Nova carta d'Anna Rossell al teòleg i salesià Xec Marquès Coll / Nueva carta de Anna Rossell al teólogo y salesiano Xec Marquès Coll

  • La filòloga, poeta i crítica literària  Anna Rossell
  • L'escriptora i gestora cultural Anna Rossell /La escritora, poeta y gestora cultural Anna Rossell

Al original catalán sigue traducción al español

CARTA D’ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS

(30-01-2023)

Estimat Xec,

sé que vas de corcoll i que estàs prou ocupat mentalment i física com per a escriure llargues cartes; sé que fins i tot —i malgrat el que a tu tant t’agrada— et manca temps per a sa reflexió sobre els temes que ens ocupen i ens pre-ocupen a tots dos. Però també és cert que jo tenc més flexibilitat horària per a sa meua feina i més llibertat per a fer-la. Així que he decidit seguir amb una altra carta, encara que tu no hagis pogut respondre’m a sa darrera meva. Tanmateix, no vull fer-te pressió. Tu no et preocupis si no la pots respondre com i quan t’agradaria.

Per correu electrònic sí que em vas enviar un link que parlava des darrer llibre (novel·la) de l’escriptora mauriciana d’origen indi Ananda Devi. Aquesta escriptora la vàrem convidar a la Trobada d’Escriptors/es Africans/es i Antillans/es Mercat d’Històries, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el desembre del 2003. D’això ja fa molts anys. Va ser una trobada magnífica. Vàrem aconseguir fer venir més de vint autors/es africans/es i antillans/es i altres més de vint contraparts d’autors/es catalans/es, que van dialogar sobre un munt de temes relatius a la literatura, a l’escriptura i a l’edició. A més, també vàrem organitzar un llarguíssim programa d’actes paral·lels (entrevistes, cinema, exposicions, tot relacionat amb el continent africà i les Antilles). Va ser una gran festa. Molt interessant.

Record l’Ananda Devi, ara que tu m’has enviat aquest enllaç que parla de la seva darrera novel·la, que, lamentablement, encara no s’ha traduït ni al català ni a l’espanyol, però la puc demanar en l’original francès. Tenc ganes de llegir-la. L’Ananda Devi m’interessa molt especialment (com de fet totes les autores africanes) perquè és una dona molt interessant per moltes raons: prové d’una cultura (o més d’una) molt diferent a sa meua, és feminista practicant i escriu sobre temes que em toquen directament: el patriarcat i tantes vivències que tenim en comú per la nostra comú condició de dones. També escriu sobre la transsexualitat i la prostitució, dos temes que també m’interessen, sobre tot quan s’hi escriu amb mirada de dona sensible i clarivident. La seua darrera novel·la tracta aquests últims temes i duu es títol Le rire des deesses (El riure de les deesses). Per desgràcia només s’han traduït d’aquesta autora dos llibres a l'espanyol i cap a cap de les altres llengües de l’Estat. Aquesta novel·la última va guanyar el Prix Femina Des Lycéens 2021 i sembla que es llegeix molt als instituts de secundària de França, perquè crec que el tema és interessant i molt educatiu per als/a les adolescents.

A la teva última carta, la del 16-10-2022, escrivies:

«Sí, que fa bé escriure i fa bé llegir. Trobar l’altre per la mediació de la paraula escrita. Anar endavant i enrere del desplegament de la reflexió, entretenir-se en una frase, rellegir i rumiar el text. Des de la religió es parla de textos sagrats, car també Déu té necessitat de dir-se en escriptura. Sí que és una tragèdia que s’estigui perdent l’escriure i el llegir; és una tragèdia que molta gent no trobi gust a gastar temps a només llegir.»

Cert. Tot el que dius en aquest paràgraf ho compartesc absolutament. I s’altre dia, que vaig fer una xerrada a una biblioteca maresmenca sobre l’art de novel·lar i justament tocàvem el tema de l’escriptura (de la creativitat en general, però de l’escriptura en particular), en parlava, d’açò. L’Ananda Devi —cito paraules d’ella que he trobat reproduïdes en el link que em vas enviar tu— diu sobre açò: «c'est dans mes livres que je me sens vraiment vivre, en écrivant que je me sens vivre et que je sens que je vaux quelque chose, que ça valait la peine de vivre parce que j'ai écrit». Ella ho expressa en termes del tot extrems i absoluts. Però jo crec que té raó: jo crec que escriure és una activitat molt intensa i guaridora, com també ho és parlar. Però escriure és encara més ric que rallar. Perquè escriure, a més de permetre descarregar l’ànima i alliberar-la de preocupacions i maldecaps, també és divertit o pot ser-ho, també permet reflexionar sobre el text escrit amb calma, rellegir-lo i pensar-hi. Pot ser una descàrrega immediata i en aquest sentit s’assembla a parlar amb algú sobre un tema, però escriure sobre el mateix tema hi afegeix la relectura sobre el tema elegit i, si són coses que (pre)ocupen l’ànima pròpia tenen l’avantatge que ajuden a la introspeccio i a l’autoconeixement. Això passa en qualsevol mena de text, tant si es tracta de ficció (narrativa, conte), com d’un diari personal, com de poesia, com d’assaig); aquesta dimensió de l’escriptura és magnífica i té qualitats guaridores en qualsevol dels gèneres en què decidim escriure. I no té res a veure amb si la persona que escriu té la intenció de publicar o no la té. Escriure té una funció catàrtica, directament o indirecta. I és molt enriquidor. Llegir té moltes qualitats positives i també és molt enriquidor, però no tant com escriure.

Però tu feies referència a la necessitat d’escriure’s de Dèu. Deies: «Des de la religió es parla de textos sagrats, car també Déu té necessitat de dir-se en escriptura». I, si no record malament, jo ja et deia en algun moment que no és Dèu qui té aquesta necessitat d’escriure’s (ja sé que la teua afirmació es pot interpretar d’una altra manera: no només com que Déu té necessitat d’escriure’s a si mateix, sinó també com que és l’ésser humà qui té la necessitat d’escriure sobre Déu), però, per si un cas, vull aclarir: Déu és una abstracció i no té CAP necessitat de res, és l’ésser humà qui té necessitat d’imaginar Déu i sembla que també d’escriure’l. Dic «sembla que» perquè els éssers humans han escrit com si fossin Déu i sobre les suposades voluntats divines, que vénen a ser les prescripcions i les prohibicions que Déu encarrega a la persona humana (penso en l’Antic Testament —els deu manaments—, l’Alcorà i la Càbala, en diverses religions). Però Déu no té necessitat d’escriure’s ni de res. És l’esser humà qui té aquesta necessitat. I quan dic que la persona humana sembla que també té necessitat d’escriure sobre les voluntats de Déu vull subratllar que no em sembla gens clar que escriure sobre les voluntats de Déu sigui una necessitat pura de l’humà. Sí que crec que per a l’humà és una necessitat imaginar Déu, fins i tot ho deu ser escriure sobre com l’imagina. Però escriure sobre què vol Déu que l’ésser humà faci o què deixi de fer l’ésser humà no em sembla que sigui una necessitat en si mateixa, al manco no només. Crec que aquesta darrera escriptura està contaminada per un interès (o potser per més d’un). Un dels interessos que em vénen primer al cap són raons pràctiques en les èpoques en què es van escriure aquests llibres. Pràctiques per a la bona convivència social entre les persones. De fet —i vull referir-me sobre tot als llibres sagrats més antics— quan escriuen sobre què ha de fer la persona per ser bona i què no ha de fer si vol seguir essent bona (i. e. què està prohibit), es parla de capteniments que sovint fan referència a lleis que ajuden a viure bé en societat i a hàbits que prevenen malalties, per exemple no matar, estimar al pare i a la mare, abstenir-se de relacions sexuals fora del matrimoni, abstenir-se de menjar carn de porc... etc.). Escriure aquestes lleis en forma de manament diví n’assegurava el seu compliment, les feia més respectades, no hi ha dubte.

I en el cas dels Textos Sagrats Antics, els de totes les religions, aquests textos els han escrit homes des de la perspectiva de la mirada masculina i masclista (que en teoria no és el mateix, però en aquelles èpoques era pràcticament idèntic; era una mirada patriarcal: les lleis i tota mena de textos només eren escrits per homes, individus mascles; l’excepció confirma la regla). Així l’AT parla sempre dirigint-se i parlant a l’home (i aquí no val dir que la paraula ‘home’ és un genèric que inclou home i dona, no; és ben clar que l’AT pensa només en el mascle: No desitjaràs la dona del proïsme; està ben clar que la dona és invisible, no existeix ni té desitjos (menys encara sexuals, on vas a parar!), és purament un objecte de desig sexual per al mascle i per açò es dirigeix a ell); o només veu la dona com a subjecte de temptació: al Gènesi és ella qui tempta a Adam, no és ella qui es veu temptada per ell, etc. no calen més exemples).

És per açò que aquests Textos són fundacionals del patriarcat, la base sobre la que es conserven els fonaments del patriarcat i el perpetuen. Per açò cal que es reescriguin fent-ne una relectura des del punt de mira femení, i, evidentment, cal posar-los al dia, cal una nova hermenèutica. Aquesta concepció de la dona per part del humà masculí, aquesta manera de veure-la i —cosa molt més greu encara— fins i tot la mirada de la pròpia dona sobre ella mateixa i sobre les altres dones és patriarcal, encara és vigent avui en dia, tant en la nostra societat com en les societats d’altres cultures. La meva generació (i d’altres posteriors) hem estat víctimes d’aquesta mirada i el problema segueix, per bé que s’ha anat guanyant alguna petita parcel·la, que, amb l’evolució que està fent el món, torna a perillar i fins a retrocedir. De fet, hi ha molts símptomes que indiquen que aquest retrocés ja fa uns anys que es detecta (enquestes entre nois i noies joves del nostre país permeten veureu-ho, entre altres).

I aquí ho deix, Xec, amb una molt forta abraçada i els meus desitjos que tots els vostres projectes tirin endavant amb èxit i sense maldecaps.

Anna

*

Traducción al español de Anna Rossell

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS COLL

(30-01-2023)

Querido Xec:

sé que vas de coronilla y que estás lo bastante ocupado mental y físicamente como para poder escribir largas cartas; sé que incluso —y a pesar de que a ti tanto te gusta la reflexión— te falta tiempo para reflexionar sobre los temas que nos ocupan y nos pre-ocupan a los dos. Pero también es cierto que yo tengo más flexibilidad horaria para mi trabajo y más libertad para llevarlo a cabo. Así que he decidido seguir con otra carta, aunque tú no hayas podido responderme a la última mía. Aun así, no quiero presionarte. Tú no te preocupes si no la puedes responder cómo y cuándo te gustaría.

Por correo electrónico sí que me enviaste un link que remitía al último libro (novela) de la escritora mauriciana de origen indio Ananda Devi. A esta autora la invitamos al Encuentro de Escritores/as Africanos/as y Antillanos/as Mercado de Historias, que tuvo lugar en el Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona en diciembre de 2003. De esto ya hace muchos años. Fue un encuentro magnífico. Conseguimos hacer venir a más de veinte autores/as africanos/as y antillanos/as y a otros/as más de veinte contrapartes de autores/as catalanes/as, que dialogaron sobre un montón de temas relativos a la literatura, a la escritura y a la edición. Además, también organizamos un larguísimo programa de actos paralelos (entrevistas, cine, exposiciones, todo relacionado con el continente africano y las Antillas). Fue una gran fiesta. Muy interesante.

Recuerdo a Ananda Devi. Ahora he vuelto a recordarla al mandarme tú este enlace que habla de su última novela. Lamentablemente, todavía no se ha traducido al catalán ni al español, pero puedo pedirla en el original francés. Tengo ganas de leerla. Ananda Devi me interesa muy especialmente (como, de hecho, todas las autoras africanas) porque es una mujer muy interesante por muchas razones: proviene de una cultura (o de más de una) muy diferente a la mía, es feminista practicante y escribe sobre temas que me afectan directamente: el patriarcado y tantas vivencias que tenemos en común por nuestra común condición de mujeres. También escribe sobre la transexualidad y la prostitución, dos temas que también me interesan, sobre todo cuando se escribe sobre estas cuestiones con mirada de mujer sensible y clarividente. Su última novela trata estos últimos temas y lleva el título Le rire des deesses (La risa de las diosas). Por desgracia solo se han traducido de esta autora dos libros al español y nada en ninguna de las otras lenguas del Estado. Esta novela última ganó el Prix Femina Des Lycéens 2021 y parece que se lee mucho en los institutos de secundaria de Francia, porque creo que el tema es interesante y muy educativo para los/las adolescentes.

Y en tu última carta del 16-10-2022, escribías::

«Sí, que hace bien escribir y hace bien leer. Encontrar al/a la otro/a por la mediación de la palabra escrita. Avanzar y retroceder desplegando la reflexión, entretenerse en una frase, releer y darle vueltas al texto. Desde la religión se habla de textos sagrados, puesto que también Dios tiene necesidad de decirse en escritura. Sí que es una tragedia que se esté perdiendo el escribir y el leer; es una tragedia que mucha gente no encuentre gusto en invertir tiempo en solo leer.»

Cierto. Todo lo que dices en este párrafo lo comparto absolutamente. Y el otro día, cuando impartí una charla en una biblioteca del Maresme sobre el arte de novelar y precisamente abordamos el tema de la escritura (de la creatividad en general, pero de la escritura en particular), hablaba, de esto. Ananda Devi —cito palabras de ella que he encontrado reproducidas en el link que me enviaste tú— dice sobre esto: «c'est dans mes livres que je me sens vraiment vivre, en écrivant que je me sens vivre et que je sens que je vaux quelque chose, que ça valait la peine de vivre parce que j'ai écrit». Ella lo expresa en términos del todo extremos y absolutos. Pero yo creo que tiene razón: creo que escribir es una actividad muy intensa y sanadora, como también lo es hablar. Pero escribir es todavía más rico que hablar. Porque escribir, además de permitir descargar el alma y liberarla de preocupaciones y quebraderos de cabeza, también es divertido o puede serlo, también permite reflexionar sobre el texto escrito con calma, releerlo y pensar. Puede ser una descarga inmediata y en este sentido se asemeja a hablar con alguien sobre un tema, pero escribir sobre el mismo tema añade la relectura sobre el asunto elegido y, si son cosas que (pre)ocupan al/el alma propia, tienen la ventaja que ayudan a la introspección y al autoconocimiento. Esto sucede con cualquier tipo de texto, tanto si se trata de ficción (narrativa, cuento), como de un diario personal, de poesía o de ensayo); esta dimensión de la escritura es magnífica y tiene cualidades sanadoras en cualquiera de los géneros en que decidimos escribir. Y no tiene nada que ver con si la persona que escribe tiene la intención de publicar o no la tiene. Escribir posee una función catártica, directa o indirectamente. Y es muy enriquecedor. Leer tiene muchas cualidades positivas y también es muy enriquecedor, pero no tanto como escribir.

Pero tú hacías referencia a la necesidad de escribirse de Dios. Decías: «Desde la religión se habla de textos sagrados, puesto que también Dios tiene necesidad de decirse en escritura». Y, si no recuerdo mal, yo ya te comenté en algún momento que no es Dios quien tiene esta necesidad de escribirse (ya sé que tu afirmación se puede interpretar de otro modo: no solo como que Dios tiene necesidad de escribirse a sí mismo, sino también como que es el ser humano quien tiene la necesidad de escribir sobre Dios), pero, por si acaso, quiero aclarar: Dios es una abstracción y no tiene NINGUNA necesidad de nada, es el ser humano quien tiene necesidad de imaginar a Dios y parece que también de escribirlo. Digo «parece que» porque los seres humanos han escrito como si fueran el mismo Dios quien lo hace y han escrito sobre las supuestas voluntades divinas, que vienen a ser las prescripciones y las prohibiciones que Dios encarga a la persona humana (pienso en el Antiguo Testamento —los diez mandamientos—, el Corán y la Cábala, en diversas religiones). Pero Dios no tiene necesidad de escribirse ni necesidad de nada. Es el ser humano quien tiene (esta) necesidad. Y cuando digo que la persona humana parece que también tiene necesidad de escribir sobre las voluntades de Dios quiero subrayar que no me parece nada claro que escribir sobre las voluntades de Dios sea una necesidad pura del humano. Sí que creo que para el humano es una necesidad imaginar a Dios, incluso lo debe de ser escribir sobre cómo lo imagina. Pero escribir sobre qué quiere Dios que el ser humano haga o deje de hacer no creo que sea una necesidad en sí misma, al menos no únicamente. Creo que esta última escritura está contaminada por un interés (o quizás por más de uno). Uno de los intereses que me vienen primero a la mente son razones prácticas en las épocas en que se escribieron estos libros. Prácticas para la buena convivencia social entre las personas. De hecho —y quiero referirme sobre todo a los libros sagrados más antiguos— cuando escriben sobre qué debe hacer la persona para ser buena y qué no debe hacer si quiere seguir siendo buena (i. e. sobre lo qué está prohibido), se habla de comportamientos que a menudo hacen referencia a leyes que ayudan a vivir en buena harmonia en sociedad y a hábitos preventivos de enfermedades, por ejemplo no matar, amar al padre y a la madre, abstenerse de relaciones sexuales fuera del matrimonio, abstenerse de comer carne de cerdo... etc.). Escribir estas leyes en forma de mandamiento divino aseguraba su cumplimiento, las hacía más respetadas, no hay duda.

Y en el caso de los Textos Sagrados Antiguos, los de todas las religiones, estos textos los han escrito hombres desde la perspectiva de la mirada masculina y machista (que en teoría no es lo mismo, pero que en aquellas épocas era prácticamente idéntico; era una mirada patriarcal: las leyes y todo tipo de textos solo eran escritos por hombres, individuos machos; la excepción confirma la regla). Así el AT habla siempre dirigiéndose y hablándole al hombre (y aquí no vale decir que la palabra ‘hombre’ es un genérico que incluye hombre y mujer, no; aquí está claro que el AT piensa solo en el macho: «No desearás la mujer del prójimo»; aquí está bien claro que la mujer es invisible, no existe ni tiene deseos (menos todavía sexuales, ¡a dónde vamos a llegar!), es puramente un objeto de deseo sexual para el macho y por esto se dirige a él); o solo ve a la mujer como sujeto de tentación: en el Génesis es ella quien tienta a Adán, no es ella quien se ve tentada por él, etc. no hacen falta más ejemplos).

Es por esto por lo que estos Textos son fundacionales del patriarcado, la base sobre la que se conservan los cimientos del patriarcado y lo perpetúan. Por esto hace falta que se reescriban haciendo una relectura desde el punto de vista femenino, y, evidentemente, hay que ponerlos al día, es necesaria una nueva hermenéutica. Esta concepción de la mujer por parte del humano masculino, esta manera de verla y —cosa mucho más grave aún— incluso la mirada de la propia mujer sobre sí misma y sobre las otras mujeres es patriarcal, todavía es vigente hoy en día, tanto en nuestra sociedad como en las sociedades de otras culturas. Mi generación (y otras posteriores) hemos sido víctimas de esta mirada y el problema sigue, si bien se ha ido ganando alguna pequeña parcela, que, con la evolución que lleva el mundo, vuelve a peligrar y hasta a retroceder. De hecho, muchos síntomas de este retroceso ya hace unos años que se detectan (encuestas entre chicos y chicas jóvenes de nuestro país permiten verlo, entre otros).

Y aquí lo dej, Xec, con un muy fuerte abrazo y mis deseos de que todos vuestros proyectos salgan adelante con éxito y sin quebraderos de cabeza.

Anna

Etiquetes: