Mª MERCÈ MARÇAL

Jo que he escanyat la filla 
obedient de Tu
i l’he enterrat, convulsa
encara, sota el glaç
no sé ofegar la fosca 
ranera que es marida
dòcilment a la teva
enllà del mur. I ençà.
Ella parla per mi.
Sura damunt de l’aigua 
immòbil el silenci 
d’aquella que no sé 
si sóc.
Que el foc emporpri
l’hora muda i desclavi 
llengua i camins. Que el dia
neixi, nu, del desglaç.

(Del poemari Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1997)

(Mª Mercè Marçal, *Ivars d'Urgell, 1952- +Barcelona, 1998)