NUEVO ARTÍCULO DE ANNA ROSSELL EN LA REVISTA "LAS NUEVE MUSAS"

Anna Rossell, Datos y hechos para entender el movimiento independentista catalán. Una respuesta al artículo de Ulrich Ladurner: Carles Puigdemont: Sigue radicalizando incluso despues de su fracaso (Die ZEIT-online, 03-11-2017):

https://lasnuevemusas.com/datos-hechos-entender-movimiento…/

El artículo original de Ulrich Ladurner, en alemán, así como mi respuesta a él, también en alemán puede leerse en:

http://www.zeit.de/…/carles-puigdemont-katalonien-haftbefeh…

*

*

CATALÀ

ARTICLE D'ULRICH LADURNER, BRUSEL·LES

Carles Puigdemont:

Radicalitza fins i tot després del seu fracàs

Puigdemont podria passar a la història com el català que ha perjudicat més que ningú la causa catalana. El seu fracàs no és el final del moviment independentista.

3 Novembre 2017, 10:59 h. 636 Comentaris

Rebel•lió i conspiració contra l'autoritat de l'Estat és l'acusació contra vuit membres del deposat govern regional català. La jutge espanyola Carmen Lamela ha ordenat per a ells presó preventiva. Oriol Junqueras, vicepresident del deposat govern català, va ser enviat a la presó. "Aquest Estat és un perill per a tots nosaltres!".

L'afirmació no és nova. Puigdemont afirma haver estat convençut des dels quinze anys que Espanya no és realment una democràcia sinó un estat autoritari. La jutge Carmen Lamela va emetre una ordre d'arrest europea contra Puigdemont i altres quatre pròfugs.

¿Presó sense llibertat condicional per als membres d'un govern deposat, però elegit democràticament? No recorda això la Turquia d'Erdoğan, la Rússia de Putin? Potser té raó Puigdemont després de tot?

En primer lloc, Puigdemont ha fet molt per limitar la simpatia i la comprensió cap a ell: ha abusat de la seva posició per promoure la separació de Catalunya d'Espanya. En fer-ho va violar deliberadament la constitució, va violar l'estatut català, va ignorar l'oposició parlamentària i va dividir profundament la societat catalana. Res ni ningú ha estat capaç de dissuadir-lo del seu rumb radical, ni les advertències de la Unió Europea, ni els advertiments de Madrid, ni tan sols els centenars de milers de catalans que han pres els carrers contra el seu rumb.

La marxa d'un advocat de pacotilla

Des del començament de la crisi el primer ministre espanyol Mariano Rajoy li va dir repetides vegades a Puigdemont que hauria de cedir "per evitar el pitjor". Hi va haver una sèrie d'oportunitats perquè Puigdemont sortís de l'espiral de radicalització. Finalment, va tenir l'oportunitat de convocar noves eleccions. Va poder haver evitat que Catalunya quedés sota administració judicial en virtut de l'article 155 de la Constitució. També aquesta oportunitat la va desaprofitar Puigdemont.

Que fos per falta de prudència, per oportunisme o per una consideració estratègica, això no ho sabem. Puigdemont va portar la independència de Catalunya al parlament per votar-la i va marxar a Brussel•les quaranta-vuit hores després. Va ser la lamentable marxa d'un advocat de pacotilla.

Puigdemont podria passar a la història com el català que ha perjudicat més que ningú la causa catalana. El seu fracàs no és el final del moviment independentista. Amb un president com ell Catalunya no necessita cap altre enemic. Puigdemont ha fracassat en tots els àmbits.

Vídeo: http://www.zeit.de/politik/ausland/2017-11/carles-puigdemont-katalonien-...

Catalunya: s'espera una ordre d'arrest contra Puigdemont divendres

El deposat primer ministre català ha exigit des de l'exili a Brussel•les l'alliberament dels ex membres del gabinet. Nou ordres d'arrest ja han estat emeses, es diu que el mateix Puigdemont seguirà el divendres, segons el tribunal. © Foto: Juan Medina / Reuters

Fa el que sempre ha fet: radicalitzar

A Catalunya mateix, la seva partida va obrir la possibilitat d'un nou començament. El govern espanyol va fixar les eleccions pel 21 de desembre. Totes les parts, inclòs Puigdemont, han anunciat la seva participació. En el camp separatista va haver primers intents d'autocrítica: que potser s'havia anat massa lluny, que s'havien imaginat que la complicació del cas no els ho posaria tan difícil, va dir un membre destacat del partit de Puigdemont.

Després d'aquests dramàtics dies va arribar una mica de pau. La crisi catalana no es va resoldre, però semblava haver pres el camí de la raó. El separatisme no estava derrotat, però la seva radicalització s'havia alentit, almenys a primera vista. Perquè el separatisme no s'ha evaporat, presumiblement després dels esdeveniments dels últims mesos s'ha enfortit. Sigui com sigui, Catalunya està avui més polaritzada que mai.

Amb la sortida de Puigdemont podria esperar-se que el diàleg començarà, que potser Espanya i Catalunya tornaran a les converses després de les eleccions de desembre. Això és imprescindible, perquè el fracàs de Puigdemont no és sinònim de la fi del desig d'independència de milions de catalans. Espanya ha de lidiar amb el separatisme català i trobar respostes sensates.

Un procés just i transparent

La decisió de la jutge Carmen Lamela ara sembla amenaçar-ho tot de nou. De totes maneres, però, Puigdemont la fa servir per tornar a la seva: fa el que sempre ha fet: radicalitzar.

No convé trepitjar el derrotat, aquest és un manament polític. La venjança debilita el guanyador i enforteix el perdedor. El president del govern espanyol Mariano Rajoy sembla haver-ho entès; practica la moderació. El govern declara que no farà comentaris sobre la decisió del tribunal. Això és correcte i intel•ligent.

Un jutge no és un polític. Ha de guiar-se per la llei, no per consideracions polítiques. Aquesta és una de les bases d'un Estat de dret. Però també és cert que les decisions judicials tenen lloc en un context polític, que en l'actualitat és molt fràgil a Espanya.

Ara Carmen Lamela haurà de mostrar que la seva decisió està justificada. Les acusacions contra els separatistes són dures i per la seva duresa exigeixen una documentació ben fundada. Un procés just i transparent és la millor manera de contrarestar la propaganda de Puigdemont.

Vídeo: http://www.zeit.de/politik/ausland/2017-11/carles-puigdemont-katalonien-...

Espanya - Panoràmica sobre el conflicte català

El conflicte autonòmic té arrels històriques, però també raons actuals. El vídeo en mostra l'evolució © Foto: Joesp Llac, AFP / Getty Images
*
RESPOSTA D'ANNA ROSSELL AL TEXT D'ULRICH LADURNER

Comentari a la publicació d’Ulrich Ladurner: [Puigdemont] segueix radicalitzant després del seu fracàs (Die Zeit-online, 03. 11.2017)
per Anna Rossell, Barcelona

Dades i fets per entendre el moviment independentista català

En els últims dies i setmanes, en llegir els principals diaris alemanys, m'ha cridat l'atenció cada vegada més que sembla existir molta ignorància sobre com s'ha arribat a Catalunya al creixent moviment independentista des de 2012. El comentari d'Ulrich Ladurner (Die Zeit, 3 de novembre de 2017) es basa en algunes premisses fàcticament falses, i aquesta circumstància m'ha motivat a escriure aquest article, que, principalment, il•luminar alguns dels antecedents que han conduït a la situació actual a Catalunya. Crec convenient començar per establir la cronologia dels esdeveniments, una informació que al meu entendre és essencial per a formar-se una opinió:

Al novembre de 2003 se celebren eleccions a Catalunya. Els partits PSC, Esquerra Republicana i ICV-EUiA es constitueixen en aliança i formen la coalició de govern. El nou govern decideix ampliar l'Estatut català amb l'objectiu d'aconseguir més autonomia per a Catalunya.

El 30 de setembre de 2005 el Parlament català aprova l'estatut per una gran majoria, amb els vots en contra únicament del PP (a Catalunya el PP, el partit de Mariano Rajoy, és un partit petit). Tots els altres partits voten a favor.

El 2 de novembre de 2005 comença el debat sobre l'Estatut català al Parlament espanyol. Tots els partits espanyols, excepte el PP -llavors a l'oposició-, accepten la proposta. El mateix dia el PP recorre davant del Tribunal Constitucional.

El 31 de gener de 2006 el PP comença a Espanya una campanya de recollida de signatures contra l'Estatut català.

Al març de 2006 el Tribunal Constitucional rebutja el recurs del PP.

El 30 de març de 2006 el Parlament espanyol aprova el text de l'Estatut català.

El 25 d'abril de 2006 el PP eleva al Parlament espanyol una petició per dur a terme un referèndum a Espanya sobre la inconstitucionalitat de l'estatut català. La petició és rebutjada pel Parlament espanyol.

El 10 de maig de 2006 el Parlament espanyol aprova definitivament la llei catalana.

El 18 de juny de 2006 té lloc un referèndum a Catalunya sobre l'estatut català aprovat al Parlament espanyol. La participació: 49,42%; amb el 72,9% dels vots a favor.

El 31 de juliol de 2006 el PP torna a alçar recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional.

El 9 d'agost de 2006 entra en vigor l'Estatut català aprovat pel Parlament català i l'espanyol.

El 28 de setembre de 2006 el Tribunal Constitucional accepta a tràmit el recurs del PP contra l'Estatut català.

El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional declara inconstitucionals catorze articles de l'Estatut català i reescriu quatre articles en termes d'una reducció de l'autonomia. Cal destacar que molts dels articles declarats inconstitucionals per a Catalunya consten, literalment iguals, en els estatuts d'altres comunitats autònomes (Andalusia, València, Balears, Aragó i Castella-La Manxa) amb els vots a favor del PP.

El 9 de juliol de 2010 el Tribunal Constitucional aprova el text de l'Estatut català sense aquest article catorze i amb els vint articles reescrits. Aquest text no se sotmet a cap altra instància per a la seva aprovació.

El 27 de setembre de 2015 tenen lloc eleccions al Parlament català, que guanyen els partits Junts pel sí -coalició Junts per la independència- amb 62 escons (45,93%) i CUP -Candidatura d'Unitat Popular (partit independentista), amb 10 escons (7, 41%). En conjunt, els dos partits aconsegueixen 53,34%. Tots dos partits es comprometen en el seu programa electoral a impulsar la independència de Catalunya. Una de les mesures que prenen és un intent d'acordar amb el govern central espanyol un referèndum legal, un intent que és rebutjat per Madrid en repetides ocasions.

Fins aquí la cronologia dels fets sobre la història de la situació actual.

En aquest context cal esmentar que abans de 2003 tot just havia independentistes a Catalunya (el 2005 a Catalunya només el 15% de la població estava a favor de la independència Vegeu: http://debate21.es/2015/11/16/cuando -va créixer -el-independentisme-en-catalunya /).
El moviment independentista va començar a créixer a partir del 2010. I ha seguit creixent amb cada gest antidemocràtic del govern de Madrid des de 2012. Cada 11 de setembre, milions de catalans i catalanes han sortit pacíficament al carrer per defensar les seves institucions democràtiques, per donar suport als respectius presidents del govern català en els seus esforços per dialogar amb el president del govern espanyol. En vista de la reiterada negativa del Govern espanyol, el moviment independentista va seguir creixent. La negativa del govern central per entrar en diàleg amb Catalunya va ser, en definitiva, la raó per la qual el president català Puigdemont va convocar el referèndum. Una petició de milions de persones no pot ser ignorada per cap president elegit democràticament.

És cert, com escriu Ladurner, que "després del referèndum, centenars de milers de catalans i catalanes es van manifestar contra el curs [de Puigdemont], però també ho és que des del 2012, milions de catalans i catalanes han sortit al carrer per exigir un diàleg amb Madrid. Aquesta demanda mai va ser corresposta. 

Fins i tot després dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre, el president Puigdemont va demanar repetides vegades a Mariano Rajoy que dialogués, sense èxit. Ladurner escriu: "Des del començament de la crisi, el primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, li ha demanat reiteradament [a Puigdemont] que deposi la seva actitud "per prevenir el pitjor". També hauria d'haver quedat clar ja que la crisi va començar molt abans d'on Ladurner la pretén situar.

En el seu article, Ladurner afirma: "Puigdemont va tenir diverses oportunitats de sortir de l'espiral de radicalització. Finalment, va tenir l'oportunitat de convocar noves eleccions. Va poder haver evitat que Catalunya quedés sota administració judicial en virtut de l'article 155 de la Constitució. També aquesta oportunitat la va desaprofitar Puigdemont ". Aquesta afirmació també necessita correcció:

Puigdemont sí va convocar noves eleccions abans de decidir declarar la independència. Novament, és útil observar la cronologia dels esdeveniments: Puigdemont va convocar noves eleccions després del referèndum per evitar l'aplicació de l'article 155. Només després de rebre del govern de Madrid la notícia que el govern central espanyol aplicaria en qualsevol cas l'article 155 -és a dir, sotmetria a Catalunya al control de Madrid suspenent les institucions catalanes- va decidir proclamar la República Catalana. Puigdemont no podria haver evitat l'aplicació de l'article 155, com pretén Ladurner.

I una última correcció al comentari de Ladurner: "Puigdemont va portar a votació la independència de Catalunya al Parlament català i 48 hores després va fugir cames ajudeu-me, marxant a Brussel•les. Va ser la miserable partida d'un advocat de pacotilla”.
Des de Brussel•les, la capital de la UE, Puigdemont vol cridar l'atenció de la població europea i dels governs europeus sobre Catalunya. Només la seva presència a Brussel•les pot assegurar que aquesta crisi tan important per al manteniment de la democràcia a Europa segueixi en el focus d'atenció dels/les europeus/es (el propi Puigdemont així ho va declarar en la roda de premsa que va oferir a Brussel•les el 31 d'octubre.

Després d'aplicar l'article 155, el govern central va convocar eleccions a Catalunya per al 21 de desembre. El president Puigdemont va dir des de Brussel•les que acceptaria els resultats de les eleccions, però que era qüestionable que el senyor Rajoy estigués disposat a fer el mateix, i que això caldria saber-ho abans de les eleccions. La resposta l'ha donat el representant del govern a Catalunya, el senyor Enric Millo: tot i que els partits independentistes guanyessin, mai hi hauria una República Catalana.

En lloc de parlar del fracàs de Puigdemont, és de l'interès europeu considerar el fracàs de la democràcia espanyola, el poder judicial ha empresonat el govern elegit pel poble català. Puigdemont, i molts/es altres/es amb ell, van complir amb el seu deure polític, van seguir el seu mandat polític i es van arriscar a una pena de presó de 30 anys. I Puigdemont ara està tractant de salvar el seu mandat per a la democràcia. Aquest no és un assumpte intern d'Espanya. Es tracta de la democràcia i de com Europa entén la democràcia. I això també hauria d'interessar molt a la UE.

© Anna Rossell,
Germanista i escriptora hispano-catalana:
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura
*
*
DEUTSCH / ALEMANY / ALEMÁN 

ARTIKEL VON ULRICH LADURNER ZUR KATALANISCHEN UNABHÄNGIKEITSBEWEGUNG (Die ZEIT-Online, 3. 11. 2017):

http://www.zeit.de/politik/ausland/2017-11/carles-puigdemont-katalonien-...

TEXT VON ANNA ROSSELL ZU LADURNERS ARTIKEL

Ein Kommentar von Anna Rossell

Daten und Fakten zum Verständnis der katalanischen Unabhängigkeitsbewegung - eine Antwort auf den Kommentar von Ulrich Ladurner: Er [Puigdemont] radikalisiert auch nach seinem Scheitern

In den letzten Tagen und Wochen fällt mir bei der Lektüre der großen deutschen Zeitungen zunehmend auf, dass zum Thema Katalonien offenbar einige Unkenntnis darüber herrscht, wie es zu der seit 2012 wachsenden Unabhängigkeitsbewegung kam. Der Kommentar von Ulrich Ladurner (die Zeit, 3. November 2017) basiert auf einigen sachlich falschen Voraussetzungen, und dieser Umstand veranlasst mich zu dieser Antwort, die in erster Linie einige Hintergründe beleuchten soll, die zur der aktuellen Situation in Katalonien geführt haben. Dazu möchte ich zunächst die Chronologie der Geschehnisse darlegen, deren Kenntnis für eine Meinungsbildung (aus meiner Sicht) unabdingbar ist. 

Im November 2003 finden in Katalonien Wahlen statt. Die Parteien PSC, Esquerra Republicana und ICV-EuiA gehen ein Bündnis ein und bilden die Regierungskoalition. Die neue Regierung beschließt eine Ausweitung des katalanischen Statuts mit dem Ziel, mehr Autonomie für Katalonien zu erreichen.

Am 30. September 2005 genehmigt das katalanische Parlament mit großer Mehrheit das Statut. Gegenstimmen kommen einzig von der PP (in Katalonien ist die PP, die Partei Mariano Rajoys, eine kleine Partei). Alle anderen Parteien stimmen dafür.

Am 2. November 2005 beginnt im spanischen Parlament die Debatte über das katalanische Statut. Alle spanischen Parteien, außer der PP - damals in der Opposition - sind  mit der Vorlage einverstanden. Am selben Tag legt die PP Berufung beim Verfassungsgericht ein.

Am 31. Januar 2006 startet die PP in ganz Spanien eine Unterschriftenkampagne  gegen das katalanische Statut.

Im März 2006 lehnt das Verfassungsgericht die Beschwerde der PP ab.

Am 30. März 2006 billigt das spanische Parlament den Text des katalanischen Statuts.

Am 25. April 2006 stellt die PP im spanischen Parlament einen Antrag auf ein Referendum in ganz Spanien über die Verfassungswidrigkeit des katalanischen Statuts..Der Antrag wird vom spanischen Parlament abgelehnt.

Am 10. Mai 2006 billigt das spanische Parlament endgültig das katalanische Gesetz.

Am 18. Juni 2006 gibt es eine Volksabstimmung in Katalonien über das im spanischen Parlament verabschiedete katalanische Statut. Wahlbeteiligung: 49,42%; 72,9% stimmen dafür.

Am 31. Juli 2006 reicht die PP erneut Verfassungsbeschwerde beim Verfassungsgericht ein.

Am 9. August 2006 tritt das vom katalanischen und vom spanischen Parlament bewilligte katalanische Statut in Kraft.

Am 28. September 2006 akzeptiert das Verfassungsgericht die Beschwerde der PP gegen das katalanische Statut.

Am 28. Juni 2010 erklärt das Verfassungsgericht vierzehn Artikel des katalanischen Statuts für verfassungswidrig und schreibt vierundzwanzig weitere Artikel um - im Sinne einer reduzierteren Autonomie. Zu bemerken ist, dass viele der hier  als verfassungswidrig erklärten Artikel wortwörtlich in den Statuten anderer autonomer Regionen  (Andalusien, Valencia, Balearien, Aragonien und Castilla-La Mancha) mit der Zustimmung der PP enthalten sind. 

Am 9. Juli 2010 bewilligt das Verfassungsgericht den Text des katalanischen Statuts ohne die genannten vierzehn Artikel und mit den vierundzwanzig umgeschriebenen Artikeln. Dieser Text wird keiner weiteren Instanz zur Billigung vorgelegt.

Am 27. September 2015 finden die katalanischen Parlamentswahlen statt, die Junts pel Sí (Koalition Gemeinsam für die Unabhängigkeit) mit 62 Sitzen (45,93%) und  CUP – Candidatura d’Unitat Popular: Kandidatur der Volkseinheit – mit 10 Sitzen (7,41%) gewinnen (zusammen kommen die beiden Parteien auf 53,34%). Beide Parteien haben in ihrem Wahlprogramm versprochen, Maßnahmen zur Unabhängigkeit Kataloniens einzuleiten. Eine dieser Maßnahmen ist der Versuch, mit der spanischen Zentralregierung eine legale Volksabstimmung zu vereinbaren, ein Ansinnen, das von Madrid immer wieder abgelehnt wird.

Soweit die Chronologie der Fakten zur Vorgeschichte der aktuellen Situation. 

In diesem Zusammenhang muss erwähnt werden, dass es in Katalonien vor 2003 kaum Separatisten gab (2005 war in Katalonien nur 15% der Bevölkerung für die Unabhängigkeit. Siehe dazu: http://debate21.es/2015/11/16/cuando-crecio-el-independentismo-en-catalu...). Die Unabhängigkeitsbewegung hat erst ab 2010 mehr Zulauf bekommen. Sie ist mit jeder undemokratischen Geste der Madrider Regierung weiter gewachsen. Seit 2012 sind jedes Jahr am 11. September Millionen von KatalanInnen friedlich auf die Straße gegangen, um ihre demokratischen Institutionen zu verteidigen, um den jeweiligen Präsidenten der katalanischen Regierung in seinen Bemühungen um einen Dialog mit dem Präsidenten der spanischen Regierung zu unterstützen. In Anbetracht der wiederholten Weigerung der spanischen Regierung wuchs die Unabhängigkeitsbewegung weiter. Die  Weigerung der Zentralregierung, mit Katalonien in den Dialog zu treten ist letzten Endes der Grund gewesen, warum der katalanische Präsident Puigdemont zu einer Volksabstimmung aufgerufen hat. Eine Petition von Millionen von Menschen kann von keinem demokratisch gewählten Präsidenten ignoriert werden.
In der Tat gab es nach dem Referendum, wie Herr Ladurner schreibt, „Hunderttausende Katalanen, die gegen seinen [Puigdemonts] Kurs auf die Straße gegangen sind“. Gleichzeitig ist zu konstatieren, dass seit  2012 Millionen KatalanInnen demonstriert haben, um einen Dialog mit Madrid zu fordern. Diese Forderung blieb ohne Erfolg. 
Auch nach den Ergebnissen des Referendums vom 1.Oktober hat Präsident Puigdemont Mariano Rajoy mehrmals zum Dialog aufgefordert - ohne Erfolg. Herr Ladurner schreibt „Der spanische Ministerpräsident Mariano Rajoy hat ihn [Puigdemont] von Beginn der Krise an immer wieder aufgefordert, Puigdemont möge doch einlenken, ´um Schlimmeres zu verhindern´“. Auch sollte inzwischen klar geworden sein, dass die Krise lange vor dem Zeitpunkt begonnen hat, an dem Herr Ladurner ansetzen will.

In seinem Artikel behauptet Herr Ladurner: „Es gab für Puigdemont eine ganze Reihe von Chancen, aus der Spirale der Radikalisierung auszusteigen. Zuletzt hatte er die Möglichkeit, Neuwahlen auszurufen. Er hätte damit verhindern können, dass Katalonien laut Artikel 155 der Verfassung unter Zwangsverwaltung gestellt wird. Auch diese Chance ließ Puigdemont verstreichen”. Auch diese Behauptung bedarf der Berichtigung: Puigdemont hat faktisch zu Neuwahlen aufgerufen, bevor er sich entschlossen hat, die Unabhängigkeit zu erklären. Auch hier ist es hilfreich, die Chronologie der Ereignisse zu betrachten: Puigdemont hat nach dem Referendum zu Neuwahlen aufgerufen, um die Anwendung des Artikels 155 zu vermeiden. Erst nach der Nachricht aus Madrid, die spanische Zentralregierung werde in jedem Fall den Artikel 155 zur Anwendung bringen -  das heißt, Katalonien unter Zwangsverwaltung stellen,- hat er sich entschlossen, die katalanische Republik auszurufen. Er hätte die Anwendung des Artikels 155 also nicht vermeiden können, wie Herr Ladurner behauptet. 

Und noch eine letzte Korrektur zu Ladurners Kommentar: „Puigdemont brachte im Parlament die Unabhängigkeit Kataloniens zur Abstimmung und machte sich keine 48 Stunden später auf und davon, nach Brüssel. Es war der erbärmliche Abgang eines Winkeladvokaten“. Puigdemont wollte in Brüssel, der Hauptstadt der EU, die Aufmerksamkeit der europäischen Bevölkerung und der europäischen Regierungen auf Katalonien lenken. Nur seine Präsenz in Brüssel konnte sicherstellen, dass diese für die Aufrechterhaltung der Demokratie in Europa so wichtige Krise im Focus der europäischen Aufmerksamkeit bleibt (das hat Puigdemont selbst in der Pressekonferenz erklärt, die er am 31. 10. in Brüssel gegeben hat. Diese Information hätte Herr Ladurner durchaus haben können).

Nach Anwendung des Artikels 155 hat die Zentralregierung am 21. Dezember zu Wahlen in Katalonien aufgerufen. Herr Puigdemont hat von Brüssel aus erklärt, er würde die Wahlergebnisse akzeptieren, es sei jedoch fraglich, ob auch Herr Rajoy dazu bereit wäre, das müsse man vor den Wahlen wissen. Eine Antwort hat der Regierungsvertreter in Katalonien, Herr Enric Millo, gegeben: auch wenn die Separatisten-Parteien gewinnen sollten, würde es niemals eine katalanische Republik geben. 

Anstatt vom Scheitern Puigdemonts zu sprechen, ist es vielmehr im europäischen Interesse, das Scheitern der spanischen Demokratie  zu betrachten, deren Justiz die vom katalanischen Volk gewählte Regierung ins Gefängnis gesteckt hat. Puigdemont, und  viele andere mit ihm, haben ihre politische Pflicht erfüllt, sind ihrem politischen Mandat gefolgt und haben eine 30-jährige Gefängnisstrafe riskiert. Und Puigdemont versucht jetzt, sein Mandat für die Demokratie zu retten. Es geht hier nicht um eine interne Angelegenheit Spaniens. Es geht um die Demokratie und das Demokratieverständnis in Europa.  Und das  sollte auch und gerade die EU interessieren.

© Anna Rossell,
spanisch-katalanische Germanistin und Schriftstellerin: 
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Etiquetas: 

Añadir nuevo comentario

Plain text

  • No se permiten etiquetas HTML.
  • Las direcciones de las páginas web y las de correo se convierten en enlaces automáticamente.
  • Saltos automáticos de líneas y de párrafos.
CAPTCHA
Esta pregunta es para comprobar si usted es un visitante humano y prevenir envíos de spam automatizado.
1 + 12 =
Resuelva este simple problema matemático y escriba la solución; por ejemplo: Para 1+3, escriba 4.