Carta d'Anna Rossell al teòleg i salesià Xec Marquès Coll /Carta de Anna Rossell al teólogo y salesiano Xec Marquès Coll

  • La filòloga, escriptora i poeta Anna Rossell

Al original catalán sigue su traducción al español

Alaior, 28-08-2023

Estimat Xec,

gràcies per afegir a les nostres reflexions el nom d’Engelbert MVENG i algunes cites dels seus textos que tenen a veure amb el tema que ara ens ocupa.

 

1) «Privilegiats militants» en tensió d’apartenença i el que precedeix al teu punt 1:

Dius que Engelbert MVENG era teòleg de l’alliberament, jesuïta i historiador de la riquesa cultural del seu poble. M’ha agradat molt aquest concepte que dius que va introduir ell, el de «paupérisation anthropologique» (empobriment antropològic). Diu que els estats africans foren «privats de tots els útils de sobirania: sociològica (família i comunitats «villageoises» (comunitats rurals) i antropològica (la condició humana)». Es refereix sempre a la colonització, física i cultural, per part de les cultures europees que els van esclavitzar, i. e. els van privar de la seva llibertat i de la seva cultura originària. I supos que és per açò que conclou: «voilà pourquoi la condition nécessaire de tout développement en Afrique doit commencer par la libération et la réhabilitation de l’homme dans sa dignité et ses droits fondamentaux» (És per aquesta raó que la condició necessària de tot desenvolupament a l’Àfrica ha de començar per l’alliberament i la rehabilitació de l’ésser humà de la seua dignitat i els seus drets fonamentals).

Jo no conec Engelbert Mveng, tret de les observacions que tu fas d’ell i de les cites que aportes a sa teua darrera lletra. Com bé dius tu, ell va ser un intel·lectual. Tu esmentes aquest adjectiu substantivat referint-te a la seva formació universitària, d’estudis superiors. I estic d’acord amb tu amb que ell era un intel·lectual, l’era, però l’era per la seua capacitat d’anàlisi en general i de les situacions històriques en particular i no pels estudis que tenia (jo trob que la persona intel·lectual no ho és per tenir estudis, sinó per sa seua posició crítica davant del món, ho és per la seva tendència a l’anàlisi i a cercar explicacions; conec gent analfabeta que és intel·lectual i gent que té estudis superiors, màsters, etc. i són superbs analfabets...). Però me’n vaig per les branques; aquest no és ara el tema. Reprenc es fil: Sí, en Mveng és tot un intel·lectual i aquestes afirmacions seues són les que fa tot aquell que té un esperit antropològic. La Viquipèdia defineix l’antropologia de la manera següent:

«L’antropologia és la disciplina que estudia l'ésser humà de manera holística. Combina en una sola disciplina els enfocaments de les ciències naturals i de les ciències socials i humanes, així com amb la filosofia.

Estudia l'origen i desenvolupament de tota la gamma de la variabilitat humana i els comportaments socials al llarg del temps i l'espai, és a dir, del procés biosocial de l'existència de l'espècie humana. L'antropologia té com a objecte d'estudi tots els éssers humans i totes les dimensions de la humanitat.»

Vagi per davant que en aquesta definició, encara que no s’esmenta de manera expressa, se’n desprèn clarament que la persona estudiosa amb esperit i ulls antropològics de l’ésser humà, l’estudia d’igual a igual, és a dir, suposadament sense prejudicis (dic suposadament perquè cap ésser humà pot desprendre’s de prejudicis de manera absoluta). El seu capteniment ha de ser el d’una persona objectiva (en la màxima mesura possible), que observa i descriu el que veu, que no interpreta el que veu segons els propis esquemes culturals. L’antropòleg/a observador/a d’un ésser o un conjunt d’éssers que no pertanyen a la cultura de l’observador/a sempre ha de tenir en compte els perquès i les raons que aporta el subjecte observat o el conjunt de subjectes observats, i mai no situa una cultura per damunt de l’altra, sinó que les estudia i analitza com a diferents que són, però, al seu torn, equivalents. Diria que l’actitud objectiva de la persona qualificada per a l’antropologia ha de mirar d’interpretar la societat diferent, objecte del seu estudi, de la manera més asèptica possible, per tant s’ha de desprendre dels criteris culturals i morals propis (la moral forma part de la cultura). I Engelbert Mveng ho fa. I cal subratllar que ho fa per via doble, perquè ell, congolès negre, catòlic i teòleg catòlic, fou un homo colonitzat doblement: ho fou com a congolès negre africà que, al seu torn i com a fruit d’aquesta colonització, esdevingué, encara que per voluntat pròpia, catòlic i teòleg catòlic. En aquest sentit la seua posició ha de ser prou difícil. Tanmateix és capaç de prendre distància i d’afirmar el que afirma.

Dius que la conclusió de Mveng «és d’actualitat 21 anys després de la publicació del seu article i que en el context dels cops d’estat de Mali, de Burkina, de la República de Guinea (encara que se l’esmenta menys) i ara de Níger, la condició necessària és la justificació més forta de la seua legitimitat. N’és una expressió política que suscita militància. Una militància que defineix «bons» i «dolents» prenent la forma d’una nova ideologia». Però —i ara m’avanço una mica i em referesc al teu punt 3— jo crec que no s’ha de entendre la qüestió com una caricatura, com una simplificació en què hi ha «bons» i «dolents», sinó com una qüestió de recuperació de vertadera llibertat, una llibertat que encara no tenen els països africans, perquè depenen encara massa d’altres països, entretant ja no només europeus. El perill és que, com bé dius, es pretengui crear una nova ideologia basada en aquesta simplificació i que hom pensi que, canviant de bàndol s’arreglarà tot, quan només s’haurà canviat de bàndol per seguir en la dependència. És per açò que no hem de perdre mai de vista l’objectiu: que a tot/a aquell/a que ha perdut en algun moment la llibertat li cal recuperar-la, li cal alliberar-se de TOTA dependència.

Parles del vostre darrer capítol provincial del mes de febrer en què algun company va voler introduir en la discussió el concepte de «paupérisation anthropologique» i que açò va acabar creant problemes. I no em sorprèn gens. Segueixes dient: «Hi ha camí a fer, perquè el que diem inculturació del carisma salesià integri una anàlisi social-política-econòmica dels contexts en els que treballem i de l’Àfrica en general. I un treball de reflexió per a traduir aquesta anàlisi en termes de projectes educatius en les nostres escoles, centres professionals, parròquies i activitats de lleure, projecte de «coperació internacional o de solidaritat»... La tensió es planteja en com integrar la dada fonamental de l’empobriment antropològic en la «pastoral» salesiana. Com fer de la ‘libération et la réhabilitation de l’homme dans sa dignité et ses droits fondamentaux’ l’objectiu de la ‘pastoral’». Entenc que açò us plantegi molts problemes perquè crec que toca el moll de l’os, el punt més essencial i sensible de la qüestió: la inculturació salesiana no deixa de ser una forma de colonització; ho fou ja abans la inculturació catòlica, després la variant salesiana del catolicisme i quan parles de «fer de l’alliberament i la restitució de la seua dignitat a sa gent africana l’objectiu de la pastoral», trob que l’expressió que es fa servir en es món salesià ho reflecteix: el terme ‘pastoral’, que es deriva de ‘pastor’, implica la idea associada a la professió de pastor, de pastor d’un ramat, i no fa riure: les paraules no s’elegeixen perquè sí, hi ha una raó inconscient que les motiva. El pastor ‘condueix’, porta el ramat per allà on el seu sentit comú —la seua visió— li aconsella, no deixa el ramat campar amb llibertat, perquè li vol bé (segons la seua perspectiva) i el tracta com a ramat, no com a individu. És per açò que jo trob que ningú no ha de voler fer açò a ningú altre; és per açò que l’única cosa que trob que caldria fer és treballar per restituir sa seua dignitat i, per tant, sa seua llibertat i, un cop sa gent africana haurà assolit sa llibertat, llavors ja decidirà si vol incorporar-se al cristianisme, as catolicisme, a sa mulsumanitat o a s’animisme o as vudú, etc. Sí que pens que tant blancs com negres salesians amb esperit antropològic podeu ajudar a recuperar sa llibertat, i açò es pot fer a través de l’ensenyament de la història africana i amb ajuda de reflexions i discussions filosòfiques asèptiques que propiciïn la pròpia reflexió. És per açò que no m’estranya gens que vos creï problemes açò de la inculturació salesiana. La inculturació és una forma de colonització. Amb açò no vull dir que ses cultures no es puguin barrejar, que no puguin aprendre una de l’altra, que no s’hagin d’influir, per què no? Ben al contrari, però cal evitar la colonització, cal evitar la imposició. Es pot explicar què és el cristianisme i fins i tot què és i com veu es món la salesianitat, però no es pot dir que és pecat actuar segons un altre codi religiós / moral. Açò és el que fan el que anomenem ‘sectes’, i sovint no ens adonem que noltros actuem de manera similar o fins i tot ben igual. La paraula inculturació significa «procés d’integració d’un individu o un grup d’individus en la cultura i la societat amb la qual entra en contacte», i açò és un procés llarg; és el que, en el context dels jueus en l’època de la persecució nazi, quan es parla de les diverses i múltiples societats en què estaven arrelats se’n diu assimilació. Vol dir que res no els distingia de les respectives cultures dels països on vivien; en alguns casos van prendre consciència que eren jueus justament quan va començar-los a perseguir el nazisme. Tu utilitzes l’expressió «inculturació del carisma salesià», una expressió que té, trob jo, un clar ressò de desig d’imposició; és a dir, de colonització. Perquè els processos de la inculturació quan s’esdevenen lliurament no donen cap problema, diria jo; en donen quan la inculturació és forçada.

I a partir d’aquestes matisacions, segons la meua perspectiva, el que ve a continuació va lligat amb aquesta mateixa manera de mirar-ho.

 

2) Valors, els nostres valors i els valors de l’altre (del colonitzador):

Escrius: «El temps de la colonització es prou lluny, i quan Mveng escrivia just començaven a aparèixer la consciència dels drets LGTBI, l’empodarement de la dona i amb ell una nova visió més àmplia i no exclusiva dels drets humans.» En relació amb açò jo voldria dir que trob que el temps de la colonització no és gens lluny, perquè, com deia més amunt, encara dura i, d’altra banda, encara que no durés i els països colonitzats ja haguessin vist restituïda sa seua llibertat i es seus drets, aquella colonització va ser molt forta i molt dura i dubt molt que el record no duri, i dura encara perquè perdura. Si no fos així les joves generacions africanes amb el nul coneixement de la pròpia història que tenen en general no reaccionarien com ho fan davant de sa gent de raça blanca i de les ONGD...

Necessit l’aclariment d’aquestes paraules que he reforçat amb negreta a la teua cita; no entenc què vols dir amb «no exclusiva».

També dius que «l’intel·lectual africà no es pot permetre reduir la seua reflexió a l’argument de la mort del missatger; aquest discurs és occidental i, en conseqüència, neo-colonial». Supòs que amb açò de la «mort del missatger» et vols referir a que no és bo que l’africà/ana faci oïdes sordes al que li diu algú que ve de fora, si aquest té raó en allò que li diu; és a dir, en el context LGTBI, voldria dir (si t’interpret bé) que, encara que vingui d’occident, cal que també a l’Àfrica se sigui sensible als drets LGTBI, perquè són Drets Humans. Si vols dir açò, hi estic del tot d’acord. Els Drets Humans són aquella línia roja que no es pot ultrapassar. Aquesta línia roja s’ha de fer valdre en totes ses cultures i no hi ha cap argument cultural que hi passi per sobre.

I fent èmfasi en el perill que es pot córrer de pensar que s’assoleix la llibertat quan el que es fa és seguir essent depenent només que havent canviat el tirà, afegeixes que:

«una alliberació, que té connotacions edípiques, només pot ser una etapa. Estic convençut que aquesta etapa no la poden conduir militars.» Pens com tu, que aquesta etapa d’«alliberament del pare», en el sentit freudià de «matar el pare» té connotacions edípiques, però açò no vol dir que no sigui necessari «matar el pareۛ» per a alliberar-se’n. I tens raó també en açò que dius que aquest alliberament no el poden conduir militars. I no ho poden fer els militars perquè açò seria una imposició (un cop d’estat sempre és una imposició), de la mateixa manera que qualsevol forma de inculturació forçosa és una imposició. Cal un procés lent i decidit per a fer-se lliure, perquè és un procés que ha de decidir l’individu mateix, és aquest individu el que ha de decidir quin camí vol fer per a obtenir aquesta llibertat; ha de ser un procés lent per a la bona digestió i decidit quant a la determinació, que es faci perquè se sap quin és l’objectiu.

 

3) Alliberar-se de l’un per dependre de l’altre:

Aquest punt ja l’he inclòs en els comentaris anteriors. Crec que és clarivident el que dius: no es pot canviar un bàndol per seguir depenent, només que ara de l’altre bàndol. Confondre açò amb sa llibertat fora ceguesa total i absoluta, i seria una manera de perdre una oportunitat d’alliberament vertader. Seria confondre el camí.

 

4) I el blanc en tot açò:

Sé que ets molt conscient que el color de la pell no et permet manifestar segons quines opinions en públic i també sé que saps i ho has dit moltes vegades que els blancs que treballeu a l’Àfrica heu de passar a un segon pla i deixar les responsabilitats als companys africans de pell negra. Però jo diria —i aquí dissentesc— que els blancs sí que heu de seguir portant sobre les vostres espatlles les responsabilitats que seguiu tenint, com ara aquella que jo esmentava més amunt: la d'ensenyar la història africana a aquells/es africans/es, deixebles vostres que encara no la coneixen. Aquesta és una responsabilitat que seguirem tenint tots/es els/les blancs/ques implicats/des en educació als països africans. Naturalment no és una responsabilitat exclusiva de la raça blanca. Ho és de tot/a aquell/a que, coneixent sa història africana i estant implicat /da en educació no l’ensenya als/a les deixebles que la ignoren. Sí, es sa nostra obligació. I ho és i ho seguirà sent per molt de temps, perquè sa raça blanca ha heretat es pecat del colonitzador com una mena de pecat original i l’ha heretat en sentit figurat i també literal, perquè segueix sent una realitat, allò de la «supremacia blanca»

I dius: «L’argument és que els salesians hem fet opció per la ‘internacionalització’ de les comunitats i no per una necessitat europea de manca de vocacions, sinó com a signe profètic de la necessitat d’un món que té tendència a afirmacions identitàries en cercles tancats.» Precisament la ‘internacionalització’ fa que aquesta responsabilitat-obligació sigui de tots/es, de tots/es els/les que tenim el coneixement de la història africana i som docents o tenim a veure amb la docència.

I afegeixes: «En una reunió de capellans, un senegalès li deia al meu company de comunitat beninès: ‘il ne faut pas oublier que vous êtes des missionnaires et que après un temps vous allez partir, nous sommes de diocésaines et nous allons rester’, li deia per cridar la seua atenció a la necessitat de prudència en la introducció de noves dinàmiques, estils o maneres de fer. El company beninès no va respondre, ho va fer un jesuïta camerunès i vam haver de tallar el debat perquè el to derivava a la confrontació.»

Trob que precisament perquè un dia marxareu i es quedaran els diocesans heu d’obrir els ulls d’aquests diocesans a aquesta mentalitat: que l’alliberament va directament lligat al coneixement de la pròpia història. Crec que ningú, sigui de la raça que sigui pot negar que aquesta és la condició sine qua non. La consciència identitària és necessària per poder avançar, per poder universalitzar-se, no hi ha camí cap a l’altre si hom no té consciència de qui és un/a mateix/a. I per tenir consciència identitària cal conèixer la història pròpia.

I aquí ho deix, esperant haver aportar alguna cosa de profit a les nostres reflexions.

 

Una molt forta abraçada,

 

Anna

 

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO I SALESIANO XEC MARQUÈS COLL (28-08-2023)

TRADUCCIÓN AL ESPAÑOL (de Anna Rossell)

Alaior, 28-08-2023

Querido Xec,

gracias por añadir a nuestras reflexiones el nombre de Engelbert MVENG y algunas citas de sus textos que tienen que ver con el tema que ahora nos ocupa.

 

1) «Privilegiados militantes» en tensión de pertenencia y lo que precede a tu punto 1:

Dices que Engelbert MVENG era teólogo de la liberación, jesuita e historiador de la riqueza cultural de su pueblo. Me ha gustado mucho este concepto que dices que introdujo él, el de «paupérisation anthropologique» (empobrecimiento antropológico). Dice que los estados africanos fueron «privados de todos los útiles de soberanía: sociológica (familia y comunidades «villageoises» (comunidades rurales) y antropológica (la condición humana)». Se refiere siempre a la colonización, física y cultural, por parte de las culturas europeas que los/las esclavizaron, i. e. los/las privaron de su libertad y de su cultura originaria. Y supongo que por esto concluye: «voilà pourquoi la condition nécessaire de tout développement en Afrique doit commencer par la libération et la réhabilitation de l’homme dans sa dignité et ses droits fondamentaux» (Ésta es razón de que la condición necesaria de todo desarrollo en África debe empezar por la liberación del ser humano y la restitución de su dignidad y sus derechos fundamentales).

Yo no conozco a Engelbert Mveng más allá de las observaciones que tú haces de él y de las citas de él que aportas a tu última carta. Como bien dices tú, él fue un intelectual. Tú mencionas este adjetivo substantivado refiriéndote a su formación universitaria, de estudios superiores. Y estoy de acuerdo contigo en que él era un intelectual; lo era, pero la era por su capacidad de análisis en general y de las situaciones históricas en particular, y no por los estudios que tenía (yo creo que la persona intelectual no lo es por tener estudios, sino por su posición crítica ante el mundo, lo es por su tendencia al análisis y a buscar explicaciones; conozco a gente analfabeta que es intelectual y gente que tiene estudios superiores, master, etc. y son soberbios/as analfabetos/as...). Pero me voy por las ramas; éste no es ahora el tema. Retomo el hilo: Sí, Mveng es todo un intelectual y estas afirmaciones suyas son las que hace todo/a aquél/la que tiene un espíritu antropológico. Wiquipedia define la antropología de la manera siguiente:

«La antropología es la disciplina que estudia el ser humano de manera holística. Combina en una sola disciplina los enfoques de las ciencias naturales y de las ciencias sociales y humanas, así como con la filosofía.

Estudia el origen y desarrollo de toda la gama de la variabilidad humana y los comportamientos sociales a lo largo del tiempo y el espacio, es decir, del proceso biosocial de la existencia de la especie humana. La antropología tiene como objeto de estudio todos los seres humanos y todas las dimensiones de la humanidad.»

Vaya por delante que en esta definición, aunque no se menciona de manera expresa, se desprende claramente que la persona estudiosa del ser humano con espíritu y ojos antropológicos, lo estudia de igual a igual, es decir, supuestamente sin prejuicios (digo supuestamente porque ningún ser humano puede desprenderse de prejuicios de manera absoluta). Su comportamiento tiene que ser el de una persona objetiva (en la máxima medida posible), que observa y describe lo que ve, que no interpreta lo que observa según los propios esquemas culturales. El/la antropólogo/a observador/a de un ser o un conjunto de seres que no pertenecen a la cultura del/de la observador/a siempre debe tener en cuenta los porqués y las razones que aporta el sujeto observado o el conjunto de sujetos observados, y nunca sitúa una cultura por encima de la otra, sino que las estudia todas y las analiza como diferentes que son, pero, a su vez, equivalentes. Diría que la actitud objetiva de la persona cualificada para la antropología tiene que mirar de interpretar la sociedad diferente, objeto de su estudio, de la manera más aséptica posible, por lo tanto debe desprenderse de los criterios culturales y morales propios (la moral forma parte de la cultura). Y Engelbert Mveng lo hace. Y hay que subrayar que lo hace por vía doble, porque él, congoleño negro, católico y teólogo católico, fue un hombre colonizado doblemente: lo fue como congoleño negro africano que, a su vez y como fruto de esta colonización, se convirtió, aunque por voluntad propia, en católico y teólogo católico. En este sentido su posición debe de ser bastante difícil. Aun así es capaz de tomar distancia y de afirmar lo que afirma.

Dices que la conclusión de Mveng «es de actualidad 21 años después de la publicación de su artículo y que en el contexto de los golpes de estado de Mali, de Burkina, de la República de Guinea (aunque se menciona menos) y ahora de Níger, la condición necesaria es la justificación más fuerte de su legitimidad. Es una expresión política que suscita militancia. Una militancia que define «buenos» y «malos» tomando la forma de una nueva ideología». Pero —y ahora me avanzo un poco y me refiero a tu punto 3— yo creo que no se tiene que entender la cuestión como una caricatura, como una simplificación en que hay «buenos» y «malos», sino como una cuestión de recuperación de verdadera libertad, una libertad que todavía no tienen los países africanos, porque dependen todavía demasiado de otros países, entretanto ya no solo europeos. El peligro es que, como bien dices, se pretenda crear una nueva ideología basada en esta simplificación y que se piense que, cambiando de bando se arreglará todo, cuando sólo se habrá cambiado de bando para seguir en la dependencia. Es por ello por lo que no debemos perder nunca de vista el objetivo: que todo/a aquel/la que ha perdido en algún momento la libertad debe recuperarla, debe liberarse de TODA dependencia.

Hablas de vuestro último capítulo provincial del mes de febrero en que algún compañero quiso introducir en la discusión el concepto de «paupérisation anthropologique» y que esto acabó creando problemas. Y no me sorprende en absoluto. Sigues diciendo: «Queda camino por hacer, porque lo que llamamos ‘inculturación del carisma salesiano’ integre un análisis social-político-económico de los contextos en los que trabajamos y de África en general. Y un trabajo de reflexión para traducir este análisis en términos de proyectos educativos en nuestras escuelas, centros profesionales, parroquias y actividades de ocio, proyectos de cooperación internacional o de solidaridad»... La tensión se plantea en cómo integrar el dato fundamental del empobrecimiento antropológico en la pastoral» salesiana. Cómo hacer ‘libération et la réhabilitation de l’homme dans sa dignité et ses droits fondamentaux’ el objetivo de la ‘pastoral’». Entiendo que esto os plantee muchos problemas porque creo que toca el núcleo del hueso, el punto más esencial y sensible de la cuestión: la ‘inculturación salesiana’ no deja de ser una forma de colonización; lo fue ya antes la inculturación católica, después la variante salesiana del catolicismo y cuando hablas de «hacer de la liberación y la restitución de su dignidad a la gente africana el objetivo de la pastoral», creo que la expresión que se usa en el mundo salesiano lo refleja: el término ‘pastoral’, que se deriva de ‘pastor’, implica la idea asociada a la profesión de pastor, de pastor de un rebaño, y no es para reírse: las palabras no se eligen porque sí, hay una razón inconsciente que las motiva. El pastor ‘conduce’, dirige a la manada por allá donde su sentido común —su visión— le aconseja, no deja al rebaño campar con libertad, porque le quiere bien (según su perspectiva) y lo trata como rebaño, no como individuo. Es ésta la razón por la que yo creo que nadie debería querer hacer esto a nadie; es ésta la razón por la que lo único que habría que hacer es trabajar para restituir a estas personas su dignidad y, por lo tanto, su libertad, y, una vez la gente africana haya logrado su libertad, entonces ya decidirá si quiere incorporarse al cristianismo, al catolicismo, a la musulmanidad o al animismo o al vudú, etc. Sí que creo que tanto blancos como negros salesianos con espíritu antropológico podéis ayudar a recuperar su libertad, y esto se puede hacer a través de la enseñanza de la historia africana y con ayuda de reflexiones y discusiones filosóficas asépticas que propicien la propia reflexión. Ésta es la razón por la que no me extraña nada que os cree problemas esto de la ‘inculturación salesiana’. La inculturación es una forma de colonización. Con esto no quiero decir que las culturas no se puedan mezclar, que no puedan aprender una de otra, que no se tengan que influir, ¿por qué no? Al contrario, pero hay que evitar la colonización, hay que evitar la imposición. Se puede explicar qué es el cristianismo e incluso qué es y como ve el mundo la salesianidad, pero no se puede decir que es pecado actuar según otro código religioso / moral. Esto es lo que hacen lo que denominamos las ‘sectas’, y a menudo no nos damos cuenta de que nosotros actuamos de manera similar o incluso exactamente igual. La palabra ‘inculturación’ significa «proceso de integración de un individuo o un grupo de individuos en la cultura y la sociedad con la cual entra en contacto», y esto es un proceso largo; es lo que, en el contexto de los judíos en la época de la persecución nazi, cuando se habla de las diversas y múltiples sociedades en que estaban arraigados se denomina asimilación. Significa que nada los distinguía de las respectivas culturas de los países donde vivían; en algunos casos tomaron conciencia de que eran judíos justamente cuando los empezó a perseguir el nazismo. Tú utilizas la expresión «inculturación del carisma salesiano», una expresión que tiene, creo yo, un claro eco de deseo de imposición; es decir, de colonización. Porque los procesos de inculturación cuando acontecen libremente no dan ningún problema; lo dan cuando la inculturación es forzada.

Y a partir de estas matizaciones, según mi perspectiva, lo que viene a continuación va ligado con esta misma manera de mirarlo.

 

2) Valores, nuestros valores y los valores del otro (del colonizador).

Escribes: «El tiempo de la colonización queda bastante lejos, y cuando Mveng escribía justo empezaba a aparecer la conciencia de los derechos LGTBI, el empodaremiento de la mujer y con él una nueva visión más amplia y no exclusiva de los derechos humanos.» En relación con esto yo diría que creo que el tiempo de la colonización no queda nada lejos, porque, como decía más arriba, todavía dura y, por otro lado, aunque no durara y los países colonizados ya hubieran visto restituida su libertad y sus derechos, aquella colonización fue muy fuerte y muy dura y dudo mucho que el recuerdo no dure, y dura todavía porque perdura. Si no fuera así las jóvenes generaciones africanas con el nulo conocimiento de la propia historia que tienen en general no reaccionarían como lo hacen ante su gente de raza blanca y de las ONGD...

Necesito la aclaración de estas palabras que he reforzado con negrita en tu cita; no entiendo qué quieres decir con «no exclusiva».

También dices que «el intelectual africano no se puede permitir reducir su reflexión al argumento de la muerte del mensajero; este discurso es occidental y, en consecuencia, neo-colonial». Supongo que con esto de la «muerte del mensajero» te refieres a que no es bueno que el/la africano/a haga oídos sordos a lo que le dice alguien que viene de fuera, cuando éste/a tiene razón en aquello que le dice; es decir, en el contexto LGTBI, querría decir (si te interpreto bien) que, aunque venga de occidente, hace falta que también en África se sea sensible a los derechos LGTBI, porque son Derechos Humanos. Si quieres decir esto, estoy del todo de acuerdo. Los Derechos Humanos son aquella línea roja que no se puede ultrapasar. Esta línea roja debe hacer valer en todas las culturas y no hay ningún argumento cultural que pase por encima.

Y haciendo énfasis en el peligro que se puede correr de pensar que se logra la libertad cuando lo que se hace es seguir siendo dependiendo, sólo que habiendo cambiado el tirano, añades que: «una liberación, que tiene connotaciones edípicas, sólo puede ser una etapa. Estoy convencido de que esta etapa no la pueden conducir militares.» Creo como tú, que esta etapa de «liberación del padre», en el sentido freudiano de «matar al padre» tiene connotaciones edípicas, pero esto no quiere decir que no sea necesario «matar al padreۛ» para liberarse. Y tienes razón también en esto que dices de que esta liberación no lo pueden conducir militares. Y no lo pueden hacer los militares porque esto sería una imposición (un golpe de estado siempre es una imposición), del mismo modo que cualquier forma de inculturación forzosa es una imposición. Hace falta un proceso lento y decidido para hacerse libre, porque es un proceso que tiene que decidir el individuo mismo, es este individuo el que tiene que decidir qué camino quiere hacer para obtener esta libertad; tiene que ser un proceso lento para la buena digestión y decidido en cuanto a la determinación, que se haga porque se sabe cuál es el objetivo.

 

3) Liberarse del uno para depender del otro:

Este punto ya lo he incluido en los comentarios anteriores. Creo que es clarividente lo que dices: no se puede cambiar un bando para seguir dependiendo, sólo que ahora del otro bando. Confundir esto con la libertad sería ceguera total y absoluta, y sería una manera de perder una oportunidad de liberación verdadera. Sería confundir el camino.

 

4) Y el blanco en todo esto:

Sé que eres muy consciente de que el color de la piel no te permite manifestar según qué opiniones en público y también sé que sabes, y lo has dicho muchas veces, que los blancos que trabajáis en África debéis pasar a un segundo plano y dejar las responsabilidades a los compañeros africanos de piel negra. Pero yo diría —y aquí disiento— que los blancos sí debéis seguir llevando sobre vuestros hombros las responsabilidades que seguís teniendo, como por ejemplo aquella que yo mencionaba más arriba: la de enseñar la historia africana a aquellos/as africanos/as, discípulos/as vuestros/as que todavía no la conocen. Esta es una responsabilidad que seguiremos teniendo todos/as los/las blancos/as implicados/as en educación en los países africanos. Naturalmente no es una responsabilidad exclusiva de la raza blanca. Lo es de todo/a aquel/la que, conociendo la historia africana y estando implicado /da en educación no la enseña a los/las discípulos/as que la ignoran. Sí, es nuestra obligación. Y lo es y lo seguirá siendo por mucho de tiempo, porque la raza blanca ha heredado el pecado del colonizador como un tipo de pecado original y lo ha heredado en sentido figurado y también literal, porque sigue siendo una realidad, aquello de la «supremacía blanca».

Y dices: «El argumento es que los salesianos hemos hecho opción por la ‘internacionalización’ de las comunidades y no por una necesidad europea de carencia de vocaciones, sino como signo profético de la necesidad de un mundo que tiene tendencia a afirmaciones identitarias en círculos cerrados.» Precisamente la ‘internacionalización’ hace que esta responsabilidad-obligación sea de todos/as, de todos/as los/las que tenemos el conocimiento de la historia africana y somos docentes o tenemos que ver con la docencia.

Y añades: «En una reunión de curas, un senegalés le decía a mi compañero de comunidad beninés: ‘il ne faut oublier que vous êtes des missionnaires et que après un temps vous allez partir, nous sommes de diocésaines et nous allons rester’, le decía para llamar su atención sobre la necesidad de prudencia en la introducción de nuevas dinámicas, estilos o maneras de hacer. El compañero beninés no respondió, lo hizo un jesuita camerunés y tuvimos que cortar el debate porque el tono derivaba hacia la confrontación.»

Creo que precisamente porque un día os iréis y se quedarán los diocesanos tenéis que abrir los ojos de estos diocesanos a esta mentalidad: que la liberación va directamente ligada al conocimiento de la propia historia. Creo que nadie, sea de la raza que sea, puede negar que ésta es la condición sine qua non. La conciencia identitaria es necesaria para poder avanzar, para poder universalizarse, no hay camino hacia el otro si se no tiene conciencia de quien es uno/a mismo/a. Y para tener conciencia identitaria hay que conocer la historia propia.

Y aquí lo dejo, esperando haber aportar algo de provecho a nuestras reflexiones.

Un abrazo muy fuerte,

 

Anna

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Etiquetes: