Al original catalán sigue su traducción al español 

Font: http://www.valors.org/josep-maria-carbonell-la-blasfemia-pot-situar-se-e...

3 FEBRER 2015

Arran dels atemptats terroristes a França, Josep Maria Carbonell (Barcelona, 1957) va afirmar en un article publicat el 20 de gener a CatalunyaReligio.cat: “La blasfèmia pot sustentar la base d’un discurs “d’odi” contra aquells que practiquen determinada religió i pot resultar ofensiu”.  Llicenciat en Filosofia i Lletres, president de la Fundació Joan Maragall de diàleg entre el món cristià i el món de la cultura, l’actual degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna URL aporta un punt de vista poc habitual aquests dies segons el qual les vinyetes sobre Mahoma de ‘Charlie Hebdo’ podrien incloure’s en el “discurs de l’odi”, que a parer seu no pot ser emparat per la llibertat d’expressió.

Vostè ha escrit un article reflexionant sobre la blasfèmia en relació als fets de ‘Charlie Hebdo’. A casa nostra gairebé ningú més ha recorregut a aquest pecat capital en relació a la crisi terrorista a Paris. Advertia vostè que, tot i que la blasfèmia no sigui pecat, cal pensar si s’inclou en l’anomenat “discurs de l’odi”.

Fa un any vaig promoure, a la facultat de la qual sóc degà, un seminari sobre la blasfèmia. També, quan era president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya aquest era un dels temes recurrents de debat. Per això, quan vaig veure el fet abominable de 'Charlie Hebdo' i el debat que s’obria sobre els límits de la llibertat d’expressió, sobre el respecte a les conviccions personals i religioses i sobre la col·lisió entre aquests dos drets… vaig recordar les meves sessions al CAC i aquest seminari. Entenguem-nos: jo sóc un defensor de la llibertat d’expressió, perquè sense la màxima llibertat d’expressió no es pot construir una societat; la llibertat és indissociable de la llibertat d’expressió. Els pares fundadors dels EUA ho van afirmar a la declaració de drets de la Convenció de Filadelfia. Posteriorment a Europa, a la Revolució Francesa també. Per tant, evidentment, la llibertat és fonamental. Ara bé, la llibertat d’expressió és un dret que no té límits? Aquest és el tema sobre el qual hem de reflexionar amb més profunditat. En la tradició jurídica americana la llibertat d’expressió no té límits, però en el cas europeu sí –en alguns països no pots fer apologia del nazisme, per exemple–.

Vostè afirma doncs que potser caldria repensar si les caricaturitzacions de divinitats també s’haurien de limitar per llei.

La llibertat d’expressió té els seus límits. Com es contempla en el marc europeu, un límit és el hate speech, el discurs de l’odi: no pots, emparant-te en la llibertat d’expressió, promoure un discurs que inciti a l’odi racial, ètnic… o religiós. La pregunta és: la blasfèmia –injuriar el nom de Déu en va– incorpora el discurs de l’odi? Un discurs que afecta a l’odi entre religions? Jo sóc del parer que en alguns aspectes sí, la blasfèmia pot situar-se en el terreny del discurs de l’odi. Hem de vetllar-ho molt, tot això… perquè hem de respectar les sensibilitats profundes religioses de l’altre. Aquest és el tema central. La llibertat d’expressió empara vulnerar el sentiment religiós que un pot viure? Jo crec que no. I més quan estem en un món globalitzar, constituït de relats religiosos diferents, en un món on els ciutadans que el formen han viscut processos històrics d'il·lustració, de sistemes jurídics diferents, d’experiències religioses molt diferents… i en què la percepció de la seva religió i espiritualitat és concebuda de formes molt diferents.

Però és clar, una cosa és un pecat i l’altra un delicte, com afirmava vostè a l’article que li va recordar l’escriptor Vicenç Villatoro…

És un tema que hem de debatre amb fredor, amb consciència històrica; no portats pels fets de 'Charlie Hebdo', en moments de gran tensió. Hem d’intentar fer un debat a fons sobre dues coses. Primer, sobre la llibertat d’expressió com a valor superior, com a dret fonamental, però també dels seus límits: podem emparar-nos en la llibertat d’expressió a internet per fer campanyes per captar guerrillers jihadistes? Per explicar com es fabrica la bomba atòmica? Per promoure l’odi racial? I després: és possible fer una regulació a internet? És possible pensar que hi ha límits a la llibertat d’expressió que és necessari establir en un marc normatiu? Són temes delicats. Jo, quan era president del CAC, vaig aprendre que quan hi havia un tema no clar que afectava la llibertat d’expressió, era millor decantar-se sempre per la llibertat d’expressió; és molt millor tenir-la amb deficiències que no tenir-la. S’ha d’anar amb molta cura, però crec que en les nostres societats complexes i multiculturals, on l’imperi de la llei és manifestament clar, ens podem aventurar a regular aspectes que limitin un dret fonamental.

Quin és l’altre aspecte a plantejar-se?

L’ha plantejat el primer ministre francès Manuel Valls; és sobre el que jo anomeno la “laïcitat inclusiva”. Ell parlava de la necessitat d’una laïcitat per transmetre els valors republicans. Però quan el vaig sentit, vaig tenir la sensació que aquest debat necessari sobre laïcitat vol dir un debat sobre els valors de convivència compartits en un país que també passa pel respecte profund a les creences religioses dels seus membres. Per tant, al costat del tema de la llibertat d’expressió i els seus límits hi ha un altre tema de fons que és el de la laïcitat inclusiva del qual a Europa hem de ser pioners, saber tractar a fons com gestionar la diversitat cultural i els valors que conformen les comunitats cíviques.

Hi ha qui diu, però, que la democràcia també depèn de la sàtira. Que és un element indispensable.

A veure, jo no vaig entendre mai que el jutge retirés El Jueves amb les imatges del llavors príncep Felip, fa un temps. Va ser un despropòsit. Aquelles institucions que no són transcendents han de ser objecte de crítica i sàtira. La blasfèmia és una altra cosa; jo crec que el camp de la religió és diferent. Potser per a molts francesos és el mateix la vivència nacional que la vivència religiosa, però per a mi no. Una sàtira amb les institucions cíviques… cap problema; amb Déu –o amb els déus–… és una mica diferent.

És una excepció?

Sí, sobretot en aquest món tan plural, tan diferent, amb processos de modernització tan diferents, amb concepcions del món molt diferents, que ara conviuen junts. És que d’això no en som conscients! Ens hem de fer a la idea que el món no és global sinó glocal, perquè la globalitat es confon amb la localitat. I la comunitat musulmana del Iemen pot viure en un barri de Paris. I la comunitat cristiana hauria de poder viure al Iemen, cosa que no passa sovint, per cert.

Parla de processos de modernització. Potser aquesta és la clau de l’enuig. No hem de ser exigents amb la societat musulmana, que passi per aquest procés de modernització i convèncer-la de què ha de ser possible potser no la blasfèmia però si la sàtira descarnada amb les seves institucions o alguns elements de la seva cultura?

Amb franquesa: jo no conec la religió musulmans per poder respondre’t. Jo sé que hi ha musulmans amb diverses intensitats de creences, però la gran majoria respecten el Ramadà. Però fins a quin punt l’ofensa arriba al cor de la seva creença? No sé si és una utilització política al servei d’una confrontació entre Occident i Orient, que pot ser, però no sé prou fins on aquesta ofensa és viscuda, a nivell d’intensitat.

Però és que anem allà mateix: no tenim perquè conèixer-ho. Aquí qui vol fa sàtira amb la Quaresma… per tant també ens n’hauríem de poder riure del Ramadà, no? Potser no dels déus però sí de les pràctiques culturals associades… on posem el límit?

Hauríem d’aplicar el sentit comú i recordar que ja no som societats estanques, que els continguts de Charlie Hebdo arriben a qualsevol racó del món. Hem de saber trobar el sentit comú a la qüestió; juguem amb foc. Quan no som prou contundents en tallar continguts a internet que promouen l’odi i el racisme, emparats per la llibertat d’expressió, jo crec que no actuem amb prou intel·ligència. Quan abraçant la llibertat d’expressió com a valor fonamental, no ens adonem que hi ha centenars de milions d’habitants que això ho viuen com un insult molt gran, jo crec que no estem actuant amb la suficient finezza que demana la gestió de la convivència. Estem en un moment apassionant, però molt difícil. La globalització comporta que els relats i les cultures estan potser no en convivència però sí en contacte, juxtaposades. Abans els musulmans d’Aràbia Saudita vivien estancs; ara són els primers que amb els seus diners fomenten la seva concepció pròpia de religió musulmana. Només demanaria que, a l’hora de jutjar aquests temes, fóssim prou honestos i ens intentéssim posar a la pell dels altres. En la pell d’algú que ha viscut en una ciutat petita del Marroc, d’Algèria, que només ha viscut una escola musulmana, que només ha viscut el context musulmà… posem-nos-hi. No els posem, abans de començar, l’etiqueta de premoderns, d’incults, d’estar vivint en una etapa premoderna, en la seva infantesa intel·lectual… i mirem de construir un món junts, que és el gran repte.

També es podria veure com que ajudar-los a donar el pas és aprendre a saber riure’s d’allò de què fins ara no s’han atrevit a riure…

Sí, però no imposem processos occidentals. Hem volgut implementar en aquests països el nostre sistema jurídic, econòmic, de valors… perquè estem convençuts que és el millor. I un dels motius de patiment en el món és que davant d’això hi ha una reacció molt forta. Hem de ser més respectuosos i intentar comprendre de veritat l’altre; no per retrocedir sinó per conviure. Ens cal més finezza.

Qui ha d’articular aquest debat sobre els límits de la llibertat d’expressió?

Tots estem cridats a dir-hi la nostra: els governs, els mitjans de comunicació, els intel·lectuals i les universitats… per tal d’afirmar els nostres valors i alhora acollir allò nou que ve. Hem de respondre de manera prepositiva. Jo sóc partidari de la co-regulació: la llibertat d’expressió pot co-regular-se. Per filar prim, per posar-nos d’acord, hi ha d’haver una participació dels agents, dels subjectes, de la societat, dels col·lectius… després d’un llarg debat de participació. I, amb aquesta participació, s’ha de demanar una regulació administrativa que no sigui simplement l’acord de 135 diputats –en el cas català– sinó un consens molt més ampli. I amb consells després que ho segueixin i ho garanteixin.

(Revista Valors, 03-02-2015)

*

Traducción al español de Anna Rossell

Fuente: http: //www.valors.org/josep-maria-carbonell-la-blasfemia-pot-situar-se-e ...

3 FEBRERO 2015

A raíz de los atentados terroristas en Francia, Josep Maria Carbonell (Barcelona, ​​1957) afirmó en un artículo publicado el 20 de enero a CatalunyaReligio.cat: "La blasfemia puede sustentar la base de un discurso ‘de odio’ contra aquellos que practican determinada religión y puede resultar ofensivo". Licenciado en Filosofía y Letras, presidente de la Fundación Joan Maragall de diálogo entre el mundo cristiano y el mundo de la cultura, el actual decano de la Facultad de Comunicación Blanquerna URL aporta un punto de vista poco habitual estos días según el cual las viñetas sobre Mahoma de 'Charlie Hebdo' podrían incluirse en el "discurso del odio", que a su juicio no puede ser amparado por la libertad de expresión.

Usted ha escrito un artículo reflexionando sobre la blasfemia en relación a los hechos de 'Charlie Hebdo'. En nuestro país casi nadie más ha recurrido a este pecado capital en relación a la crisis terrorista en París. Advertía usted que, aunque la blasfemia no sea pecado, hay que pensar si se incluye en el llamado "discurso del odio".

Hace un año promoví en la facultad de la que soy decano un seminario sobre la blasfemia. También cuando era presidente del Consejo del Audiovisual de Cataluña éste era uno de los temas recurrentes de debate. Por eso, cuando vi el hecho abominable de ‘Charlie Hebdo’ y el debate que se abría sobre los límites de la libertad de expresión, sobre el respeto a las convicciones personales y religiosas y sobre la colisión entre estos dos derechos... recordé mis sesiones en el CAC y este seminario. Entendámonos: yo soy un defensor de la libertad de expresión, porque sin la máxima libertad de expresión no se puede construir una sociedad; la libertad es indisociable a la libertad de expresión. Los padres fundadores de EEUU lo afirmaron en la declaración de derechos de la Convención de Filadelfia. Posteriormente en Europa, en la Revolución Francesa también. Por lo tanto, evidentemente, la libertad es fundamental. Ahora bien, ¿la libertad de expresión es un derecho que no tiene límites? Éste es el tema sobre el que debemos reflexionar con más profundidad. En la tradición jurídica estadounidense la libertad de expresión no tiene límites, pero en el caso europeo sí -en algunos países no se puede hacer apología del nazismo, por ejemplo-.

Usted afirma pues que tal vez habría que repensar si las caricaturizaciones de divinidades también deberían limitarse por ley.

La libertad de expresión tiene sus límites. Como se contempla en el marco europeo, un límite es el hate speech, el discurso del odio: amparándote en la libertad de expresión no puedes promover un discurso que incite al odio racial, étnico... o religioso. La pregunta es: ¿la blasfemia -injuriar el nombre de Dios en vano- incorpora el discurso del odio? ¿Un discurso que afecta al odio entre religiones? Yo soy de la opinión que en algunos aspectos sí, la blasfemia puede situarse en el terreno del discurso del odio. Debemos cuidar mucho todo esto... porque debemos respetar las sensibilidades profundas religiosas del/de la otro/a. Éste es el tema central. ¿La libertad de expresión ampara vulnerar el sentimiento religioso que uno/a puede vivir? Yo creo que no. Y más cuando estamos en un mundo globalizado, constituido por discursos religiosos diferentes, en un mundo donde los/las ciudadanos/as que lo conforman han vivido procesos históricos de ilustración, de sistemas jurídicos diferentes, de experiencias religiosas muy diferentes... y en el que la percepción de su religión y espiritualidad es concebida de formas muy diferentes.

Pero, claro, una cosa es un pecado y la otra un delito, como afirmaba usted en el artículo que le recordó el escritor Vicenç Villatoro...

Es un tema que debemos debatir con frialdad, con conciencia histórica; no llevados por los hechos de ‘Charlie Hebdo’, en momentos de gran tensión. Debemos intentar debatir a fondo dos cosas. Primero, sobre la libertad de expresión como valor superior, como derecho fundamental, pero también de sus límites: ¿podemos ampararnos en la libertad de expresión en Internet para hacer campañas para captar guerrilleros yihadistas? ¿Para explicar cómo se fabrica la bomba atómica? ¿Para promover el odio racial? Y después: ¿es posible regular lo que circula en Internet? ¿Es posible pensar que hay límites a la libertad de expresión que es necesario establecer en un marco normativo? Son temas delicados. Yo, cuando era presidente del CAC, aprendí que cuando no estaba claro un tema que afectaba a la libertad de expresión, era mejor decantarse siempre por la libertad de expresión; es mucho mejor tenerla deficiente que no tenerla. Hay que tener mucho cuidado, pero creo que en nuestras sociedades complejas y multiculturales, donde el imperio de la ley es manifiestamente claro, nos podemos aventurar a regular aspectos que limiten un derecho fundamental.

¿Cuál es el otro aspecto a plantearse?

Lo ha planteado el primer ministro francés Manuel Valls; es sobre lo que yo llamo la "laicidad inclusiva". Él hablaba de la necesidad de una laicidad para transmitir los valores republicanos. Pero cuando lo oí tuve la sensación de que este debate necesario sobre laicidad significa un debate sobre los valores de convivencia compartidos en un país, que también pasa por el respeto profundo a las creencias religiosas de sus miembros. Por tanto, junto al tema de la libertad de expresión y sus límites hay otro tema de fondo que es el de la laicidad inclusiva del que en Europa debemos ser pioneros/as, saber tratar a fondo cómo gestionar la diversidad cultural y los valores que conforman las comunidades cívicas.

Sin embargo hay quien dice que la democracia también depende de la sátira. Que es un elemento indispensable.

A ver, yo no entendí nunca que el juez retirara El Jueves con las imágenes del entonces príncipe Felipe, hace un tiempo. Fue un despropósito. Aquellas instituciones que no son trascendentes deben ser objeto de crítica y sátira. La blasfemia es otra cosa; yo creo que el campo de la religión es diferente. Quizás para muchos/as franceses/as es lo mismo la vivencia nacional que la vivencia religiosa, pero para mí no. Una sátira con las instituciones cívicas ... ningún problema; con Dios -o con los dioses-... es un poco diferente.

¿Es una excepción?

Sí, sobre todo en este mundo tan plural, tan diverso, con procesos de modernización tan diferentes, con concepciones del mundo muy distintas, que ahora conviven juntos. ¡Es que de eso no somos conscientes! Nos tenemos que hacer a la idea de que el mundo no es global sino glocal, porque la globalidad se confunde con la localidad. Y la comunidad musulmana de Yemen puede vivir en un barrio de París. Y la comunidad cristiana debería poder vivir en Yemen, lo que no sucede a menudo, por cierto.

Habla de procesos de modernización. Quizás ésta es la clave del enfado. ¿No debemos ser exigentes con la sociedad musulmana, que pase por este proceso de modernización y convencerla de que debe ser posible tal vez no la blasfemia pero sí la sátira descarnada con sus instituciones o algunos elementos de su cultura?

Con franqueza: yo no conozco la religión musulmanes para poder responderte. Yo sé que hay musulmanes con diversas intensidades de creencias, pero la gran mayoría respetan el Ramadán. ¿Pero hasta qué punto la ofensa llega al corazón de su creencia? No sé si es una utilización política al servicio de una confrontación entre Occidente y Oriente, puede ser, pero no sé hasta dónde esta ofensa es vivida, a nivel de intensidad.

Pero es que esto desemboca en lo mismo: no tenemos por qué conocerlo. Aquí quien quiere hace sátira con la Cuaresma... por lo tanto también nos deberíamos poder reír del Ramadán, ¿no? Quizá no de los dioses, pero sí de las prácticas culturales asociadas... ¿donde ponemos el límite?

Deberíamos aplicar el sentido común y recordar que ya no somos sociedades estancas, que los contenidos de ‘Charlie Hebdo’ llegan a cualquier rincón del mundo. Tenemos que saber encontrar el sentido común a la cuestión; jugamos con fuego. Cuando no somos lo suficientemente contundentes al cortar contenidos en Internet que promueven el odio y el racismo, amparados por la libertad de expresión, yo creo que no actuamos con suficiente inteligencia. Cuando abrazando la libertad de expresión como valor fundamental, no nos damos cuenta de que hay cientos de millones de habitantes que esto lo viven como un insulto muy grande, yo creo que no estamos actuando con la suficiente finezza que pide la gestión de la convivencia. Estamos en un momento apasionante, pero muy difícil. La globalización conlleva que los discursos y las culturas están quizás no en convivencia pero sí en contacto, yuxtapuestas. Antes los musulmanes de Arabia Saudita vivían estancos; ahora son los primeros que con su dinero fomentan su concepción propia de religión musulmana. Sólo pediría que, a la hora de juzgar estos temas, fuéramos suficientemente honestos y nos intentáramos poner en la piel de los demás. En la piel de alguien que ha vivido en una ciudad pequeña de Marruecos, de Argelia, que sólo ha vivido una escuela musulmana, que sólo ha vivido el contexto musulmán... pongámonos en su piel. No les colguemos, antes de comenzar, la etiqueta de premodernos, de incultos, de estar viviendo en una etapa premoderna, en su niñez intelectual... y tratemos de construir un mundo juntos, éste es el gran reto.

También se podría entender como que ayudarles a dar el paso es aprender a saber reírse de lo que hasta ahora no se han atrevido a reírse...

Sí, pero no impongamos procesos occidentales. Hemos querido implementar en estos países nuestro sistema jurídico, económico, de valores... porque estamos convencidos de que es el mejor. Y uno de los motivos de sufrimiento en el mundo es que ante esto hay una reacción muy fuerte. Debemos ser más respetuosos e intentar comprender de verdad al/a la otro/a; no para retroceder sino para convivir. Necesitamos más finezza.

¿Quién debe articular este debate sobre los límites de la libertad de expresión?

Todos estamos llamados a dar nuestra opinión: los gobiernos, los medios de comunicación, los intelectuales y las universidades... para afirmar nuestros valores y a la vez acoger lo nuevo que viene. Debemos responder de manera prepositiva. Yo soy partidario de la co-regulación: la libertad de expresión puede co-regularse. Para hilar fino, para ponernos de acuerdo, tiene que haber una participación de los agentes, de los sujetos, de la sociedad, los colectivos... después de un debate de participación. Y, con esta participación, se debe pedir una regulación administrativa que no sea simplemente el acuerdo de 135 diputados -en el caso catalán-, sino un consenso mucho más amplio. Y con consejos después que lo sigan y lo garanticen.

(Revista Valors, 03-02-2015)