PARA ENRIQUE CLARÓS (In memoriam)
(Català) (A Enrique Clarós Lloret)
Per a aquells que crèieu en la nit
la mort és potser senzillament la retrobada,
el retorn al ventre generós de l’univers,
enyorat des que el destí humà
us va deposar al planeta terra;
potser vol dir senzillament marfondre’s
amb el magma original d’on tot va néixer.
Tu la intuïes:
pressenties l’altra cara de la vida
com a germana amiga que et cridava
-seductor, et captivava el cant de la sirena-.
Vas bleir per a nosaltres
amb la breu intensitat de l’aeròlit,
envoltat de vida inaccessible
en una carrera contra el temps,
aquest invent humà;
com a humà et sabies passatger
i l'espera et semblava massa llarga;
deleraves la teva immensitat,
senties el clam del magma etern.
I amb la teva immensitat t’has fos, amic,
la teva pols és ja per sempre un
amb el cosmos.
© Anna Rossell
(El Masnou, 01-10-2015)
*
*
Español (A Enrique Clarós Lloret)
Para aquellos que creíais en la noche
la muerte es quizá sencillamente el reencuentro,
el retorno al generoso vientre universal,
añorado desde que el destino humano
os arrojó al planeta tierra;
quizá sea languidecer simplemente
hasta fundiros con el magma original
de donde partió todo.
Tú la intuías:
presentías la otra cara de la vida
reclamándote como hermana amiga
-seductor, te cautivaba el canto de sirena-.
Para nosotros ardiste
con la breve intensidad del aerolito,
rodeado de vida inaccesible
en una carrera contra el tiempo,
este invento humano;
como humano te sabías pasajero
y era la espera demasiado larga;
ansiabas la inmensidad tan tuya,
sentías el clamor del sedimento eterno.
Y con la inmensidad tan tuya te has fundido, amigo,
ya tu polvo es para siempre uno
con el cosmos.
© Anna Rossell
(El Masnou, 01-10-2015)