I. Trets comuns de les novel·les d’Illamola:

Caracterització dels personatges d’Illamola (Joc de llunes, Una certa onada, Más allá del cielo azul)

A Emília Illamola li interessa treballar la psicologia femenina, les seves protagonistes són sempre dones. Tanmateix la figura masculina hi és sempre present, per bé que de rerefons, mai de manera directa, hi és com a referència: malgrat la figura central, gairebé única, és una dona, la relació de parella juga un paper essencial.

La protagonista és una dona extremadament sensible en relació a tot –tant envers la gent que l’envolta com envers la natura o l’art-. És observadora, reflexiva, li dóna voltes a tot, s’ho qüestiona tot. Això la porta a una inseguretat, a un dubte permanent. Tant bon punt arriba a una conclusió la torna a posar en dubte, en busca la raó, es demana sempre el perquè. La seva honradesa l’obliga a actuar sempre amb coherència: és conseqüent. Cerca constantment l’harmonia. 

Aquests trets relatius al contingut es reflecteixen a les tres novel•les a nivell formal, de manera que Illamola aconsegueix una conjuminació molt ben trobada entre el fons i la forma: la veu narradora és una veu interior en primera persona que s’expressa en l’estil del monòleg interior, de manera que al lector li sembla sentir directament la veu interior del personatge femení, encara que l’autora no empri el registre literari del fluir de la consciència. Illamola permet al lector instal•lar-se al cervell de la protagonista que va pensant i ruminat el que en tot moment li passa i el que sent. Així en les seves novel•les no hi ha diàlegs, tot el que llegim passa pel filtre dels ulls i els sentiments de la protagonista, fins i tot quan els seus pensament giren envers les seves relacions amb altres la perspectiva és únicament la del personatge principal. Una perspectiva eminentment subjectiva. 

Així l’escriptura d’Illamola és lenta, reposada, tranquil·la, una escriptura que s’esplaia en el detall sensible. Podríem comparar-la, fent un símil amb el treball artesanal i amb la pintura, amb la feina de l’orfebre, del miniaturista o del puntillisme dels neoimpressionistes. La seva prosa és conscientment immediata, calculadament espontània, ben bé un reflex fidel del pensament espontani, que sovint fa curtcircuits sintàctics o s’encavalca. És per això que la sintaxi tot sovint es trenca, que la frase comença amb l’oració d’objecte directe, és per això que els signes de puntuació sovint no segueixen l’ortodòxia de la gramàtica, sinó la de les pauses del pensament de la protagonista.

Els escenaris que busca són amables, acollidors: espais naturals enmig del camp (com a Joc de llunes), la casa de la protagonista escriptora (com a Una certa onada) o els pobles i ciutats i l’entorn rural del Camí de Santiago (com a Más allá del cielo azul).

Les seves novel·les comencen in media res, sorprenent al lector i posant-lo a treballar immediatament per imaginar on i en quina circumstància es pot haver produït aquell primer pensament, i acaben sempre amb un final subtil, ben trobat, deixa un cert gust enigmàtic, que segueix impulsant la imaginació del lector. Illamola sap que la criatura humana és complexa i la presenta en la seva complexitat.

II. Más allá del cielo azul

A la novel·la que presentem avui, Más allá del cielo azul, la primera novel·la que Illamola escriu en espanyol, hi trobarem tot això.

Illamola té una habilitat especial en trobar els marcs adients per inserir-hi la interioritat de les seves protagonistes. En aquest cas l’autora situa molt encertadament la seva figura femenina al Camí de Santiago. Des de l’inici de la novel·la la protagonista el fa en solitari, malgrat sabem a través de les seves reflexions, que l’havia començat amb la seva parella. Alguna inquietud, algun trasbals deu haver-se esdevingut per produir un trencament, una separació, que empeny el personatge femení a cercar la solitud necessària per retrobar l’harmonia de l’esperit. Així, com ja fes el romàntic alemany  Novalis a la seva novel·la Heinrich von Ofterdingen, el viatge a peu esdevé alhora un  viatge espiritual, una peregrinació d’aprenentatge a partir de la reflexió i de les vivències. La protagonista camina sola amb les seves cavil·lacions, s’atura a admirar una ermita, una posta de sol, el ball dels ocells entre unes branques. S’asseu en un banc a peu de camí i observa, es complau en la contemplació d’un arbre o del jocs de la llum del dia. En arribar al final de la seva ruta quotidiana, en la tranquil·litat del repòs de l’alberg, on troba altres caminants, comparteix amb ells les darreres hores abans del descans nocturn, posa en ordre les seves anotacions on recull les seves impressions diàries, que li serviran més endavant, quan retorni a la casa que comparteix amb la seva parella, per escriure el producte del seu aprenentatge, que és la novel·la que avui presentem. La nostra lectura ens permet fer aquest mateix viatge i compartir-lo.

     “A medida que la mañana se transformaba, deslizándose hacia el mediodía, la melancolía se iba apoderando de mí. Pensé en Proust, enfermo, en la gran cantidad de horas que debió de pasar escribiendo en la cama, al darme cuenta de que todavía no me había levantado y que había restos del desayuno en la mesita.

     Me había tomado un café con leche, había mojado pan seco en él. Hacía mucho que no lo hacía. Sentir un placer antiguo, casi olvidado, me pareció familiar, cotidiano, y por un momento tuve la sensación de que no estaba tan lejos de casa.

     Había amanecido lloviendo, las nubes bajaban por entre las montañas y se difuminaban hasta desaparecer en la espesura verde.

     Contemplaba la lluvia. Estaba resfriada y me dolía la cabeza. Para cuando me levanté a la hora de comer, me sentía un poco mareada.

     Comí despacio, pensando. Y enseguida me encontré mejor.

     Me entretuve mirando postales en el mostrador. Compré un sombrero de alas anchas,. Me lo probé delante del espejo, me gustaba, me daba un aspecto diferente y además, me iba a proteger de la lluvia.

     El sentir que tenía un objetivo, me daba seguridad. Saber lo que tenía que hacer mañana y pasado mañana. Pero, a la vez, me impacientaba. Tenía prisa por llegar, sin apenas ser consciente de que tenía que vivir cada momento.

     Reconocer y profundizar en lo esencial era lo que más me costaba. Sí, mantenerme en un constante equilibrio para no desviarme, pensando en el futuro teniendo en cuenta el presente.

     Porque a la vez, deseaba quemar etapas que pasaran aquellos momentos difíciles, pensando siempre que iban a venir tiempos mejores. Y me preguntaba si era eso el instinto de supervivencia. Y me dejaba arrastrar imaginando siempre un mañana mejor.

     Aunque entonces yo, que siempre me había creído tan cerebral, que lo tenía todo controlado, no podía comprender mis cambios de opinión ni de dónde nacía mi indecisión.

     Que tal vez era porque mi vida se había desplomado, desbordándose completamente. Y ya no me sentía la misma, que quizás ya no era la misma, pensaba.

     Y de nuevo, cuando me sentía aplastada por la monotonía que se iba imponiendo en el transcurso de los días, abandonaba mis razonamientos, después de haber llegado al límite de mi capacidad, intentando modificarlos.

     No fui capaz de tomar la iniciativa y eso desató una distancia emocional entre nosotros. No iba a darte la culpa, ni mucho menos, pero me preguntaba aún, ¿por qué no te acercaste, por qué no hiciste nada para ayudarme?, mientras trataba de salir de esa humillación intangible, al pensar que y a no te importaba lo que yo pudiera hacer.

     Diminutos caseríos muy cuidados, con sus casas blancas de tejados rojizos, encaramados en suaves lomas, más allá de algunos prados aún verdes, se juntaban y desaparecían entre los árboles, al pie de montañas frondosas.

     Que desde sus cumbres se podía palpar el cielo con las manos, contaba la leyenda, y desde luego lo parecía, porque tuve esa sensación constantemente, hasta que dejé atrás ese hermoso paraje y entré de nuevo en tierras llanas, de amplios horizontes.

     Todo seguía igual, pensé, los niños jugaban en el patio de la escuela, y los jubilados estaban en el bar charlando y tomando el café de la tarde, ajenos a mí.

     Que el sol brillaba implacable, escribí en el borde de la página del cuaderno. Y me paré a pensar si era cierto o solo un recurso que en aquel momento me apetecía utilizar.

     Unos gorriones parecían pelearse entre las ramas de un árbol cercano.

     Y tuve entonces la seguridad de que si seguía mi instinto, iba a encontrar lo que estaba buscando.”

(Emília Illamola, Más allá del cielo azul, pàgs. 80-82)    

 Anna Rossell