musulmana ha començat aquesta lluita molt més tard que l’Església catòlica.

Però dit açò, observo que tu fas referència sobre tot als Evangelis, al Nou Testament (NT), i no a l’Antic Testament (AT) i aquest fet ja vol dir molt. Jo diria que l’aparició de Jesús, anunciant-se com a fill de Déu, que l’exegesi catòlica va interpretar com a «fill del Déu de l’Antic Testament» ja en dona pistes. Posar al dia els textos antiquíssims de l’AT seria una gesta jo diria que impossible, i no sé si hi ha algú que s’hi dedica. De fet, però, segurament per açò es va diferenciar entre l’AT i el NT, com si, separant-los absolutament es volgués dir: «comencem de nou, que allò de l’AT, és massa antic i no parla amb llenguatge modern».

Ara bé, el problema del Sitz im Leben, el problema de l’actualització, és a dir, de posar les escriptures en el context dels temps a mesura que la història va avançant té diversos perills:

1. No avançar al ritme que avança la història. Tu dius: «El camí és llarg i, en Església catòlica, la marxa és lenta i feixuga». I en aquest desfasament en el temps va deixant morts pes camí, sobre tot mortes i/o excloses.
2. Que amb les successives interpretacions al llarg dels temps ja no quedi res de l’esperit de l’original. Tu, referint-te als textos que han quedat fixats i són els fundacionals ja ho dius: parles de contaminació: «Al llarg de la història és tanta la contaminació que la temptació és de llençar la criatura amb l’aigua bruta». Aquesta contaminació és inevitable, és inherent a l’ésser humà-intèrpret subjectiu, que sempre serà subjectiu per més que l’exegesi la faci un consell de gent «sàbia», un consell intersubjectiu, com diria Kant.

I seguint amb el punt 1), per a actualitzar els textos cal incloure-hi —bàsic i importantíssim— l’exegeta dona, que ha estat exclosa des del principi dels temps. Tu dius: «Hi ha molt camí a fer, no fa gaire que dones exegetes, teòlogues, però també sociòlogues, lingüistes, psicòlogues... estan prenent la paraula per a fer neteja i alliberar la criatura de la brutícia». Sí, cert. I val a dir que, si no vaig errada, han estat les Esglésies evangèliques les que han guanyat per la mà a la catòlica. I no és casualitat que siguin també les evangèliques les que tenguin dones sacerdotesses i que també siguin les evangèliques les que permetin casar-se els seus sacerdots i les seues sacerdotesses.  Fa un parell de dies, preguntat pel celibat dels sacerdots catòlics, deia el Papa Francisco que açò podia tenir els dies comptats; bé no ho deia exactament amb aquestes paraules, però gairebé. A veure si, la catolicitat es comença a posar les piles...

Una gran abraçada,

Anna 

*

Traducción al español de Anna Rossell

CARTA de ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÉS  COLL

Calescoves, 16-03-2003

Querido amigo:

Gracias por tus tus reflexiones, que siempre aportan luz e impulsan más reflexiones. Pues seguimos :

Sí, Ananda Devi aún la tengo pendiente. Y la tendré bastante tiempo, porque vuelven a acumulárseme los libros para reseñar, y ya hace mucho que no escribo ningún texto propio que no sean reseñas. Pero bien es verdad que la lectura para hacerlas es una actividad que compensa. Como te decía el otro día por correo, el libro que ahora tengo entre las manos y el espíritu es oro puro y todavía no lo he acabado. Günther Anders, El hombre sobre el puente (L’home dalt del pont). Ya te seguiré hablando de él. Se trata del diario del autor, el que escribió durante la estancia que él hizo en el Japón trece años después del lanzamiento de las bombas sobre Hiroshima y Nagasaki, es decir, en los años cincuenta del siglo pasado. Él participó en un encuentro internacional de personalidades que debatieron sobre el armamento nuclear y sobre las nuevas responsabilidades que se abrían a las personas a partir de aquel momento: empezaba una nueva era: la Era Atómica. A partir de aquel momento el planeta Tierra y la criatura humana eran susceptible de la propia y absoluta destrucción. En la Tierra se corría el riesgo de exterminar la vida. Y, después de aquel otro momento en los setenta y los ochenta, cuando la tensión era máxima y la carrera de armamento durante la Guerra Fría alcanzó cotas espantosas, es ahora cuando, a raíz de la Guerra de Ucrania, cuando vuelve a planear en alto grado la posibilidad de la autodestrucción. EEUU-OTAN, Rusia-China van añadiendo más y más peso a la frágil balanza; ya no es «sólo» la guerra, también la eliminación de globos chinos por parte de los EEUU, etc. Pero ya hablaremos más adelante, de esto.

Mencionas la actualización de los textos bíblicos por parte de la Iglesia católica. Y dices: La exégesis bíblica está abierta a todas las disciplinas para determinar el Sitz im Leben del texto [para ponerlo al día a través de su contextualización], pero también para ‘descontaminarla’ de toda instrumentalización ideológica para justificar estructuras políticas, sociales o culturales y también eclesiales.» Y aportas citas evangélicas que ya dan pie a la necesidad de hacerlo e iluminan esta necesidad.

Sí, esta contextualización es fundamental, y esto es lo que diferencia absolutamente la posición de base de la Iglesia católica de la de la mulsumanidad; a la religión musulmana no se le ha hecho nunca la puesta al día de la exégesis; como bien sabes, ni siquiera la traducción del Corán a ninguna lengua es reconocida como Corán. Esto significa que la palabra primera, la original, debe quedar inmóvil, fijada sin ningún cambio para siempre más, y que sólo ésta es reconocida como verdadera. Y, si bien, también entre los/las creyentes musulmanes/as hay ciertas corrientes que intentan combatir esta creencia y defienden someter su texto sagrado fundacional a la exégesis en el sentido del nuevo contexto histórico (esto me lo dijo mi amigo jesuita, especialista en mística sufí y en culturas musulmanas), también es cierto que lo tienen más difícil, porque la religión musulmana ha empezado esta lucha mucho más tarde que la Iglesia católica.

Pero dicho esto, observo que tú haces referencia sobre todo a los Evangelios, al Nuevo Testamento (NT), y no al Antiguo Testamento (AT) y este hecho ya quiere decir mucho. Yo diría que la aparición de Jesús, anunciándose como hijo de Dios, que la exégesis católica interpretó como «hijo de Dios del Antiguo Testamento» ya da pistas. Poner al día los textos antiquísimos del AT sería una gesta yo diría que imposible, y no sé si hay alguien que se dedica a ello. De hecho, seguramente por esto se diferenció entre el AT y el NT, como si, separándolos absolutamente se quisiera decir: «empezamos de nuevo, porque aquello del AT, es demasiado antiguo y no habla con el lenguaje moderno».

Ahora bien, el problema del Sitz im Leben, el problema de la actualización, es decir, de poner las escrituras en el contexto de los tiempos a medida que la historia va avanzando tiene varios peligros:

1)           No avanzar al ritmo que avanza la historia. Tú dices: «El camino es largo y, en Iglesia católica, la marcha es lenta y pesada». Y en este desfase en el tiempo va dejando muertos por el camino, sobre todo muertas i/o excluidas.

2)           Que con las sucesivas interpretaciones a lo largo de los tiempos ya no quede nada del espíritu del original. Tú, refiriéndote a los textos que han quedado fijados y son los fundacionales, ya lo dices: hablas de contaminación: «A lo largo de la historia es tanta la contaminación que se tiene la tentación de tirar la criatura con el agua sucia». Esta contaminación es inevitable, es inherente al ser humano-intérprete subjetivo, que siempre será subjetivo por más que la exégesis la haga un consejo de gente «sabia», un consejo intersubjetivo, como diría Kant.

Y siguiendo con el punto 1), para actualizar los textos hay que incluir —básico e importantísimo— la exegeta mujer, que ha sido excluida desde el principio de los tiempos. Tú dices: «Hay mucho camino por recorrer, no hace mucho que las exegetas, teólogas, pero también sociólogas, lingüistas, psicólogas... están tomando la palabra para hacer limpieza y liberar la criatura de la suciedad». Sí, cierto. Y justo es decir que, si no voy errada, han sido las Iglesias evangélicas las que han ganado la mano a la católica. Y no es casualidad que sean también las evangélicas las que tengan mujeres sacerdotisas y que también sean las evangélicas las que permitan casarse a sus sacerdotes y sus sacerdotisas. Hace un par de días, preguntado por el celibato de los sacerdotes católicos, decía el Papa Francisco que esto podía tener los días contados; bien no lo decía exactamente con estas palabras, pero casi. A ver si, la catolicidad se empieza a poner las pilas...

Un gran abrazo,

Anna

[1] [1] A la crítica bíblica Sitz im Leben és una frase alemanya que pot traduir-se aproximadament com posició en la vida. En altres paraules, que no hi ha text sense context. El terme s’originà amb el teòleg evangèllic 

 alemany Hermann Gunkel. [Nota d’Anna Rossell]

En la crítica bíblica Sitz im Leben es una frase alemana que se puede traducir aproximadamente como posición en la vida. En otras palabras, que no hay texto sin contexto. El término se originó con el teólogo evangélico aemán Hermann Gunkel [Nota de Anna Rossell