(Español). Traducción al catalán a continuación

CON CONTINUIDAD DE VIDA

…un inmenso silencio reclama
la presencia de la muerte…
ANNA ROSSELL

No he comprendido, he mirado para sobrevivir; sobre todo a las personas, su movimiento, el geiser de vida que supone una prenda de color en un cuerpo.
    También he salido a las calles, buscando a gente que comiera alrededor de una mesa. Desde el pavimento, de pie, separado por la cristalera del restaurante, intentaba convencerme de la continuidad de la vida, a través de los movimientos de la boca al masticar de personas anónimas, de los pliegues que su piel formaba en las comisuras de los labios.
    No he comprendido, he mirado. Me ha sostenido una blusa de color, el orden necesario para poder comer: coger la cuchara, llenarla, llevarla hasta la boca y dejarla de nuevo en el plato. Esta liturgia, para el superviviente, para el descoyuntado, es la plantilla, el mapa que otros humanos le ofrecen para regresarlo a la vida.
    No se vuelve por una idea. No es algo voluntario salir del infierno. A veces sucede; en estas ocasiones alguien de tu especie te imanta sin saberlo hasta la vida, tu otra vida. Después, retrospectivamente, te parecerá que consentiste, que permitir ser sacudido de la muerte fue tu única acción.
    Lo que hace a un hombre poeta es este viaje.
    Poeta es el que regresa de la muerte, pero que mientras estuvo en ella nunca supo si habría regreso. Poeta es el que enmudeció primero, por si el silencio es la música que liba el dolor.
    Así, después de la travesía del desierto, si el poeta vuelve a nombrar, lo hace con el aliento de todos sus muertos; por esto, y solo por esto, su palabra da la vida cuando nombra, porque el hálito de los sacrificados reverdece entre las sílabas.
    Solo así entiendo, con los muertos y los vivos unidos, el sentimiento de eternidad de un verso, de un beso, fruto de esta alianza entre supervivientes y víctimas o, dicho de otra manera, entre el poeta y su poesía.

ALFONSO LEVY

POSTDATA. Estas notas fueron escritas después de la lectura de AUSCHWITZ-BIRKENAU. La pradera de los abedules, de Anna Rossell, texto magistral por su valentía, por su hondura y por su elevación.
*
*
(Català)

EPÍLEG D'ALFONSO LEVY AL POEMARI "AUSCHWITZ-BIRKENAU. LA PRADA DELS BEDOLLS / LA PRADERA DE LOS ABEDULES", DE ANNA ROSSELL, Ed. InVerso, Barcelona, 2015

AMB CONTINUÏTAT DE VIDA

... la immensitat del silenci [...] reclama
la presència dels absents ...
ANNA ROSSELL

No he comprès, he mirat per sobreviure; sobretot a les persones, el seu moviment, el guèiser de vida que suposa una peça de color en un cos.
També he sortit als carrers, buscant gent que mengés al voltant d'una taula. Des del paviment, dempeus, separat per la vidriera del restaurant, intentava convèncer-me de la continuïtat de la vida, a través dels moviments de la boca en mastegar de persones anònimes, dels plecs que la seva pell formava a les comissures dels llavis .
No he comprès, he mirat. M'ha sostingut una brusa de color, l'ordre necessari per poder menjar: agafar la cullera, omplir-la, portar-la fins a la boca i deixar-la de nou al plat. Aquesta litúrgia, per al supervivent, per al desllorigat, és la plantilla, el mapa que altres humans li ofereixen per tornar-lo a la vida.
No es torna per una idea. No és una qüestió voluntària sortir de l'infern. A vegades passa; llavors algú de la teva espècie t’imanta sense saber-ho fins a la vida, la teva altra vida. Després, retrospectivament, et semblarà que consentires, que permetre ser sacsejat per la mort va ser la teva única acció.
El que fa a un home poeta és aquest viatge.
Poeta és qui torna de la mort, però que mentre va ser-hi mai va saber si hi hauria retorn. Poeta és qui va emmudir primer, per si el silenci és la música que liba el dolor.
Així, després de la travessia del desert, si el poeta torna a nomenar, ho fa amb l'alè de tots els seus morts; per això, i només per això, la seva paraula dóna la vida quan nomena, perquè l'hàlit dels sacrificats reverdeix entre les síl•labes.
Només així entenc, amb els morts i els vius units, el sentiment d'eternitat d'un vers, d'un bes, fruit d'aquesta aliança entre supervivents i víctimes o, altrament dit, entre el poeta i la seva poesia.

ALFONSO LEVY

POSTDATA. Aquestes notes foren escrites després de la lectura d’AUSCHWITZ-BIRKENAU. La prada dels bedolls, d'Anna Rossell, text magistral per la seva valentia, per la seva fondària i per la seva elevació.

(Traducció al català d'Anna Rossell)