ELS/LES NOSTRES MESTRES / NUESTROS/AS MAESTROS/AS

  • Miquel Martí i Pol

Al original catalán sigue su traducción al español

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

(Miquel Martí i Pol, Llibre d’absències)
*
*
LETRA A DOLORS

(Miquel Martí i Pol)

Me cuesta imaginarte ausente para siempre.
Tantos recuerdos de ti se me acumulan
que ni dejan lugar a la tristeza
y te vivo intensamente sin tenerte.
No quiero hablarte con melancolía,
tu muerte no me quema las entrañas, 
ni me angustia, ni me quita la alegría;
me duele saber que ya no podré partirme
jamás contigo el pan, ni hacernos compañía;
pero de este dolor extraigo yo la fuerza
para escribirte esto y recordarte.
Más que nunca me esfuerzo tenazmente
en crecer sabiendo que tú creces conmigo: nacen
proyectos, ilusiones y deseos
por ti y contigo, por lejos que te encuentres,
y por ti y contigo sueño con cumplirlos.
Te me apareces en las pequeñas cosas
y en ellas te pienso y te convoco,
seguro de que amar con fuerza es la única 
esperanza para sobrevivir, transformando 
cuanto hacemos en la vida,
alentando la esperanza y la belleza.
Tú ya no estás, pero florecerán las rosas,
madurarán los trigos y quizá el viento
revele secretas melodías;
tú ya no estás y el tiempo me transcurre
entre el recuerdo de ti, que me acompaña,
y aquel esfuerzo, que tú tan bien conoces,
de resistir a las adversidades.
Desde estas palabras te pienso con ternura
mientras la tarde declina suavemente.
Todos los colores proclaman vida nueva
y yo la vivo, y en ti se me presenta
singularmente vibrante y armoniosa.
No volverás jamás, pero perduras
en las cosas y en mí de tal manera
que me cuesta imaginarte ausente para siempre.

 (Miquel Martí i Pol, Llibre d'absènciesLibro de ausencias. Traducción al español de Anna Rossell)

Etiquetas: